Sant Joan de Vilatorrada, municipi del Bages d’uns 10.000 habitants, ha adquirit transcendència des de l’1 d’octubre de 2017. Va ser allà, a l’escola Joncadella i a l’Institut Quercus, on la Guàrdia Civil va descarregar cops amb la violència més intensa i calculada. Hi va ser especialment protagonista Jordi Pesarrodona. El regidor de Cultura de la localitat s’havia fet famós pocs dies abans per fotografiar-se, el 20 de setembre, a les portes del Departament d’Economia al costat d’un agent de la Benemèrita. Era el dia de l’escorcoll que va servir per a criminalitzar Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Pesarrodona, a la foto, posava amb un nas de pallasso, l’ofici que combina amb la política. L’1 d’octubre, al seu poble, la Guàrdia Civil el va reconèixer. “Tú, famosillo, ven aquí”, rememoren testimonis d’aquell dia. Pesarrodona, com molts altres, va ser víctima dels cops que van provocar tants ferits i que es recorden a les parets de la localitat. “1 d’octubre, ni oblit ni perdó”.
És en aquest mateix poble, als afores, on hi ha la presó de Lledoners. Als voltants hi ha un horitzó verd i de terra humida. La tristesa de la presó contrasta amb un paisatge de vista infinita, tallat per l’asfalt, també etern, de la carretera per la qual s’hi accedeix. Les pluges en dificulten els accessos i la boira emblanqueix les vistes, que resten més ocultes durant l’hivern. La presó té el nom dels arbres de fulles aspres i fusta útil tan habituals a la zona. El centre va acollir set dels nou presos polítics catalans al juny. Els homes. Carme Forcadell i Dolors Bassa van anar a parar a Mas d’Enric (el Catllar, Tarragonès) i Puig de les Basses (Figueres, Alt Empordà), respectivament. El trasllat a Lledoners ha fet de Sant Joan de Vilatorrada un poble més freqüentat. De visites obligades i resignades, contrarestades per la fortalesa que els presos transmeten des de dins.
Així ho expressava Josep Andreu (Montblanc, Conca de Barberà, 1956). Eixia del centre penitenciari quan complia sis dies de vaga de fam. La va iniciar el 13 de desembre, en solidaritat amb els presos polítics. No l’ha finalitzada fins que no li ho han demanat des de les presons. “La vaga l’he de fer amb dignitat, l’he d’acabar quan l’acabin ells. Són ells els qui porten la direcció i prenen les decisions”, deia. Plenament conscient, en el moment de l’entrevista, el 18 de desembre, ja s’havia adonat que mantenir la vaga dependria de la seua fortalesa mental. “Em trobo sorprès del meu estat d’ànim, tant físic com psíquic. No tinc mica d’ansietat ni passió per menjar. Faig vida quotidiana, vaig cada dia a l’ajuntament, a la tarda rebo els amics que em venen a veure... És qüestió de cervell, d’interioritzar-ho”. L’únic que li havia impedit la vaga de fam era agafar el cotxe per recórrer distàncies llargues. I confessa, fins i tot, que estava més inquiet els dies previs a l’inici de la vaga, quan s’hi pensava i no sabia ben bé què l’esperava.
Andreu anava amb un termos de til·la calenta a tot arreu. Li donava sensació de pau i de tranquil·litat. Cada dia li prenien la pressió i les pulsacions. Celebrava que la seua família i els seus companys de feina hagueren assumit aquesta vaga. Al tinent d’alcalde de Montblanc, Francesc Benet, li va costar més acceptar-ho. En tot cas, l’alcalde de la capital de la Conca de Barberà se sentia incòmode quan era preguntat pel seu estat de salut. “L’important són els presos”, insistia. “Qualsevol d’ells es canviaria per mi. Soc un home lliure, el meu dejuni és lliure i no tinc a l’horitzó cap judici esgarrifós ni peticions de condemna. Cada dia veig la meva dona, els meus fills, vaig a l’ajuntament, faig les gestions que he de fer i a la tarda, si vull, em puc passejar. Estic amb el meu entorn de sempre i això a la presó no es pot fer”.
Va ser en una visita a la presó, precisament, quan Andreu va plantejar la possibilitat de fer vaga de fam. Li ho va fer saber a Jordi Sànchez. “Ell era l’únic que sabia que jo començaria la vaga”. Li va insistir tant com va poder. “T’hi has pensat bé? Ho has interioritzat? Pensa-hi, repensa-t’hi...”. També ho va comentar amb Oriol Junqueras, president del seu partit, Esquerra Republicana. “L’he vist amb el Raül Romeva i em donen forces, em demanen que em cuidi”. Sobre els presos, Andreu se sorprèn de la seua “fortalesa extraordinària”. Tothom que ix de la presó s’expressa en termes idèntics. En el període de vaga, l’alcalde va rebre visites de la cúpula d’Esquerra Republicana: Marta Vilalta, Lluís Salvadó, o Joan Tardà, amb qui va compartir escó al Congrés entre 2004 i 2008 i amb qui té una gran amistat, “immensa”. I rebutja establir diferències entre els qui van apostar per la vaga, vinculats a Junts per Catalunya o al PDeCAT, i els presos que formen part d’Esquerra Republicana, que no en van fer. Ell mateix és un històric d’Esquerra i va decidir sumar-se a la protesta. Nega qualsevol mena de directriu del partit en un sentit o altre pel que fa a aquesta qüestió. Són, tal com diu tothom, decisions personals. I el seu poble es bolca amb ell. A l’endemà d’iniciar la vaga, ja hi havia una concentració solidària a les portes de l’ajuntament.
Herència militant
Andreu seu al bar Etc., enfront de l’esmentat institut de secundària Quercus, a Sant Joan de Vilatorrada. A les taules hi ha treballadors que esmorzen en el temps de descans. Les olors de la cuina l’acabaran aclaparant. Abans, respon les preguntes de l’entrevista amb el termos, company incondicional des del 13 de desembre fins que va acabar la vaga el dia 20. En aquest bar es refugia del fred que hi havia als afores de la presó. 1 grau centígrad i molta boira no feien fàcil l’entrevista.
Josep Andreu va ser alcalde de Montblanc entre 1999 i 2001. En aquell moment va formar part de l’Assemblea de Regidors, formada per càrrecs municipals d’arreu dels Països Catalans. La iniciativa no va reeixir, però reconeix que va ser el precedent de l’actual Associació de Municipis per la Independència (AMI), de la qual és vocal de la comissió executiva. També la va presidir, en funcions, a inicis de 2016, quan Carles Puigdemont va abandonar-ne la presidència per ser investit president de la Generalitat. Més endavant, Neus Lloveras, alcaldessa de Vilanova i la Geltrú, li prendria el relleu. Tornant a Montblanc, Andreu va recuperar-ne l’alcaldia el 2007. Des de llavors la manté. Mentrestant també ha estat senador, diputat al Congrés i al Parlament de Catalunya. Milita en Esquerra Republicana des de l’any 1991, procedent dels moviments independentistes. Concretament de Catalunya Lliure, que havia sorgit del Moviment de Defensa de la Terra. L’any 1974, amb només 17 anys, patia l’amenaça del Tribunal d’Ordre Públic després d’una manifestació a la Via Laietana. “Tornar a tot això era inimaginable”, es plany.
Ell, del passat més fosc en termes de repressió, en sap bastant. Els seus referents polítics, els té ben a prop. El principal, el seu oncle, Antoni Andreu Abelló (1905-1982), un dels fundadors del Front Nacional de Catalunya, primer focus de resistència durant la dictadura, fundat el 1940, en la clandestinitat més extrema. Antoni Andreu, abans, havia format part d’Estat Català. No va tenir fills, cosa que li va permetre cuidar del seu nebot Josep, amb qui va establir un gran vincle.
El familiar de l’alcalde de Montblanc més destacat en política va ser, en canvi, el seu altre oncle, Josep AndreuAbelló (1906-1993). Va tornar de l’exili de Tànger el 1964. Havia estat president del Tribunal de Cassació de Catalunya i va ser víctima de dos atemptats durant la guerra, perpetrats per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Després, els franquistes li ho requisarien tot. Josep Andreu Abelló va ser diputat d’Esquerra Republicana al Parlament durant la República i, després, durant la primera legislatura del temps polític vigent. El 1931 havia fundat el partit al Congrés de Sants, juntament amb Francesc Macià i Lluís Companys, entre més.
Pel que fa al pare de l’entrevistat, Carles Andreu i Abelló (1924-2008), va ser senador per Convergència entre 1982 i 1989. Si el seu germà Josep va haver de marxar a Bèlgica, ell ho va fer a París, on estaven exiliats els seus oncles. Tot just abans que esclatara la Segona Guerra Mundial a la capital francesa, amb previsió, Carles Andreu va ser enviat a Barcelona en l’últim tren que eixia de l’estació d’Austerlitz. “Al meu pare li van dir que començava la guerra i que tornés a casa, que tenia 15 anys i no li podien fer res”. A la tornada es va trobar amb els seus familiars abatuts, “en un ambient absolutament hostil”. “Es va posar a treballar per veure si podia salvar el que quedava del patrimoni familiar, incautat primer pels anarquistes i després requisat pels franquistes. Va treballar i treballar fins que se’n va sortir”.
Amb aquest passat familiar, Josep Andreu està autoritzat per dir que “una regressió de llibertats com la que estem patint era inimaginable. Sincerament. Si no aturem això, no sé on arribarem. Començaran pels independentistes, seguiran pels comunistes, pels socialistes, i acabaran amb els gitanos i els homosexuals”. Després de patir la repressió policial a la Marxa per la Llibertat de 1976 a Poblet, de ser perseguit pels tribunals franquistes i de tantes altres coses, no ha estat a fins finals del 2018 quan s’ha plantejat una mesura tan extrema com la vaga de fam.
Ell insistia a llevar importància a la seua mesura. Es preocupa, només, pels presos. “Són ells els qui han de determinar si avancem, si ens aturem o si ens fem enrere”. La cuina del bar Etc. comença a treballar de valent. Les olors incomoden l’entrevistat. Dos dies després, els presos anunciaven la fi de la vaga de fam, instats pel Síndic de Greuges i pels expresidents del Parlament i la Generalitat. Andreu també abandona la vaga. Però continuarà sent “un instrument de solidaritat”. Continuarà estant a disposició dels companys que passaran el Nadal a les presons.