Càlcul polític

Eleccions, arma llancívola o bumerang

L’ANC ha exigit a Torra la implementació de la república o que "faci un pas enrere" abans del 21 de desembre. Analitzem, però, fins a quin punt poden tenir impacte aquestes insinuacions i en quins escenaris els partits podrien tenir més incentius per exigir-les.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

[ACTUALITZACIÓ] L' Assemblea Nacional Catalana, se suma a la pressió exercida contra el govern de Quim Torra. Aquesta li ha donat un ultimàtum i exigeix que, abans del 21 de desembre, hi hagi "una estratègia nítida i única per a la implementació de la república catalana". Per tant, reclamen "un acord estratègic i de gestió entre ERC i JxCat i que es recuperi la unitat d'acció amb la CUP". La presidenta de l'entitat Elisenda Paluzie s'ha mostrat contundent i ha deixat clar que "qui no es vegi amb cor" de caminar cap a una república "faci un pas enrere". També, s'han reafirmat en la via unilateral com "la més realista" per aconseguir els objectius del refèrendum de l'1 d'octubre de l'any passat. Fa una setmana ja es va filtrar un document intern de l'ANC, al Periódico, que demanava un  avançament electoral. Ara, aquest escenari s'ha convertit en una realitat més que possible. 

 

La via unilateral, "la més realista"

L'ANC ha previst tres possibles escenaris, i després d'analitzar-los creuen que "el més realista" és la via unilateral:

"Ens reafirmem en la via unilateral. Ens hem de preparar des d'ara mateix."

Paluzie, ha explicat la postura de l'ANC un any després del referèndum de l'1 d'octubre del 2017 en una roda de premsa a la seva seu, al carrer Marina de Barcelona, després de celebrar una reunió extraordinària del seu secretariat.

Segons Paluzie, els altres dos escenaris que han estudiat són un referèndum acordat de manera bilateral, o bé un referèndum acordat després que l'hagin forçat per organisme internacionals.

El primer "malauradament no creiem realista" i el segon, el veuen "poc probable", malgrat que consideren que "hi ha un llindar de vulneració de drets" o possibles efectes econòmics, que el podríem arribar a forçar.

Per últim, Paluzie ha demanat al govern que també treballi per preparar aquest escenari, i s'ha dirigit a la ciutadania:

"Hem d'estar segurs que si ens preparem amb rigor arribarem a l'objectiu de la república."

 

 

 

Mancats d’una estratègia clara per aconseguir el que el seu objectiu pressuposa, partits i entitats independentistes sembla que es deixin enganxar en qualsevol romeguera. De la darrera, però, fa mesos que intenten sortir-ne sense èxit. El debat sobre què cal fer amb els diputats suspesos pel jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena s’allarga sens fi, malgrat les nombroses reunions per posar-hi remei.

De fons, però, hi ha soroll de sabres i tant Junts per Catalunya com l’ANC amenacen de forçar les eleccions anticipades. Els primers, si la decisió sobre els diputats presos polítics i exiliats és qualsevol altra que mantenir-los amb tots els drets intactes. Els segons contemplen iniciar campanyes per exigir-les al Govern si no fa passos accelerats cap a la República efectiva.

No obstant això, els incentius per anar a eleccions no són tan clars i hi ha qui pensa que les amenaces poden ser només això: amenaces. Les consideren armes llancívoles contra els adversaris polítics —en aquest cas ERC, situada en posicions més moderades— per fer valer una línia estratègica concreta. Ara bé, els capritxos de la demoscòpia i les urnes són inescrutables i el desenvolupament dels fets pot convertir les armes llancívoles en bumerangs.

Costos i beneficis

Aquesta setmana passada, la pàgina web d’anàlisi politològic, Politikon, publicava un article en què s’interrogava sobre els incentius i desavantatges que podien tenir els partits polítics de govern —en genèric— per tal d’arriscar-se a convocar eleccions anticipades. Així, posa la jugada d’Artur Mas el 2012 per intentar capitalitzar l’independentisme com un exemple d’estratagema fallit; i la d’Alexis Tsipras el 2015 a Grècia, anticipant-se a les noves retallades de la Troica, com un model d’èxit que cercava minimitzar les pèrdues.

Segons l’article, que el Govern sigui de coalició o en minoria augmenta les possibilitats d’avançament electoral. També ho fa que l’economia tingui un bon rumb ­—es pot vendre bona gestió, tot i que això a les autonòmiques té menys pes— o que l’oposició estigui fragmentada —cosa que genera menys pors. Evidentment, uns sondejos favorables són un dels ingredients imprescindibles en la majoria d’avançaments. També denota que qui convoca les eleccions ho ha de fer evitant semblar oportunista —cal una bona excusa externa— i tenir la certesa que serà capaç de sostenir el relat que l’ha dut a convocar eleccions durant els 54 dies que faltaran per a la celebració dels comicis.

L’article de Politikon està centrat en la casuística de l’Estat espanyol, on el debat sobre si Pedro Sánchez es veurà forçat a avançar les eleccions General i la conveniència o no d’aquesta decisió per als diferents actors polítics és ben present a l’àgora mediàtica. Tanmateix, ofereix alguns inputs interessants per a l’anàlisi del panorama català.

Preguntat per EL TEMPS, el politòleg de la Universitat Carlos III de Madrid, Pablo Simón, creu que les amenaces d’aquests darrers dies no acabaran tenint efecte i argumenta que “unes eleccions al Parlament abans de les municipals, amb un escenari de ruptura interna poden jugar-los en contra. Els alcaldes no voldran veure amenaçades les eleccions de maig”.

Cal tenir en compte, seguint les premisses marcades, que Junts per Catalunya, que posseeix el poder de convocar eleccions ­—el president Quim Torra en forma part—, té les enquestes en contra. Tot i que també les tenia el 21D i les va capgirar, ara se li suma que l’espai encara està en construcció, el PDeCAT acaba de renovar la direcció i la Crida Nacional impulsada per Puigdemont a imatge de l’Scottish National Party encara és a les beceroles.

Tot i que el context no sembla favorable, Simón adverteix que “tothom sap que l’amenaça d’avançament electoral també és una eina de pressió per a qui té el botó nuclear”.

Mesos d’indecisió

Una de les amenaces d’avançar a eleccions d’aquestes darreres setmanes és la de Junts per Catalunya cap als seus socis d’Esquerra Republicana si no s’arribava a un acord immediat sobre l’estatus dels diputats del Parlament català suspesos per Llarena.

/PARLAMENT

Recapitulem. El jutge del Suprem, en tancar la instrucció, va decidir “suspendre temporalment” tots els diputats presos polítics o a l’exili, a excepció de Toni Comín, exconseller de Salut exiliat a Bèlgica, que té un recurs pendent de resoldre. Una figura, la de Llarena, innovadora, a l’espera de la sentència i per evitar problemes. En paraules de l’advocat Jaume Alonso-Cuevillas en una entrevista a EL TEMPS, això “denota que Llarena s’està adonant que el que decreta és més que discutible”.

La decisió sobre com actuar amb aquesta figura inèdita, però, ha sembrat la llavor de la discòrdia entre ERC i JxCat. Els primers demanen que es faci una suspensió temporal i que els diputats puguin delegar el seu vot al Parlament i a les comissions per tal que les majories no es vegin alterades. La fórmula l’avalen els lletrats del Parlament i, seguint el criteri d’actuació que ha marcat Roger Torrent al capdavant de la Mesa, esquivaria noves sancions judicials. Des de Junts per Catalunya, però, en primera instància hi accedien amb la condició que aquesta suspensió temporal afectés a tots els diputats a excepció de Puigdemont, mantenint el relat legitimista. En un matí frenètic a la Mesa, de ganivets creuats entre les dues formacions i que acabaria amb la suspensió del darrer ple de juliol, ERC va deixar clar que la decisió, a parer seu, havia de ser la mateixa per a tots els electes.

A partir d’aquí, l’estiu ha estat intens pel que fa a les negociacions, també a la presó de Lledoners. Així, la darrera proposta de JxCat opta per mantenir tots els diputats sense cap suspensió temporal, no només Puigdemont. La fórmula implicaria que la comissió d’Estatut del Diputat presentés una proposta de resolució per tal que fos el Parlament i no la Mesa qui votés mantenir els diputats sense cap suspensió, i així evitar càrrecs directes sobre presidents, vicepresidents i secretaris del Parlament.

El desacord en aquest punt hauria estat el motiu perquè JxCat posés sobre la taula la possibilitat de convocar eleccions avançades. Un fet que des d’ERC neguen que hagi succeït i que creuen que es tracta només “d’una amenaça” per forçar la negociació.

Clar que, des de JxCat, es podria emparar la suposada ruptura de l’acord de govern sobre la restitució per generar un context d’oportunitat que li oferís motius per anar a una convocatòria electoral. Simón, però, discrepa i creu que es tracta més aviat d’un motiu “per trencar el pacte de govern”, cosa que no implica necessàriament unes eleccions. “Es podria argumentar que es convoquen eleccions per tenir una majoria més gran per governar més còmodament, però tothom sap que els blocs estan fossilitzats i només poden tenir dos socis —CUP i JxCAT o ERC— després de les eleccions. No sé com de creïble seria”.

Elisenda Paluzie, presidenta de l'ANC /JORDI PLAY

L’ANC colla

Un dels altres arguments que s’han posat sobre la taula per a un possible avançament electoral aquestes setmanes ha estat la filtració d’un document intern de l’ANC. Segons aquest escrit, publicat en El Periódico, si el Govern Torra no fa efectiva la República abans del 21 de desembre, “exigiran al molt honorable president que a partir de l’1 de gener dissolgui el Parlament i convoqui eleccions immediatament”.

Aquest document havia de ser portat a debat al secretariat nacional d’aquesta entitat el dissabte 22 de setembre. No obstant això, arran de la filtració, s’ha ajornat la celebració per tal de garantir un debat fora de la tensió mediàtica. Fonts de la direcció afirmen que el document filtrat no és una documentació inicial ni un document que s’hagués de portar a votació. Es tractaria només d’una proposta de debat al mateix nivell que d’altres que anirien en diferents sentits. En tot cas, la proposta no ha caigut bé en certs sectors del secretariat que no concorden amb el redactat.

Si finalment l’Assemblea confirmés aquesta carta, tornaria a posar-se sobre la taula una nova oportunitat exògena perquè Torra convoqués, si així ho vol, eleccions. Simón, tanmateix, matisa que “el paper que juga l’ANC en termes de mobilització és important, però en termes electorals és més dubtós. Hauran de valorar, perquè, al final, qui ha d’aconseguir els vots és la Crida [o la pròxima fórmula que esculli l’entorn de Puigdemont]. Si segueix el joc a l’ANC però ERC se li posa al davant, ja em diràs tu quin panorama”.

Via de fugida

Finalment, el moment en què sembla més probable que es convoquin eleccions serà quan es conegui la sentència del Tribunal Suprem per als presos polítics i exiliats independentistes. Torra, en la seva ponència política del passat 4 de setembre, ja va deixar clar que només acceptaria una sentència absolutòria. Cas de no ser així, va dir, posaria la decisió sobre què calia fer en mans del Parlament. La remor d’eleccions es deixava sentir de fons.

En aquest cas, la sentència condemnatòria seria un xoc i un agent mobilitzador per a la societat catalana prou important perquè els partits independentistes es plantegessin aprofitar-ho en termes electoralistes. A més, Pablo Simón destaca que, fins ara, el context de polarització ha donat ales a Ciutadans, però “en unes eleccions més ordinàries, hi hauria un cert votant de C’s que s’abstindria. Això podria ampliar la majoria independentista al Parlament”.

Ara bé, el politòleg alerta que el relat que es creï per convocar noves eleccions anticipades “ha de ser sostenible durant 54 dies, el temps que hi ha entre la convocatòria i l’elecció efectiva. No el pots perdre durant aquest temps”.

Aquí cal tenir en compte que, de ben segur, oposició i Estat jugarien, com han fet fins ara, les seves cartes per girar la truita. Tot plegat, però, caldrà veure-ho després de les eleccions municipals del maig que, molt probablement, donaran, més o menys, una nova forma al context català. Fins aleshores, com hauria dit el poeta Joan Vinyoli, “no res, un fum”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.