Hemeroteca

Les claus d'una tensió nacional, en augment

Recuperem aquest article publicat en el número 65 de la revista EL TEMPS, que va eixir al carrer l’11 de setembre de 1985.

Les reivindicacions de la Diada, esteses i escampades arreu de l'any, han variat. Nacionalisme i independentisme es reparteixen un espai on les consignes es presenten cada dia més clares, més radicals, diguem-ne.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’Onze de Setembre de 1984 es va caracteritzar, d'una banda, per una certa apatia de bona part de la població de Catalunya respecte a la celebració de la Diada. I, de l'altra, per un augment considerable de la presència independentista als carrers de Barcelona; però, la pregunta clau —Espanya sí o no, i com?— no és airejada només per les forces que propugnen un país independent. Si en 1984 va ser el cas «Banca Catalana», durant el 85 una intransigent política del govern central pel que fa al finançament autonòmic ha estat, de nou, el ressort que ha fet saltar en sectors molt més amplis de la població un mecanisme vell, però ben cremós, encara.

Enguany, hi ha hagut la teorització de la inviabilitat de l'autonomia política amb una autonomia econòmica lligada curta. 1985 ha estat, igualment, l'any de l'independentisme «cívic», concretat en esdeveniments esportius o en associacions ben actives, de caràcter apartidista. Finalment, ha suposat, també, una constatació —avançada per a distints medis del govern central, que van retardar-ne la comunicació a la premsa— sorprenent. En una enquesta oficial, el 40% dels joves de Catalunya es declaren independentistes

—un 19%, de manera «intransigent»—, mentre que només un 17%s e senten «espanyols abans que catalans». I això no ha estat només el resultat de l'esforç d'algunes forces polítiques, sinó també de la intransigència i les equivocacions del govern

central a l'hora de tractar amb l'executiu català. Un seguit d'errors que van començar amb la crisi de Banca Catalana, després de les eleccions autonòmiques, crisi en la qual Pujol i el seu partit van saber connectar amb àmplies capes de la societat catalana, adduint una agressió al seu govern «des de l'exterior» i, fins i tot, establint comparances amb el procés al mateix Jordi Pujol al maig de 1960, en ple franquisme, arran dels fets del Palau de la Música Catalana. La intransigència del PSOE s'ha materialitzat, encara més, en l'ofegament del finançament a la Generalitat, la presentació de constants recursos d'anticonstitucionalitat a lleis o a reglaments catalans i l'ajornament d'una cimera presidencial des d'on arribar a un acte per fer viable el projecte autonòmic.

 

La visita del rei

Ja en la Diada de l'any passat es va poder assistir a un esclat, sense precedents, del moviment independentista als carrers. L'Onze de Setembre, les convocatòries del Moviment de Defensa de la Terra —MDT— i de la Crida a la Solidaritat van aplegar milers de persones. Al matí, més de deu mil independentistes es van concentrar al Fossar de les Moreres. Això i una manifestació conjunta d'ambdues forces van ser les úniques convocatòries que van sumar més assistents respecte a altres anys. Pel gener d'enguany, les detencions de set presumptes membres de Terra Lliure marquen un moment àlgid de la política no-parlamentària. Hi ha manifestacions a Reus, Barcelona i Perpinyà, i una vaga general paralitza Alcanar, el poble d'un dels detinguts. Algunes irregularitats en l'acció policial i la denúncia de tortures per part dels acusats provoquen dues manifestacions que mobilitzaran prop de vint mil persones. Al Parlament —amb els vots en contra del PSC i Aliança Popular— es demana la retirada de la Llei Antiterrorista. Mesos abans, Convergència i Unió l'havia votada favorablement a Madrid. A l'abril, el dia de Sant Jordi, una càrrega policial contra independentistes i feministes a la Rambla fa que els espectadors de la TV3, davant les imatges que repleguen els fets, confonguen els seus carrers amb els de Valparaíso. Algunes forces polítiques demanaran la dimissió del delegat del govern central a Catalunya. El conseller de Governació, Macià Alavedra, proposa un model propi de seguretat i més protagonisme de la Generalitat en l'apartat de l'ordre públic. El mateix mes suposa, també, el punt ple de les accions de la Crida, que en aquest moment comptarà amb un suport, més o menys clar, de Convergència i Unió, i amb les crítiques del PSC, que van des d'identificar-los clarament amb el partit del govern fins a l'acusació a aquest darrer d'aprofitar-ne les accions i aplicar-les a les demandes plantejades a Madrid. Joan Carles I visita Barcelona al mes següent. Aquest viatge deu tenir moltes explicacions que el perfilen com una de les darreres operacions d'Estat més ambicioses. A part altres raons, el descontentament nacionalista i la força de les tesis independentistes poden esdevenir una amenaça real contra l'estabilitat de l'estat.

Les frustracions autonomistes són una arma en mans dels independentistes i, alhora, les accions d'aquests ho són, també, en les del govern autònom enfront del central. La visita del rei busca fer del president Pujol l'interlocutor de Madrid al Principat. Un final de correguda que el PSC ha intentat ajornar o impedir. El partit de Raimon Obiols ha pretès, sense aconseguir-ho, extrapolar resultats. De les eleccions generals o municipals, a les autonòmiques. Però això s'ha fet cada volta més difícil. Potser la Corona va intentar d'establir un pacte Gonzàlez-Pujol, un pacte no necessàriament signat, com en el cas del PNB a Euskadi. Els resultats de CiU fora de les eleccions autonòmiques no han aconseguit d'igualar els dels nacionalistes bascos.

Però la composició del Parlament de Catalunya i la de l'executiu són ben clares, contundents. Els esforços del PSOE a Madrid per oblidar-ho tenen un preu polític elevat. Després del viatge, encara, la crisi oberta entre PSOE i CiU no s'ha tancat. Qualsevol acció del nacionalisme a Catalunya escampa l'alarma a Madrid. Les pressions, d'una banda i de l'altra, semblen mantenir-se inalterables. Les anècdotes, a piles. El silenci o la simple tergiversació «olimpista», per exemple, de l'arribada de l'expedició catalana al capdamunt de l'Everest, entre la premsa de Madrid i alguns portaveus del PSC, n'és una prova. Com, aquest Onze de Setembre?

Tota aquesta tensió s'ha reflectit durant aquests mesos als carrers de Barcelona. Les banderes estelades —cada dia més nombroses— en tots els partits del Barça, el caire reivindicatiu que prengué la final de la Copa d'Europa de bàsquet, el recital històric de Lluís Llach, són la mostra d'un nou ambient que plana sobre tot Catalunya. Ara, i a més, cal sumar les darreres bombes, de distint signe.

La tornada de l'estiu escalfarà, doncs, les primeres setmanes de la tardor. De cara a l'Onze de Setembre, Convergència i Unió ha convocat una trobada dels seus militants a Manresa —una ciutat amb fort predomini del PSC—, en un acte que té com a objectiu prendre posicions respecte a les pròximes eleccions municipals, on intentarà traure el protagonisme que han cedit als socialistes els

consistoris de les ciutats més grans. A més, CiU pot haver pensat en una diada de partit, seguint els passos que hi ha marcat el PNB.

Allunyar els militants de la conflictiva Barcelona és, també, una manera segura d'evitar incidents i d'aïllar les Joventuts Nacionalistes de les «vel·leïtats» dels sectors més radicals. Els crits de «Pujol president, Catalunya independent», la nit de les darreres eleccions, de segur que van fer la pell de gallina a més d'un dirigent convergent.

D'altra banda, els partits d'esquerra, encapçalats pel PSC, han convocat, un poc ritualment, una manifestació, de vesprada, a Barcelona. Mentrestant, l'independentisme de tots els colors en farà dues més —a més del míting, al matí, al Fossar de les Moreres —, pràcticament en una hora i un lloc idèntics, convocades l'una per la Crida i l'altra per l'MDT. A part els resultats de les distintes convocatòries, l'any polític comença dur, difícil. Amb molts reptes a vèncer i una situació crítica que encara pot durar molt de temps. 

 


 

POSICIONS POLÍTIQUES DAVANT LA DIADA

¿Quina autonomia, quina nació?

Davant ja de la Diada, hem volgut polsar l'opinió de distints representants de quasi totes les forces polítiques del Principat, al voltant de dues qüestions claus. Primera: és prou l'autonomia actual? I segona, Catalunya o Països Catalans? Vet-ne ací el resultat.

 

Jaume Lorés

(Partit dels Socialistes de Catalunya-PSOE)

1. Per a mi, l'Estatut està mal fet. La Constitució, respecte a l'autonomia, està mal feta; sense mala intenció de ningú, però per falta d'habilitat negociadora dels catalans que hi van intervenir, per falta d'experiència. Per tant, l'Estatut i la Constitució permeten una autonomia molt feble, sempre rebaixada. I coses que a vegades es pensen que són ingerències de Madrid ho són perquè poden ser-ho, perquè segons la Constitució tenen marc per fer-ho. La cota d'autonomia o s'amplia revisant l'Estatut a fons —perquè revisar la Constitució és molt perillós—, o interpretant sempre l'Estatut a través de pactes polítics. Però pactes polítics amb esperit autonòmic per les dues bandes. Es a dir, no utilitzant aquells punts de l'Estatut que serveixen per a tancar o disminuir l'autonomia. El que va passar és que, quan van redactar tant l'Estatut com la Constitució, hi havia entre els partits un esperit de pacte i d'entesa global; un pacte a Espanya, entre les forces polítiques, i un pacte a Catalunya, entre les forces polítiques i amb el govern central. I ara s'ha perdut l'esperit i s'aplica amb rigor partidista d'una banda i de l'altra, i llavors els resultats són mínims, sempre molt baixos.

2. Països Catalans sí, a nivell cultural. Països Catalans sí, a nivell polític, quan ells pel seu cantó estiguin d'acord amb una solució federada amb Catalunya, que els faci conservar la seva autonomia i la seva integritat. Però crec que mai des de Catalunya s'ha de forçar políticament els Països Catalans, perquè és fer un mal i crear enemics interiors. En canvi, des de Catalunya i des de la cultura que és comuna, es pot reflectir de forma mancomunada tots aquests aspectes comuns. Però, el procés dels Països Catalans federats, amb una solució jurídica i inclús políticament dintre d'Espanya, això ha de venir de les Illes i del País Valencià, però mai no ha de ser una cosa promoguda i forçada des de Catalunya. I si és molt llarg el procés, que sigui llarg, però mai no s'ha de forçar res des de Catalunya, perquè llavors és un pancatalanisme, que no té res a veure amb la idea dels Països Catalans.

 

Jordi Sànchez

Crida a la Solidaritat

1. No. Evidentment el plantejament de la Crida a la Solidaritat va molt més enllà de l'autonomia. Nosaltres reivindiquem el dret a l'autodeterminació, que és el dret de tots els pobles a disposar d'ells mateixos. Per a la Crida, les autonomies o les descentralitzacions no deixen de ser una solució que els estats es donen a si mateixos per evitar de resoldre amb profunditat els problemes nacionals que tenen dintre del seu marc.

2. Evidentment, la Crida fa opció de Països Catalans. Aquest Onze de Setembre, com deia, també hi ha una clara reivindicació de la nació catalana. Per a nosaltres, la nació catalana no es limita al Principat de Catalunya, malgrat els intents de certs sectors polítics de fer entendre que la nació catalana es limita al Principat. Per a nosaltres, els Països Catalans, i em sembla que a través de les accions que la Crida ha fet de solidaritat, tant al País Valencià com a les Illes, com a Catalunya Nord, hem deixat clara aquesta reivindicació.

 

Miquel Coll i Alentorn

(Convergència i Unió)

1. Evidentment, no n'hi ha prou amb l'autonomia de l'estatut que actualment tenim. Catalunya en demanava més i en volia més i, per tant, ja he dit el que havia de dir en aquest sentit. No en té prou amb l'estatut actual. Com a primer compàs d'espera per començar a encarrilar la qüestió, ens sembla bé, i ens sembla bé que ara s'en pugui treure tot el partit possible. Però les facultats que Catalunya desitja, necessita i vol, han de ser molt més altes. Aleshores, aquesta aspiració es pot obtenir, naturalment, per la modificació de l'estatut, que ell mateix ja preveu quins són els camins. Segurament no n'hi haurà prou amb això. Caldrà modificar també la Constitució i sabem quins són els camins per modificar-la. D'altra banda, sense modificar la Constitució, hi ha també l'article 150.2, que dóna camí perquè qüestions que no estan previstes de ser traspassades a les comunitats autònomes ho puguin ser, per mitjà de la llei orgànica.

2. Bé, jo crec que són les dues coses, que no són incompatibles. Catalunya forma part dels Països Catalans, i nosaltres podem disposar, dintre del marge actual de l'Estatut, del Principat de Catalunya. Però el Principat és, forma part d'un conjunt, i aquest conjunt són els Països Catalans. Per tant, crec que, sense cap mena d'ànsia de tenir un predomini dels uns sobre els altres, ni de caràcter hegemònic sinó, simplement, seguint la nostra tradició dels temps de llibertats, que era la d'estar junts, però al mateix temps amb una organització pròpia per a cadascun dels estats que formaven la concentració catalanoaragonesa.

 

Albert Alay

Esquerra Republicana de Catalunya

1. No n'hi ha prou ni de bon tros. Fins i tot l'autonomia de l'Estatut del trenta-dos no era el que nosaltres voldríem, però l'actual és molt menys que el del trenta-dos. Nosaltres pensem que s'ha d'arribar a una solució no solament federal, sinó confederal d'Espanya. És l'única possibilitat que Catalunya pugui tenir tot el nivell de llibertat política, tot el poder polític que necessita. Els motius pels quals creiem que l'autonomia és insuficient són molt senzills. D'una banda, no es pot parlar de poder polític o d'autogovern si no es disposa d'un legislatiu amb plenes competències, si no disposem d'un executiu amb prou competències i si, a més, manca totalment el tercer poder, sobre el qual no tenim cap competència. Per tant, no es pot dir que tinguem autonomia. El que tenim és una descentralització de determinats serveis, no de tots, i aquesta descentralització és totalment insuficient.

Es tractaria de fer una Constitució que permetés o que digués a ella mateixa molt clarament que són competències d'Espanya la defensa, la moneda, els afers exteriors, i em penso que res més. Totes les altres coses son competència dels estats que s'han federat.

2. Aquest és el gran dilema. Tots creiem en els Països Catalans. El que passa és que els Països Catalans no són una cosa que estigui feta, sinó que l'hem de fer. Els Països Catalans avui dia són una il·lusió de gent de Catalunya, de gent del País Valencià, de gent de les illes i de Catalunya Nord. No és una realitat política, i aquesta realitat política costarà molt de poder portar a terme. Costarà perquè a Madrid, que tenen molts anys d'experiència colonitzadora, saben molt bé que el que cal és dividir el seu adversari. En aquest cas, faran tot el que podran per dividir els catalans, els valencians... en qüestions tan peregrines com la llengua. A Madrid evitaran que aquesta unió entre nosaltres pugui tenir lloc. Llavors sóc pessimista, no perquè no m'agradi la idea dels Països Catalans, sinó perquè em temo que no tindrem prou força per poder-ho arribar a imposar.

 

Jordi Carbonell

Entesa de l'Esquerra Catalana

1. Estic convençut que no. I també estic convençut que no n'hi ha prou amb cap autonomia. Precisament, l'Onze de Setembre el que nosaltres reivindiquem és l'estat que teníem abans que el destruïssin les tropes franceses i espanyoles. Jo entenc que, per recuperar aquest estat, només hi ha un mecanisme polític, és a dir, el de conscienciar el poble dels Països Catalans per arribar a fer-los veure que l'única alternativa de solució al seu problema nacional és la de trobar el propi estat.

2. Països Catalans, clarament. Ha estat la nostra nació durant segles. Si avui, en determinats sectors, això no és prou clarament vist, és degut a les pressions que han vingut des de fora i que han estat diferents en un lloc respecte dels altres. És a dir, una opressió política del país dominador s'ha produït, no solament en el sentit d'esclafar les característiques nacionals a tots els Països Catalans, sinó en el sentit d'intentar dividir-los.

 

Salvador Ballcells

Moviment de Defensa de la Terra

1. Doncs, evidentment, no. Fins i tot jo diria que no tan sols no n'hi ha prou, sinó que l'actual autonomia és una trampa. L'Estat de les autonomies és un instrument de què s'ha dotat l'Estat espanyol per perpetuar-se. La sortida del franquisme no podia plantejar-se amb les condicions en què s'havia desenvolupat l'estructura territorial i política de l'època franquista. Aleshores, s'havia de trobar una sortida que permetés la continuïtat del sistema, amb unes noves formes, i aquesta solució va ser l'Estat de les autonomies. Des d'aquest punt de vista,per a nosaltres, l'autonomia és la perpetuació de l'estat i, per tant, la rebutgem totalment. I, fins i tot, diria que els representants de l'autonomia són agents de l'Estat, instruments dels quals es dota l'Estat a les diferents comunitats, per reforçar les seves estructures i per perpetuar-se.

2. La nostra visió de la nació catalana no es limita al que és el Principat, sinó que considerem que la nació catalana són el que avui en dia s'anomenen els Països Catalans. De fet, les organitzacions independentistes són les úniques que són estructurals a nivell de tots els Països Catalans, com a conseqüència lògica i coherent amb aquest principi nostre.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.