O tempora, o mores! Oh quins temps, oh quins costums!, exclamava Ciceró astorat per la inestabilitat política que preludiava la fi de la República romana. Oh quins temps, oh quins costums!, els de l’Espanya flàccida i garratibada, de rosaris i avemaries, despòtica i bufanúvols, anímicament feixistoide, devotament franquista, que mai no va ser corregida; ni ganes! Ai l’amnistia de 1977! Amnistiaren als opositors a la dictadura, però també als sicaris d’aquella. Oh quins temps, oh quins costums!, els botxins no respondrien dels seus crims per saecula saeculorum, moririen amb honor als seus llits i llurs apadrinades proles fornirien les altes magistratures que han regit la monarquia juancarlista fins avui. Vet ací, ras i curt, la Transició, la segona Restauració borbònica bastida sobre les misèries franquistes i cimentada, per voluntat del Caudillo vencedor de la infausta guerra de 1936-1939, sobre la deslleialtat d’un fill al pare: el Juan Carlos traí a don Juan com Ferran VII féu el mateix amb Carles IV. Borbonalla! L’amnistia del franquisme emblanquinat, que encara cueja, ha permès que perdurin les males praxis de la dictadura, les que condemnen Espanya a ser, també per saecula seculorum, una «democràcia» fallida, perversa, insolentment bananera i execrablement tramposa.
En definitiva, l’Espanya del «vano ayer», que retratà el poeta Antonio Machado a El mañana efímero, l’Espanya que «engendrará un mañana vacío». L’Espanya bufanovolítica que es refocil·la en el vacu ahir de morrions encasquetats, piques a Flandes, aguilots ―bicèfals o no―, creus de Borgonya imperials i, per sobre de tot, en la veneració del Caudillo de España por la gracia de Dios. Però l’altra Espanya, la que badalla (Machado, a Españolito: «Ya hay un español que quiere / vivir y a vivir empieza, / entre una España que muere / y otra que bosteza») no se n’adona ―sòmines, no vol adonar-se’n― que Espanya, si realment vol passar pàgina del vano ayer i deixar de badallar, haurà de solucionar que no conllevar ―com deia nèciament Ortega y Gasset― el problema catalán. Machado escrivia: «Españolito que vienes / al mundo te guarde Dios. / Una de las dos Españas / ha de helarte el corazón» Però ―ai llas!― les dues Espanyes, la una i l’altra, gelen el cor dels catalans. Fins a quan? D’això depèn la llibertat de Catalunya i la redempció d’Espanya.
Ai d’aquell rei «lechuzo y tarambana»!
Torno a El mañana efímero de Machado, quan escriu: «En vano ayer engendrará un mañana / vacío y por ventura pasajero. / Será un joven lechuzo y tarambana, / un sayón con hechuras de bolero, /a la moda de Francia realista / un poco al uso de París pagano / y al estilo de España especialista / en el vicio al alcance de la mano». Heus ací el millor retrat ―clavat!― de Philippe de Bourbon, duc d’Anjou i nét de Lluís XIV de França, el primer «Borbó» (catalanització del cognom francès) regnant a Espanya, l’estricta i colònies i origen de la conllevancia orteguiana, la ―diguem-ne― comportance a la francesa del problème catalan. Els francesos ―els borbonassos― ja en tenien experiència des que en 1659 s’annexionaren la Catalunya Nord. Que Philippe de Bourbon, convertit en Felip V de Castella (Espanya) era un joven lechuzo y tarambana no m’ho invento, us ho ben asseguro. Era un badoc dominat per l’abúlia que acabà com un llum, el «rei granota», perquè arribà a creure’s que era un rànid. Ja he tingut oportunitat de parlar d’ell en aquests combats meus pel coneixement de la història. Era, efectivament, lechuzo, tarambana, sayón con hechuras de bolero (un botxí compulsiu) i, és clar, francès com era, lluïa la moda de Francia realista. Aquest retrat, grosso modo és aplicable als seus descendents, a veure qui guanya a lechuzo, tarambana i sayón, inclòs ―que no és una excepció― el Carles III (el de la Puerta de Alcalá) tan estimat a la Villa y Corte de la Carpetovetònia. En definitiva, la borbonalla, la nissaga francesota que, un cop espanyolitzada, esdevingué especialista en el vicio al alcance de la mano.
La mort sense descendència de Carles II (1 de novembre de 1700), un altre rei lechuzo, encara que aquest encara no a la moda de França, obrí la corona de les Espanyes a la borbonalla regnant a París. Resulta que a Felip IV (IV de Castella, que dels Països Catalans seria el III), un home amb un insaciable desig sexual i que deixà una prole de mig centenar d’individus, entre legítims i bastards, no tingué un altre fill mascle que el succeís que el malaguanyat Carles, un malalt físic i psíquic (ai l’hemofília de la casa d’Àustria!). Carles II tenia una germana major, la infanta Maria Teresa, que el seu pare maridà amb Lluís XIV de França i d’això que el Roi Soleil dels francesos ambicionés la Corona Catòlica de la península Ibèrica (la francesa era Cristianíssima). Vet ací el perquè de l’anomenada Guerra de Successió ―de successió a la Corona dels Àustria hispànics― tan infausta per als Països Catalans.
La Guerra de Successió, una guerra europea en què, definitivament, l’Imperi «espanyol» se n’anà en orris a Europa. Fins i tot ―fixeu-vos!― Espanya perdé Gibraltar, qüestió que encara cueja avui dia. Espanya perdé la guerra a Europa, però en contrapartida la borbonalla tingué carta blanca per fer el que li vingués en gana amb els territoris ibèrics de la monarquia adquirida. Ras i curt, la «nova Espanya» naixent, «a la moda de la França reialista», annexionà a Castella els territoris de l’antiga Corona de catalans i aragonesos. Vet ací l’origen del «conflicte històric» que enfronta Espanya amb Catalunya, de «tota» Catalunya, puix que valencians i balears també reberen de valent en aquella guerra i en particular el Regne de València fou literalment ensorrat per sempre.
Voluntat de Philippe de Bourbon, el sayón con hechuras de bolero del moment. Voluntat, certament, d’ell, però amb la connivència, l’empenta, dels que, a Castella estant, l’entronitzaren. Arribà, però, el moment en què el pollet francès pretengué volar sol i, baliga-balaga com era, se la pegà. Després dels tractats d’Utrecht i Rastatt (1713-1714) la nova Espanya borbònica no restà en bon lloc. Definitivament, aquell imperi de morrions i piques en Flandes s’esfumà d’Europa per a no tornar. Precisament, fou Felip V qui eliminà l’estructura tradicional de l’exèrcit en terços per a substituir-la, a la manera francesa, per regiments. La primera muller de Felip V, Maria Lluïsa de Savoia, traspassà en 1714; la nova esposa seria l’ambiciosa Elisabetta Farnese, neboda del duc de Parma; un matrimoni arranjat pel cobdiciós cardenal Giolio Alberoni, un italià que féu fortuna a redós dels Borbons. Aquell mateix 1714 s’uniren els cònjuges en matrimoni. L’arribada de la parmesana a la cort borbònica espanyola trasbalsà els equilibris de poder i Alberoni es convertí en l’home fort i l’encarregat de redissenyar les fronteres sortides dels tractats d’Utrecht-Rastatt, que havien foragitat la Monarquia «hispànica» de Nàpols, Sicília i Sardenya. Això originà la guerra de la Quàdruple Aliança (1717-1720), quan una flota borbònica espanyola atacà Sardenya i després Sicília amb la intenció d’annexionar-les a Espanya. La guerra fou un fracàs estrepitós d’aquella Espanya, que hagué de lluitar contra Gran Bretanya, les Províncies Unides (Països Baixos), l’Imperi germànic (Àustria) i ―atenció!― França. Ja no vivia Lluís XIV, a qui tant devia el seu nét Philippe, i els valedors del nou rei Lluís XV, encara un nen de deu anys, desconfiaven del Borbó entronitzat a Espanya.
Philippe d’Anjou (Felip V per als espanyols), mort el seu germà major, desitjava el tron de França (la Farnese també) i als espanyols que els bombin. Mai no deixà de ser un aristòcrata francès, un francès extremadament oh là là!, acèrrimament enyoradís del Versalles nadiu. Ironies de la història, en aquella guerra el duc de Berwick, el vencedor a Almansa, ara entrà a Catalunya contra Felip V i prometent la recuperació de les llibertats catalanes. Alberoni fou destituït, la guerra acabà, la perdé Felip V ―encara que francès― «d’Espanya» i ―ah!― al perdedor li recordaren que a Utrecht i Rastatt s’havia parlat d’amnistiar als austriacistes, condició sine qua non per a assolir la pau, fins i tot Lluís XIV insistí sobre això al seu nét, cosa que Felip V, «al estilo de España especialista en el vicio al alcance de la mano», com diria Machado, s’havia negat a concedir.
Amnistia, sí, amb la boca petita i per callar els britànics, avergonyits per haver abandonat les legítimes aspiracions catalanes que els anglesos s’havien compromès a garantir. A l’hora de la veritat, però, la repressió continuava i d’amnistiar els austriacistes absolutament res. Philippe d’Anjou, malaltissament catalanòfob, dissimulava dient que ara els havia convertit en castellans, els havia igualat amb els vassalls de les dues Castelles i que, doncs, els catalans (valencians i balears inclosos) n’havien d’estar contents. No s’ho creia ni ell, però ―vatua!― la cantarella quallà entre els carpetovetònics i assimilats. Com cantava Manolo Escobar: «La vida tiene otro sabor / y España es la mejor.»
Finalment, però, l’amnistia arribà
El tractat de la Haia (1720) posà fi a la guerra de la Quàdruple Aliança, però calgué un congrés internacional, a Cambrai (França) per a ratificar la pau. Felip V i, sobretot, la seva muller parmesana, estaven entossudits a fer de llur fill Carles (el futur Carles III d’Espanya) en duc de Parma. Allà, a Cambrai (1721-1724), li tornaren a recordar a Philippe d’Anjou la necessitat de l’amnistia per als combatents, d’una banda i de l’altra, de la Guerra de Successió i, a més a més, l’emperador Carles VI (el rei Carles III dels catalans) recordà el restabliment dels privilegis, les lleis, els furs, les constitucions, els honors, les preeminències i les prerrogatives de què gaudien els estats de la Corona d’Aragó abans de la guerra. Philippe-Felip, tretze són tretze, féu oïdes sordes. Els seus ambaixadors es limitaren a repetir l’article 13 del tractat d’Utrecht: «que sean tratados [catalans i aragonesos] como las provincias más favorecidas de España, que son las dos Castillas.»
Val a dir que Felip V havia aprovat algunes mesures de gràcia, diguem-ne «indults», a suspectes d’austriacisme o que al·legaven penediment. Ara bé, el gruix de l’austriacisme, que als Països Catalans serien els que avui definiríem com a compromesos per les llibertats del país, continuaven amenaçats i, doncs exiliats. Una gran part exiliats a Viena, on arribaren a obtenir importants oficis a la cort de l’emperador, com és el cas de Ramon de Vilana Perles, el marquès de Rialb, que arribà a secretari d’estat, o l’arquebisbe valencià Antoni Folc de Cardona, president del Consell Suprem d’Espanya. Carles VI no havia renunciat mai a ser rei «d’Espanya», i si no d’Espanya almenys de la Corona d’Aragó, que d’això també arribaren a parlar britànics i austríacs, fins i tot de la possibilitat de constituir una República catalana amb el Principat, Mallorca i Eivissa. Projectes, però, frustrats. Anglaterra (des del 1707 la Gran Bretanya) no estava per la labor. Sí, li feia vergonya el tracte als catalans, però, al cap i a la fi, eren més els avantatges que obtenien de Felip V amb la permissivitat del comerç amb Amèrica.
La Monarquia borbònica, com avui, ja feia tuf. Felip V, amb episodis cada vegada més crítics de demència, abdicà en el seu fill Lluís (gener 1724), el seu fill Lluís morí per sorpresa (agost de 1724) i ell, malgrat els trastorns mentals que l’afectaven, tornà al tron. En aquell ambient, diguem-ne d’incertesa, que coincideix amb la caiguda d’Alberoni, s’instal·là a la cort espanyola un arribista neerlandès encimbellat per Alberoni, Johan Willem Ripperda, qui convencé a Felip V que era possible un tractat de pau amb l’emperador. El temps passava i, a la cort espanyola, l’entourage de Felip V cada vegada era més conscient que calia una entesa amb qui en altre temps era rival per la corona «d’Espanya», però que ara regia els destins de l’Imperi germànic. Ripperda (pronunciat amb accent agut) es posà, de manera secreta, mans a l’obra. Hi havia també la possibilitat, esperonada per la Farnese, de casar els seus dos fills Carles i Felip amb dues arxiduquesses imperials.
Ripperda arribà a Viena com a ambaixador de Felip V i durant un any s’hi estigué fins a la signatura del tractat (30 d’abril de 1725) que posà fi, definitivament, a la Guerra de Successió. L’emperador reconeixia Felip V com a rei de les Espanyes i Felip V reconeixia la sobirania imperial sobre els antics Països Baixos espanyols i sobre Nàpols i Sicília. Això suposà també l’amnistia de tots els implicats en la causa austriacista, amb la devolució dels béns confiscats i el reconeixement dels títols de noblesa concedits per l’aleshores Carles III de Catalunya i Aragó. El pacte, a més a més, assegurava la mútua defensa, que, almenys, restava sobre el paper. El com i el contra qui era una altra cosa. Ah! I la possibilitat ―només possibilitat― de mullerar els infants espanyols Carles i Felip amb dues filles de Carles VI. En definitiva, el tractat sancionà la fi d’un conflicte, de l’enfrontament directe de l’Espanya borbònica amb l’Imperi. Ripperda arribà a Madrid d’antuvi com un heroi i Felip V el complimentà, li concedí la grandesa d’Espanya i el convertí en secretari d’estat. El tractat de Viena fou contestat per un altre signat a Hannover per Gran Bretanya, França i Prússia, al qual s’afegiren Suècia i Dinamarca. L’statu quo d’Utrecht, de moment, era intocable. A més a més, l’emperador no s’arriscaria a un conflicte amb la Gran Bretanya i menys encara albirà alguna vegada la possibilitat que dues filles seves es casessin amb els fills del Borbó que impedí que regnés a «Espanya». Com a molt i ja era prou, un reconeixia la corona de l’altre i l’altre que els Països Baixos i els territoris itàlics no formaven part de la Corona «espanyola». Ah! I arribà l’amnistia, que ja era hora.
Amnistia? Sí, per fi arribava. A alguns, com el general valencià Joan-Baptista Basset, el valent cabdill dels maulets i heroic defensor de Barcelona, que sortí de la presó, del cruel presidi del castell de Segòvia i morí allà, a Segòvia, empobrit i abandonat, el 15 de gener de 1728. I dels béns què? Sí, alguns recuperaren títols i hisendes, però després de plets interminables, que s’allargaren fins al regnat de Carles III (1759-1788). Hi hagué amnistia i això ―vegeu!― no significà la fi de Felip V, cada dia més destarotat.
Continuïtat de la lluita, continuïtat del problema
El tractat de Viena tampoc suposà la fi de l’austriacisme militant. A Viena s’havia pactat l’amnistia, els austriacistes havien obligat l’emperador a pactar-la, però la majoria ja no tornà a casa seva. Al Principat, també al País Valencià, estaven els que lamentaven l’estat de prostració del país i no transigien a empassar-se el govern borbònic que havia esborrat les llibertats heretades de temps immemorials. Però la repressió era latent i aquestes impressions irredemptistes no sortien dels dietaris personals, com el del reusenc Ramon Fina, que lamentava l’esclavitud a la qual la borbonalla condemnava la nació catalana. Quan esclatà una altra Guerra de Successió, ara la polonesa (1734-1738), l’Imperi s’arrenglerà amb el candidat Frederic August de Saxònia, contra Estanislau Leszczynski, recolzat per les borbòniques França i Espanya. Hi ha qui veié en el conflicte la possibilitat de ressuscitar el conflicte «hispànic» de principis de segle. A Òxford fou publicat un opuscle titulat Record de l’aliança. Fet al sereníssim Jordi-Augusto, rei de la Gran Bretanya, etc., etc. Ab una carta del Principat de Catalunya i Ciutat de Barcelona (1736). A més d’aquest text s’escrigueren en aquells anys altres com Via fora els adormits, Censura o juicio imparcial sobre el papel intitulado en catalán “Via fora” traducido en francés con el título ‘Allarme aux endormis’ i La voz precursora de la verdad de l’aragonès Juan Amor de Soria. Tots textos que pretenien reviscolar la causa austriacista amb l’excusa de la guerra civil polonesa.
I el problema catalán continuà. Bé, l’inventà el lechuzo de Philippe de Bourbon i l’única solució que proposen els espanyols, els hereus ideològics d’aquell sayón con hechuras de bolero és reprimir-lo o, com diria el fundador de la Revista de Occidente, conllevarlo. És a dir, fotem-nos tots. En fi, això és Espanya i sembla, a la vista està, que no té remei.