Els crítics

La intimitat de ‘La amiga estupenda’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els homes practiquen una violència sobtada, que esclata de cop i després desapareix. Les dones practiquen una violència soterrada però permanent, que no s’acaba mai. Aquestes són les observacions de dues nenes. La Lila i la Lenù. Són les protagonistes de la minisèrie La amiga estupenda, una adaptació de la novel·la homònima de l’escriptora Elena Ferrante que l’HBO (és una coproducció entre l’HBO i la RAI italiana) ha estrenat fa uns dies.

La sèrie es presenta com una crònica de la seva amistat, des que són petites fins al moment actual, i en els seus primers compassos és un excel·lent retrat de la intimitat claustrofòbica d’un barri durant la postguerra. Els greuges apartats però no enterrats, la proximitat convertida en una presó, la venjança a punt per sortir de qualsevol racó. Tot a través dels ulls de dues nenes que vesteixen amb fantasia infantil allò que és massa dur d’assumir: la violència del temut mafiós Don Achille convertit a través de la seva mirada en un home del sac, o els enfrontaments entre veïnes explicats amb la imaginativa invasió d’uns escarabats. Però la fantasia infantil no les protegeix del tot i sense adonar-se’n comencen a desitjar marxar d’aquesta vida. Fugir.

La ficció explica molt bé com aquest desig, manifestat en termes somiadors, topa amb la realitat d’uns pares intransigents i un context difícil, i que les protagonistes superen a través de l’espurna de la competició que ha format part de la seva amistat des del principi. Tant quan estan a prop com quan es distancien, el lligam que les uneix governa les vides de totes dues, però és Lila la primera a veure les coses tal com són, i Lenù la que es veu sovint arrossegada per l’admiració que li desperta la seva amiga. La tendresa i la complicitat amb què es basteix aquesta amistat es contrasta sovint amb escenaris de pobresa i moments de violència aspra, abrupta, i transmeten molt bé la idea que elles dues i allò que les uneix poden servir com a barrera contra la impunitat amb què un seguit de personatges cometen actes dèspotes i cruels. La gent mira i corre a les seves cases sense dir res, i a esperar no ser la següent víctima. Com més clar tenen els personatges aquesta vulnerabilitat, la sèrie esdevé més crua i més avança en la transició cap a la vida adulta dels personatges que (com s’avança a l’inici) les separarà.

La amiga estupenda
Creador: Saverio Costanzo
(basant-se en l’obra d’Elena Ferrante)
Repartiment: Ludovica Nasti, Elisa del Genio, Gaia Girace, Margeritha Mazzuco
Temporades: Minisèrie
Canal: HBO

Res de tot això no funcionaria si les actrius no fossin creïbles en el paper. Les dues nenes protagonistes dels dos primers episodis capturen molt bé la dinàmica de la seva amistat, però és que a més resulta que les adolescents que els prenen el relleu també encaixen perfectament en el paper. Una bona direcció d’actors, quan es tracta d’una sèrie basada en una novel·la, sovint és producte d’uns responsables d’adaptació que han entès molt bé el material que tenien entre mans. Els que l’han llegit diuen que l’adaptació és molt fidel, però no és necessària la lectura per notar el respecte que hi ha cap al material base.

És evident en l’ambientació, que a banda dels recursos econòmics que té al darrere (s’ha reconstruït el barri en un set de 215.000 metres quadrats) és molt curosa, guiada per un estil visual, deutor del neorealisme italià, que transporta l’espectador a aquella època, fent que ens trobem caminant amb les protagonistes. De vegades la veneració al text fa que es noti massa el seu origen de la ficció, especialment en la veu en off, molt literària, però és un inconvenient minúscul per una ficció d’una qualitat excepcional que fa empal·lidir fàcilment d’altres sèries del gènere amb pretensions similars. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.