ANÀLISI

Una qüestió de dignitat, malgrat tot

Un expresident no és un ciutadà més. Qui ha representat al màxim nivell el principal òrgan de govern del país ha de gaudir d’un reconeixement que en dignifique la persona i la institució. A Catalunya ho tenen clar, mentre que al País Valencià n’hi ha que ho qüestionen i a les Illes ni tan sols no està regulat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Al Palau Robert de Barcelona, a la cantonada del passeig de Gràcia amb l’avinguda Diagonal, Artur Mas escriu papers i rep visites per la seua condició d’expresident de la Generalitat de Catalunya. A ben pocs metres, al número 399 de la Diagonal, José Montilla freqüenta una altra oficina àmplia, cèntrica i moderna. Pujant en direcció muntanya, al carrer del Brusi, hi ha les dependències més modestes de Pasqual Maragall, que ha preferit tenir el més a prop possible del seu domicili particular.

Qui ha trepitjat alguna d’aquestes oficines ha pres consciència de la significació que comporta haver ostentat la presidència de la Generalitat de Catalunya. Un país de vuit milions d’habitants i amb una història tan rica reserva aquest paper honorífic a tots aquells que van dirigir-ne el rumb, ni que fora durant una legislatura només. La llei aprovada en 2003 per tal de regular l’estatut dels expresidents els proporciona el 80% del sou presidencial durant un mínim de quatre anys i els permet accedir a una pensió del 60% un cop han complert els 65 anys. Fins i tot es preveu una pensió de viduïtat en supòsit de decés.

En canvi, tant Gabriel Cañellas com Cristòfol Soler, Jaume Matas, Francesc Antich i José Ramón Bauzà, els cinc expresidents balears, no tenen reconeguda cap més deferència que el títol de “president”, el qual conserven malgrat haver abandonat el Govern Balear. Els catalans sí que mantenen el de Molt Honorable.

La llei catalana sobre l’estatut dels expresidents va nàixer en 2003, un any després que les Corts valencianes n’aprovaren la seua. PP i PSPV van donar suport conjuntament a una norma que pretenia “dignificar la política” i esdevenir un “símbol de respecte a les nostres institucions”, segons el socialista Ximo Puig va pronunciar en aquell moment des de la trona. Al País Valencià, el sou als expresidents va lligat a la condició de vocal del Consell Jurídic Consultiu que poden ocupar —durant un màxim de 15 anys— els qui hagen presidit la Generalitat una legislatura completa. L’únic que n’ha fet ús és Francisco Camps, que pertany al CJC des de 2011.

Eduardo Zaplana i Joan Lerma són els únics expresidents que no han fet ús dels beneficis a què tenen dret

A més d’aquesta cadira, els expresidents valencians poden sol·licitar un “local adequat”, dos assessors —un dels quals pot ser xofer— i un vehicle oficial. Camps ha demanat el pack complet a excepció del local, ja que posseeix un despatx propi al Consell Jurídic. De la seua banda, Alberto Fabra, que és senador, gaudeix d’un petit despatx al barri del Carme de València i té a la seua disposició un cotxe oficial que el transporta de l’aeroport de València a Castelló de la Plana sempre que ho necessita. El fugaç José Luis Olivas —tan sols va estar al capdavant de la Generalitat 11 mesos— també s’hi va acollir de manera breu. Tanmateix, Eduardo Zaplana mai no va reclamar cap dels serveis a què tenia dret, per bé que la norma va aprovar-se pel procediment abreujat de lectura única dies abans del seu adéu a la presidència del Consell. Les seues aspiracions —institucionals i econòmiques— eren bastant més ambicioses. El socialista Joan Lerma, senador des de fa 23 anys, tampoc no n’ha fet ús.

La Generalitat Valenciana ha de garantir la seguretat dels expresidents, que poden utilitzar les seus de l’Administració a l’exterior. Tot just aquests eren els dos únics punts que el grup parlamentari de Podem aspirava a mantenir, i amb matisos, a la llei en qüestió.

A l’inici del mandat van fixar-se l’objectiu de liquidar uns “privilegis” que, segons diuen, suposen un “balafiament de diners públics”. Des de 2002, però, el cost global dels expresidents ascendeix a un milió d’euros, una xifra irrisòria si tenim en compte que el Pressupost anual de la Generalitat, per a l’exercici d’enguany, supera els 22.000 milions.

Després d’un intent fallit a la primera meitat de la legislatura, Podem ha volgut insistir-hi en el tram final. Rebutgen que els expresidents tinguen oficina, assessors, cotxe oficial i plaça reservada al CJC. Volen canviar aquestes “prerrogatives” de 15 anys per 5 anys al Consell Econòmic i Social (CES), un òrgan consultiu de menys pes que sols comporta dietes.

La pressió ha estat en va. Populars i socialistes han impedit una reforma que Compromís i Ciutadans veien amb bons ulls. En realitat, la responsabilitat al CJC és incompatible amb qualsevol ocupació de caràcter públic i moltes de privades.

No sols això. La llei d’incompatibilitats aprovada en 2016 —també impulsada per Podem a fi d’evitar les famoses “portes giratòries”— impedeix que, els tres anys següents a ocupar el càrrec, els presidents puguen treballar en cap empresa que haja prestat els seus serveis a la Generalitat o que haja subvencionat.

Al llarg de la negociació Podem ha arribat a suggerir que els expresidents perceberen una indemnització que els permetera sobreviure en aquests tres anys. Una mena de comiat pactat que costava de justificar èticament i legalment. Els socialistes s’han fet un fart de repetir que no pensen “condemnar a la indignitat” els expresidents mentre els populars han retret a Podem i companyia una ànsia de “revenja” contra Camps.

I és que els dos partits majoritaris tampoc no han acceptat la revocació dels drets dels expresidents en cas de “condemna ferma” per delictes contra l’Administració, com també exigien els altres tres grups. Un matís que Catalunya va introduir a la llei després que Jordi Pujol, l’estiu de 2014, renunciara per voluntat pròpia als seus beneficis com a conseqüència de les revelacions efectuades amb relació als diners que ocultava a Andorra.

La negativa a incloure un article homologable a la llei valenciana ha indignat encara més Podem. No sense raó. En tot cas, val a dir que molts delictes aliens a l’administració haurien de comportar, igualment, la pèrdua dels drets adquirits.

La figura d’expresident s’emmarca en la defensa de l’autogovern i de les institucions pròpies llargament anhelades

Al capdavall, els recursos materials i humans destinats als expresidents depenen de Presidència, i els socialistes asseguren que Ximo Puig no tardaria ni un minut a desposseir dels seus beneficis qualsevol expresident que resultara condemnat. No caldria esperar la sentència ferma —adverteixen— perquè els seus avantatges quedarien en suspens així que l’expresident fora enviat al banc dels acusats. Un avís a Camps, amb molts números de ser processat per l’organització de la Fórmula 1 a València.

Un president o presidenta del PP obraria igual si Camps fora processat o condemnat sota el seu mandat? S’acollirà Zaplana, en el futur, als beneficis a què té dret? Aquests dubtes persisteixen, però les excepcions no haurien de prevaldre sobre la regla. La figura d’expresident —que manté el títol de Molt Honorable— s’emmarca en la defensa de l’autogovern i de les institucions pròpies llargament anhelades.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.