L’entrevista està concertada per quan el sol fa hores que ha desertat. Els ritmes vitals i creatius quotidians de Miró són nocturns. L’obra ingent de l’alcoià, podríem dir, és fruit també del silenci, del recer. El mateix que es respira a l’entrada a la planta baixa del mas, la que allotja l’estudi i la zona expositiva. En aquestes sales també es conserven molts dels elements originals del mas, on es feia oli i vi, productes molt importants fins al segle XIX, abans de l’arribada de la revolució industrial a Alcoi. Una mena de curiosa combinació de museu etnològic i espai privat d’art modern. Un cau que Miró va adquirir el 1975, “abans de la mort de Franco”, després d’haver viscut una temporada a Altea en retornar d’Anglaterra, el 1969.
En l’estança on es fa l’entrevista sona en bucle música clàssica de diferents estils. És la zona administrativa, diguem-ne, però també hi ha l’última obra treballada per Miró, un bust femení en clarobscur, d’una sensualitat pertorbadora. Tot just el sexe ha estat un dels motius de polèmica que han envoltat aquest exercici: el que havia de ser una festa cultural, el reaprofitament d’una de les grandiloqüents estructures deixades per la Copa de l’Amèrica, antiga seu de l’equip Alinghi, per realitzar la més gran retrospectiva de l’artista alcoià, esdevingué un motiu d’escàndol.
Miró guarda dos dossiers gruixuts com el sumari del cas Gürtel (vora 1.500 folis) amb el tràfec en els mitjans per la polèmica generada per les famoses escultures d’inspiració hel·lènica amb motius sexuals explícits. Polèmica que sona a vell, com si haguérem regirat el calendari. “De referències en positiu n’hi ha moltes més, però és que és un tema que gairebé ha eixit arreu del món: a França, Itàlia, Bèlgica, Portugal, Alemanya... Hi havia informatius que obrien amb això”, anota l’artista. “Molta gent va fer un ridícul espantós: això de la representació sexual és més vell que la picor i són escultures que s’han exposat moltes vegades. Sempre hi ha una mica de polèmica, però no tant com ara”, conclou.
“En tot cas, l’enrenou va servir per donar a conèixer un espai que no coneixia ningú”, diu en referència a La Base. L’escàndol més de fons, en tot cas, va ser un altre: la sèrie sobre diferents manifestacions i actes reivindicatius encetada l’any 2012, arran del 15M, la Primavera Valenciana i d’altres moviments al món. No precisament per aquestes qüestions: la inclusió de les grans mobilitzacions independentistes de Catalunya serviren perquè el PP agitara les aigües i criticarà la presència en la inauguració del president de la Generalitat, XimoPuig. “Moltes eren obres que ja s’havien exposat en llocs públics quan manava el PP”, diu en referència, entre més, a una mostra en la Llotja del Peix d’Alacant, el 2015. Unes quantes, a més, ja s’havien vista a l’IVAM, en una retrospectiva anterior que abastava un període creatiu més llarg.
“La mostra no és cap exaltació de la independència de Catalunya. La intenció de la sèrie és mostrar com, després de la gran estafa dels poderosos, hi hagué una gran reacció al carrer. Hi ha moltes més manifestacions de Madrid, del 15M, que de Catalunya”, raona Miró. I es mostra molest amb el fet que la vicepresidenta del Consell, Mónica Oltra, no estiguera present en la inauguració de La Base. Uns altres càrrecs importants de Compromís, com el president de les Corts, Enric Morera, o el conseller de Cultura, Vicent Marzà, eren a Brussel·les a propòsit d’una iniciativa sobre llengües minoritzades.
Vivim una onada conservadora? “A mi m’han passat coses, però d’aquesta estupidesa tan gran, no”, assegura Miró. El pintor recorda la intenció de l’alcalde de Gandia, aleshores el popular José Luis Torró, de desplaçar l’escultura commemorativa dels 300 anys de la batalla d’Almansa. “El fons era el mateix, però no hi hagué el mateix enrenou. Fins i tot hi hagué un regidor del PP d’una població que em va proposar fer una exposició de desgreuge. Ara estan obcecats amb el tema de Catalunya”.
L’alcoià va considerar especialment significatives unes declaracions sobre el tema de la presidenta del PP valencià Isabel Bonig en aquesta revista, en les quals comparava la mostra de Miró amb una exposició pagada amb diners públics en la qual s’haguera lloat Francisco Franco. Miró recorda que ha cedit gratuïtament l’obra i que es tracta d’una exposició que ha “costat ben poquet”. Però es mossega la llengua a l’hora de comentar l’absurditat de les manifestacions d’algú que podria ser presidenta de la Generalitat.
Pretext per preguntar si Miró pensa que el canvi d’Administració s’ha notat en el món de l’art. “S’hauria d’haver notat molt més. Jo puc haver notat alguna repercussió, però molta gent no ha notat res en absolut. En el cas de l’ensenyament, malgrat l’embolic, potser s’ha posat una mica més d’èmfasi. En el tema de la cultura hi ha voluntat, però no s’hi ha fet massa. Quasi totes les fundacions i institucions estan en mans de les persones que va posar el PP, es van blindar”, argumenta.
En aquesta línia, comparteix la idea generalitzada en el sector que la cultura hauria de tenir una conselleria pròpia. “Ningú s’acaba de creure que la cultura és importantíssima. És més barat invertir en cultura que en hospitals per a malalts mentals: en una societat amb treballs i activitats tan alienants és important que la gent tinga accés en els pobles a exposicions, pel·lícules, presentacions... A coses que la fan pensar i estar bé”, argumenta. “La pintura, per a gent que té problemes mentals, és una activitat molt eficient. També el teatre i, en general, totes les activitats creatives”, rebla.
Polèmiques polítiques a banda, durant aquest any, d’una manera o d’una altra, s’ha acabat parlant molt de l’Antoni Miró artista, no sols per la mostra retrospectiva de La Base, sinó també per moltes altres com ara la dedicada al Tribunal de les Aigües al Museu de les Drassanes, un encàrrec de la Conselleria de Transparència. Punta d’un iceberg d’un nombre ingent d’exposicions de diferent caire amb les quals ha recorregut el País Valencià.
Fins i tot, el 2018 ha estat l’any de la publicació d’un disc inspirat pels quadres del pintor, Pintura musicada Antoni Miró, amb visions d’un bon grapat d’artistes rellevants. Algunes d’aquestes coincidències en el temps no han estat buscades: la mostra de La Base era previst exposar-la primer a Mallorca i Barcelona, però la situació política a Catalunya ho va dificultar, revela Miró, que no descarta que es poguera muntar a Madrid, si arribava el cas, “perquè hi ha un homenatge a la cultura universal, però és cert que el tribut és principalment a la nostra”.
Aquella intenció de projectar-se al món partint de la nostra realitat més propera es veu en la sèrie dedicada a figures nostrades cabdals com Carles Santos, Joan Fuster, Pau Casals, Enric Valor, Josep Pla i molts més que comparteixen espai amb Salvador Allende, Víctor Jara o Sigmund Freud. Sèrie que inclou figures d’Alcoi i amics personals de l’artista com l’enyorat Ovidi Montllor, la coreògrafa i ballarina Sol Picó o l’escriptora Isabel-Clara Simó, omnipresents en Sopalmo a través de quadres i fotografies.
«Jo pinte a favor de la gent»
En aquest context reactiu que vivim, la transgressió s’ha tornat molt barata, qualsevol desviació de la norma té una recepció incòmoda, dura, per part dels sectors conservadors. Antoni Miró, fet i fet, porta dècades provocant aquestes reaccions. “Tampoc hi ha massa gent que s’arrisque. L’art és polític. Quan es fa un quadre decoratiu, ocupa un espai. I això és també un acte polític, perquè està pensat perquè la gent no es preocupe, no pense. Però basta que poses Hugo Chávez o el subcomandante Marcos, ja es tornen bojos”, assenyala en referència a la sèrie sobre personatges, present a la mostra de La Base.
Pel que fa al vessant artístic, a Miró se’l continua relacionant, d’una manera lleugera, amb el pop-art. “No em molesta. En un inici, tots teníem alguna influència del pop-art, als anys 60 i 70, però mai he fet pop-art tal qual, a l’estil nordamericà. Sempre he tendit cap a un realisme cada vegada més realista. Alguna connotació de pop-art té, com una cosa més, però no està en les bases. El que és evident és que no pots pintar com fa dos-cents anys”. Sempre, amb lectura social: “A mi m’interessa la gent, m’interessa el poble. I pinte a favor de la gent, no estic en una torre d’ivori fent-me palles mentals. Intente que servisca per a alguna cosa. La pintura i l’art en general tenen influència. La pintura l’entén tothom: tu exposes a Xina o Rússia i la gent interpreta més o menys el mateix que ací, essencialment ho entén. És importantíssim que hi haja un llenguatge universal i que els pintors ho aprofiten. Això és segurament el que molesta el poder, per això potencia una pintura més abstracta. Es poden fer coses elementals i senzilles i ser modern igual, la modernitat és el que vols transmetre. Podia haver guanyat més diners fent coses vendibles o pintant santets”, ironitza.
Aleshores, quin és el motor que manté viva la màquina creativa de Miró? “Perquè estime la gent, perquè el poble s’ho mereix tot però està maltractat. Es tracta de crear consciència. No es tracta de ser anarquistes ni comunistes, sinó que la gent puga viure. I poder fer un món pensant en ells, no en les grans fortunes, perquè això és molt injust”. La frase que mereixia el punt i final.