Ençà i enllà

Puigdemont: "La meva vida a Waterloo és mig monacal"

Segona part de l'entrevista a Carles Puigdemont, a Waterloo, on parla en clau més personal.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La Casa de la República és plena de llibres. D’economia, d’història europea, d’assaig polític i de tota mena. També és plena de quadres i de símbols que recorden, sobretot, l’1 d’octubre. Una urna gaudeix de lloc privilegiat al saló. Un quadre pintat per un mosso d’esquadra representa la repressió d’aquell dia. Tota la decoració encaixa perfectament amb l’estratègia que es dissenya des de Waterloo. La internacionalització del conflicte català té la seu en aquesta casa on ens rep Carles Puigdemont. Allí està acompanyat pel seu equip de premsa, per la seguretat i per amics que acostumen a cuidar-lo. El president està a l’exili, però mai no està sol. Tot i que troba a faltar moltes coses.

Mai no hauríem imaginat entrevistar un president català a l’exili. Imaginem que vostè mai no s’hauria imaginat, tampoc, veure’s en aquesta situació.

—Honestament, no. Crec que tots hem de fer el possible per prevenir una situació que tristament forma part de la tradició política del nostre país. Per desgràcia, no soc el primer president de la Generalitat a l’exili. Però sí que pensàvem que això ja estava espolsat de la cultura política de l’Estat espanyol.

—Per què Waterloo?

—La idea era venir a Brussel·les, perquè és la capital d’Europa, per tal que el que està passant captés el màxim focus possible. Lluny d’amagar-me, vaig intentar exposar-me a l’aparador europeu. I Brussel·les ofereix les condicions per poder acomplir aquest rol. La tria de Waterloo és accidental: és a prop de Brussel·les, podem treballar-hi amb seguretat i en condicions mínimes i estem connectats tant amb l’aeroport com amb la capital.

­—Coneixia aquesta ciutat?

—No. Tots coneixem l’episodi de la batalla de Waterloo. Sembla que només hi hagués un contendent, Napoleó, però n’hi havia un altre, Wellington. I a mi m’agrada reivindicar la perspectiva Wellington.

—S’hi sent identificat?

—No, no! A Waterloo hi va haver un replantejament de les coses, i no va ser tant una desfeta com un punt d’inflexió de la reculada d’un imperialisme expansionista que naturalment no és el que voldríem.

—Com es la seua vida, ací?

—M’agrada dir que és mig monacal, perquè passo massa hores a casa. No surto gaire i, quan ho faig, torno automàticament. No faig turisme, no tinc una vida socialment normal. És com un arrest domiciliari, gairebé autoimposat, però no tinc ganes de fer res més. Tinc les condicions per viure, per treballar, per rebre la gent i per estar amb l’equip i connectat amb Catalunya.

Carles Puigdemont / Jordi Play

—La seua presència a Waterloo genera debat a la ciutat?

—Sobretot a l’arribada hi havia expectació i debat, sí.

—Com era aquell debat? Esperava més suports o menys?

—M’ha ajudat a sentir des del primer dia l’experiència de viure en una democràcia. Hi ha persones que, estant en contra de les teves idees, expressen el suport perquè les puguis defensar. I fan el possible perquè es visqui en una societat sense por de la llibertat d’expressió, sense por de contrastar idees. I això és un sentiment que he notat des del primer dia. Per tant, estic molt agraït per la meva experiència a Bèlgica i també pels quatre mesos que vaig passar a Alemanya, on vaig notar el mateix.

—Diu que no ix massa de casa. Quan ho fa, el paren pel carrer?

—La gent em coneix i evidentment vol saber. I em fan fotos, etc. Però jo em quedo setmanes sense sortir gairebé ni al jardí.

—L’incomoden, doncs.

—A Alemanya va ser molt evident això. També a Flandes, on hi ha la voluntat de la gent de mostrar el seu suport. No a mi com a persona, sinó pel que estem fent com a poble. Tothom troba tremendament vergonyós i injust que hi hagi presos polítics a Europa. Que hi hagi algú amb problemes penals per haver organitzat un referèndum. No s’ho poden explicar. Fins i tot la gent que està en contra d’una Catalunya independent. No s’expliquen que això estigui passant i que Europa estigui callant.

—Li consta que això passa a Espanya en gent que s’expressa així en privat però no ho fa públicament?

—Sí, em consta. No sé si el nombre de persones en aquest sentit és significatiu. Però em consta, sí. És tremendament injust que el bloc contrari a la independència es consideri monolític, tot i que les forces polítiques majoritàries que representen això prenen mesures bastant unànimes.

—Vostè s’ha sentit mai amenaçat, ací a Waterloo?

­—Sí. A Bèlgica en general, no a Waterloo. Tot i que això no m’ha fet recular. Vam descobrir dos paquets penjats als nostres cotxes que portaven un localitzador. Això està ara en mans de la justícia belga. Algú els va col·locar. Algú va controlar aquells moviments. Algú va fer coses. Un dia pot ser un localitzador, però un dia pot posar una altra cosa. I això fa que tingui la necessitat evident d’estar protegit.

­—Compta amb seguretat personal?

­—Amb seguretat de voluntaris que des del primer dia em protegeixen.

­—Van armats?

­—No.

­—No poden anar armats?

­—No, perquè el Govern espanyol no vol tramitar el permís perquè jo, com a expresident, pugui gaudir, tal com garanteix la llei, d’un servei d’escorta.

­—No depèn això de la Generalitat de Catalunya?

­—No, depèn del Ministeri d’Interior, que ha de demanar a Bèlgica permís perquè els escortes als quals tinc dret com a expresident puguin portar armes.

­—Ho han demanat?

­—A Espanya sí. I ho han rebutjat. Els qui diuen que s’ha de complir la llei no la compleixen.

­—Si les sentències són les esperades, tem una nova euroordre de detenció?

­—Per descomptat que l’euroordre sempre la poden fer. Això, ho tenim clar des del primer moment. Ja en porten dues i, per cert, sempre les han acabat retirant. En aquest cas davant d’un fet més greu, que és una sentència. Les euroordres les poden tornar a activar quan els vingui de gust. Però això no fa més que alimentar la nostra demanda contra l’Estat espanyol per l’ús fraudulent de l’eina de les euroordres amb motius polítics. Això no és justícia.

Carles Puigdemont / Jordi Play

­—Tem que s’accepte una extradició seua per malversació, tal com va oferir el tribunal de Schleswig-Holstein?

­—Sempre, des del primer dia, he estat a disposició de la justícia europea. Sempre m’he sotmès a les condicions que primer la justícia belga i després l’alemanya em va imposar. I faré el mateix. Si la justícia europea considera que hi ha d’haver una extradició jo no m’escaparé. Però ja va quedar clar a Alemanya que l’extradició, i ho va recalcar amb molta insistència, només podia ser per aquest fet. I l’Estat espanyol va decidir que per aquest fet no. Cosa que també és bastant reveladora de la feblesa de les acusacions. Perquè si tu estàs convençut que aquí hi ha un crim tan gran que es puguin demanar 25 o 30 anys de presó, i que, a més a més, saps on és el cap de la presumpta banda —perquè jo tinc domicili públic a Bèlgica, no visc a la clandestinitat—, per què declines de perseguir-ho? Són arguments molt febles. I no deixa de ser una vergonya processal que hagin separat el nostre cas de la resta.

­—En clau personal, des que és a l’exili, vostè no ha tornat a veure els seus pares.

­—Físicament no. Ens hem vist per videoconferència.

­—És aquesta la part més dura de l’exili?

­—En termes familiars sí, és clar.

­—Vostè té set germans a Catalunya.

­—Sis. Una està a Suècia des de fa vint anys.

­—Com estan, tots ells?

­—Bé. Estan ferms. Els meus pares són grans, però estan ferms. A més, tenen la sort que a la pastisseria va moltíssima gent a donar-los suport i afecte. I ho noten.

­—I les seues dues filles?

­—Poden venir i, per tant, quan venen és un regal per a mi. Elles ho passen molt bé aquí i són felices.

­—Amb quina freqüència rep la família?

­—Depèn. Vam passar junts tot l’estiu. Abans parlàvem de les mentides de la premsa i tot això. Vam passar tot l’agost junts i una setmana després va sortir en un d’aquests mitjans que la meva família no em veia, que no volia saber res de mi... Home... No sé quines fonts fan servir, però francament és molt fàcil comprovar això. Venen molt sovint. Les meves filles menys sovint del que jo voldria, lògicament, perquè tenen estudis, però sempre passen les vacances i els ponts aquí. Amb mi.

­—Vostè en cap moment es va imaginar el desenllaç present.

­—No. Mai.

­—Si ho haguera sabut, hauria acceptat l’oferiment d’Artur Mas a principis de 2016?

­—No puc dir que en aquell moment sabés com acabarien les coses. Però sí que sabia que aniria fins al final. I que això tindria conseqüències. Per tant, aquell no va ser el dia més feliç de la meva vida. Evidentment que no.

­—Arribats a aquest punt, hauria fet les coses d’una altra manera?

­—Insisteixo: crec que el dia 10 d’octubre era el moment d’aplicar els efectes de la declaració d’independència i no deixar-la en suspens.

­—És això del que més es penedeix?

­—Sí.

­—I de què està més orgullós?

­—D’haver fet allò que vaig dir que faria. D’haver fet l’1 d’octubre i, a més, en aquelles condicions.

­—Pagava la pena tot això per una declaració que vostès mateixos han assimilat que va ser, més aviat, simbòlica?

­—Jo no crec que fos simbòlica. Es va fer en seu parlamentària. És evident que la vam desplegar a efectes pràctics. Per haver fet una cosa simbòlica no estaríem a l’exili ni a la presó. I els primers que s’adonen que no fou simbòlica són els que ens envien a la presó i a l’exili. Això té un calat polític. Per això som presos i exiliats polítics. Perquè han reprimit una acció política. No som presos ni exiliats simbòlics. I pel que pregunta, és clar que pagava la pena. Cap de les conquestes que han beneficiat les llibertats s’han fet sense processos difícils i dolorosos. Aspiràvem que no ho fos tant. És cert. Però el camí ha començat. I això és irreversible. I mantenir la posició, fins i tot en condicions molt extremes, és clau per guanyar. I el manteniment de la posició aquí, a més de mil quilòmetres de distància de Catalunya, és clau per continuar avançant. I avui, torno a dir, Catalunya és més subjecte polític que fa un any. Un subjecte reconegut per molta gent que fa un any no sabia exactament què passava. Per tant, és clar que val la pena. Hem arribat més lluny del que mai no havíem arribat. I som en el camí.

­—Per últim: què troba més a faltar, presidir la Generalitat in situ, l’alcaldia de Girona o tornar a exercir com a periodista?

­—El lloc en què he gaudit més és com a alcalde de Girona. Però el que més trobo a faltar és la vida corrent. La vida d’observador anònim, entre cometes, de la realitat. I això no podrà ser mai més.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.