Vagues de fam

Bobby Sands, el màrtir de l'IRA

L'activista de l'IRA Bobby Sands deixà de respirar el 5 de maig, després de seixanta-sis dies de vaga de fam, convertint-se així en un dels màrtirs del republicanisme irlandès més reconeguts. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La mort del membre de l’IRA –sigles en anglès de l’Exèrcit Republicà Irlandès- Bobby Sands, com a conseqüència de la vaga de fam que portava a terme, va tenir el 1981 un gran impacte en els mitjans de comunicació internacionals. La freda actitud de la primera ministra britànica –elegida el 1979- Margareth Thatcher, que es mantingué impertèrrita davant la protesta i que ordenà no cedir gens ni mica, deixà bocabadat el món que veia així emergir una política conservadora radical que començava a ser anomenada “la dama de ferro”.

La vaga de fam

El nou Govern de Londres que Thatcher formà el 1979 reafirmà la decisió presa el 1976 pel seu predecessor, James Callaghan, primer ministre laborista, d’eliminar la consideració carcerària especial que havien tingut des de 1971 els presos de l’IRA , cosa que irrità molt els dirigents republicans que veien en aquesta mesura la voluntat d’humiliar-los. Havien assolit un gran èxit el 1971 quan el Govern britànic, aleshores també conservador, encapçalat per Edward Heath, acceptà que fossin tractats de manera diferenciada, a traves del que s’anomenà Special Cathegori Status que, de fet, els igualava als presoners de guerra. Cinc anys després, el 1976, com s’ha dit, el Govern laborista de Callaghan els llevà la consideració especial. Quedaven igualats a qualsevol altre pres, tractats com a delinqüent comuns. A pesar que eleccions de 1979 donaren la victòria al Partit Conservador, el mateix que havia atorgat vuit anys abans la categoria especial als detinguts de l’IRA, tot d'una es va veure que res no canviaria. La nova premier, Margareth Thatcher deixà clar que no pensava mudar la política penitenciària que s’aplicava als republicans. Els presos reiniciaren aleshores les protestes -que havien començat el 1976-: es negaren a vestir els uniformes carceraris, només portaven flassades per tapar-se el cos, i fins i tot arribaren a tacar les parets de les cel.les amb els seus propis excrements. Advertiren que no acceptarien la normativa que Londres volia imposar.

Com que Thatcher es mostrà del tot sorda a la reivindicació, els presos decidiren augmentar la pressió amb una vaga de fam. Diferents membres de l’IRA iniciaren el 1980 aquest tipus de protesta extrema per exigir el manteniment de la condició diferenciada. El Govern de Londres, a través d’intermediaris, va semblar que acceptava les reivindicacions dels presoners. Així que la protesta acabà. El gener de 1981, però, els presos veren que no hi havia hagut cap avanç i que l’Executiu conservador britànic no tenia cap intenció de rectificar. Reprengueren les protestes.

En aquell context de nova reivindicació de l’estatus especial, un dels militants republicans, Bobby Sands, que tenia 27 anys, inicià una vaga de fam el mes de març de 1981. En principi pareixia com les anteriors, però aviat el jove nacionalista advertí que duria la vaga de fam fins a les últimes conseqüències.

 Ben aviat els mitjans de comunicació internacionals fixaren la seva atenció en aquella vaga de fam que anava sumant jornades. Durant la protesta Sands fou elegit diputat al Parlament de Westminster, a Londres, per la circumscripció de Fermanagh i South Tyrone, quelcom que li donà encara més ressò mundial. L’acta del Parlament britànic que Sands havia assolit sumada al gran seguiment que feien de la vaga de fam els mitjans internacionals, convertia en plausible que d’alguna manera el Govern de Thatcher busqués una solució. Tanmateix, va ser una percepció equivocada. La dama de ferro es mostrà insensible a les peticions que tingués una mínima clemència amb el vaguista. Thatcher es mostrà impertèrrita i ordenà no cedir.

A la fi, l’extenuat cos de Sands deixà de respirar el 5 de maig, després de seixanta-sis dies de vaga de fam.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.