La demanda civil interposada per la defensa de Carles Puigdemont des de Bèlgica comença a tindre efectes. Des de l’inici va ser menyspreada i, de fet, juristes experts contraris a la instrucció de Pablo Llarena dubten de les seues possibilitats de prosperar. En tot cas, l’afer està tenint un recorregut polític un tant inesperat. La ministra de Justícia, Dolores Delgado, va decidir que la institució que presideix no havia d’implicar-se en la defensa particular de Llarena, acusat de falta de neutralitat per unes paraules expressades davant els mitjans després d’una conferència a Oviedo, en què negava la condició política dels empresonaments dels líders independentistes catalans. Finalment, però, l'executiu estatal ha canviat de parer.
Ho ha fet, segurament, per les pressions rebudes. Les principals associacions de jutges i fiscals havien exigit l’executiu de Sánchez que canviara d’estratègia i defensara el magistrat del Suprem. Es tracta del Foro Judicial Independiente, l’Asociación Judical Francisco de Vitoria, l’Asociación Profesional de la Magistratura -que va presidir el mateix Llarena- i, també, de la Unión Progresista de Fiscales, de la qual és membre Dolores Delgado. Cal dir que Jutges i Jutgesses per la Democràcia sí que s'havia posicionat a favor de la inicial equidistància del Govern espanyol. Fins i tot l'havia aprovada Carles Puigdemont, qui des d'Escòcia deia a TV3 que valorava la postura de l'executiu com "correcta". El Govern espanyol resposnia a la pressió anunciant la contractació d'un equip de defensa a Bèlgica "en relació a la demanda contra el jutge Llarena", tot dient que no hi ha hagut cap canvi de criteri.
Els partits de l’oposició no s’han estat de sumar-se a aquesta petició finalment assumida. Des del Partit Popular, Pablo Casado ha anunciat la sol·licitud d’una reunió amb aquestes associacions de jutges i fiscals “per plantejar la nostra oposició a la indefensió patida pel jutge Llarena i a favor de la integritat, independència i immunitat internacional del poder judicial” espanyol, a més de demanar la compareixença de la ministra de Justícia al Congrés. Una demanda a la qual s’ha sumat Ciutadans. El Partit Popular fins i tot ha anunciat, a través del seu secretari general, Teodoro García Egea, que promourà actes de suport al jutge. Forces extraparlamentàries com VOX també s’expressen en aquests termes. Ningú, però, no ha arribat al nivell d’extravagància de la desconeguda Coalició de Centre Democràtic, que a Alacant -on el partit, sense representació municipal, està integrat per exmembres de Ciutadans, ha demanat formalment a l’Ajuntament dedicar un carrer a Pablo Llarena per “fer complir la legalitat i no encongir-se davant els atacs dels independentistes”.
Tot plegat dibuixa una situació que contrasta amb èpoques ben recents en què el PP, quan dominava tot l’espai de la dreta, veia en la justícia un instrument de persecució o de direcció, segons el cas.
ETA i l’11M
Juan del Olmo va ser l’instructor del sumari dels atemptats de l’11 de març a Madrid. Ho va ser poc després de decretar el tancament del diari basc Egunkaria, que a posteriori fou qüestionat per l’Audiència Nacional amb l’absolució dels imputats que, a més, havien denunciat tortures policials. El jutge del Olmo va ser qui va desvincular els atemptats tràgics de Madrid de l’acció d’ETA en un moment en què el PP va fer mans i mànigues per atribuir a l’organització basca l’autoria.
En aquells anys, el diputat popular Vicente Martínez Pujalte va qualificar de “pobre” l’argumentació del jutge, mentre que el navarrès Jaime Ignacio del Burgo, també del PP, acusava el jutge de “tancar en fals” el sumari, ja que considerava que no s’havia resolt gairebé res. Segons del Burgo, en aquell moment, “els espanyols quedaven sense saber qui va fer i promoure l’atemptat”.
També en el judici de l’11M va estar implicat Javier Gómez Bermúdez com a president del tribunal. El fet de rebutjar la implicació d’ETA va enfurismar el PP. Tant que anys després la formació va protestar pel fet que aquest mateix jutge admetera a tràmit una querella d’Esquerra Unida contra Luis Bárcenas. La desconfiança era evident.
Bárcenas i Gürtel
Era l’inici del cas i Bermúdez cridava a declarar Bárcenas, l’anterior tresorer del PP Álvaro Lapuerta i diversos empresaris sospitosos. En aquell moment era un altre jutge, Pablo Ruz, qui s’encarregava de conduir el cas Bárcenas. El Partit Popular, llavors partit del Govern, ja havia fet maniobres per apartar Ruz del cas per no estar conformes amb l’obertura d’una peça separada de l’afer Bárcenas respecte al cas Gürtel. En canvi, quan Bermúdez es va perfilar com a instructor substitut, el PP va retirar el recurs contra Ruz per evitar que Bermúdez se’n fera càrrec.
El cas Gürtel ha estat el que més ha evidenciat l’actitud del PP amb els jutges els darrers anys. Si ara defensen la “independència” de Llarena, abans denunciaven el patiment d’una persecució indiscriminada. El 2009, Mariano Rajoy, llavors cap de l’oposició, denunciava que aquella “no era una trama del PP, sinó contra el PP”. “Mai a Espanya s’havia fet un ús tan partidista de la Fiscalia com fins ara”, deia, a més d’anunciar el “trencament” del seu partit amb el Ministeri de Justícia, llavors comandat per Mariano Bermejo.
El cas ha estat -i està present- als mitjans i als jutjats durant anys. El 2014 es va viure un dels episodis més destacats, quan la seu central del PP va ser escorcollada per la policia. En aquell moment, el PP va relacionar aquest registre amb una reacció de Pablo Ruz, instructor, a les paraules de l’advocat del partit, Alberto Durán, qui havia acusat el jutge de “fer malbé greument” la imatge de la formació.
Pascual Sala i Bildu
El PP no només ha qüestionat la independència judicial quan el seu partit ha estat sota la mirada dels tribunals. El 22 de maig de 2011, la formació EH Bildu, hereva de la il·legalitzada Batasuna, es va presentar a les eleccions municipals basques. No sense crítiques, atès que el Partit Popular, a pocs mesos d’accedir a la Moncloa, va denunciar una presumpta manca d’independència en el president del Tribunal Constitucional, Pascual Sala, per permetre la coalició abertzale presentar-se a les eleccions -en què va ser la segona força més votada.
En aquell moment, els magistrats del TC propers a la formació conservadora van denunciar “extralimitacions en les funcions” del jutge per haver permès concórrer Bildu a les eleccions. Mentrestant, el partit no es va estar de lamentar la decisió en un comunicat. D’altra banda, associacions ultradretanes com Manos Limpias o Denaes van querellar-se davant del Suprem contra Pascual Sala i els magistrats que van permetre la concurrència de Bildu, acusant-los de prevaricació.
D’ídol a enemic
Si amb algun jutge el PP ha canviat radicalment de parer, aquest ha estat Baltasar Garzón. Respectat i lloat durant les seues investigacions contra ETA, tot va canviar quan va començar a investigar la trama Gürtel. Aquest cas el va apartar de la seua carrera professional després d’haver intervingut converses entre els acusats i els seus advocats des de la presó. Una inhabilitació que, segons Esperanza Aguirre, era “un triomf de l’Estat de Dret”. Però va haver una qüestió que va fer més mal al PP, i és la implicació de Garzón en la investigació dels crims del franquisme. El senador Agustín Conde va acusar el jutge d’haver “perdut el nord” i de “reobrir ferides feliçment tancades”. El mateix senador, qui també exercia com a portaveu de justícia de la formació quan estava en l’oposició, va titllar de “garzonada” la internacionalització que el jutge pretenia fer de la causa, traslladant-la a Estrasburg.
Mentrestant, Esperanza Aguirre considerava “esperpèntiques” les investigacions. A Sáenz de Santamaría li resultaven “sorprenents”. Manuel Fraga, exministre franquista, qualificava tot plegat com “un disbarat”, i ho donava tot per resolt amb les lleis d’amnistia aplicades després de la mort del dictador.
De la infanta a Lezo
Més recentment, el jutge José Castro, que es va encarregar d’imputar Cristina de Borbó, també va rebre crítiques des de la formació conservadora. El magistrat era acusat, igual que Garzón, de buscar protagonisme personal. Així ho expressava un vell conegut per les seues crítiques als jutges, Vicente Martínez Pujalte, qui també culpava Castro de “col·laborar” amb Diego Torres, soci d’Iñaki Urdangarin en Noos. Val a dir que aquesta eixida de to va ser una excepció, atès que el partit, majoritàriament, va respectar la investigació amb silenci, si bé els mitjans de comunicació afins van acusar el jutge en termes similars com els que va fer servir Pujalte.
Tampoc no es pot oblidar l’afer que va afectar Elpidio José Silva, jutge granadí que es va encarregar d’enviar preventivament a presó el banquer Miguel Blesa, que es va suïcidar posteriorment. Silva, condemnat a 17 anys d’inhabilitació per prevaricació comesa en aquest cas segons el Tribunal Superior de Justícia de Madrid, havia estat acusat de detenir il·legalment el banquer de CajaMadrid. Va ser fruit d’una querella liderada per Manuel Moix, fiscal superior de Madrid, qui posteriorment va ser premiat amb una plaça al Tribunal Suprem.
Ignacio González, president en aquell moment de la Comunitat de Madrid, ja estava sent assetjat per diverses causes de corrupció que Manuel Moix va arxivar. González no es va estar de titllar Moix com “un professional com la copa d’un pi”. Més endavant, les gravacions que investigaven Lezo -cas pel qual González resta ara empresonat- van evidenciar l’amistat estreta entre el polític i el fiscal. I encara més: la voluntat de tornar-lo a ascendir. “A veure si el podem col·locar”, deia González a Eduardo Zaplana en una conversa intervinguda per la Guàrdia Civil. Moix passaria a ser nomenat fiscal en cap d’anticorrupció.
Aquests són només alguns exemples com el Partit Popular i distintes formacions de dreta han qüestionat -quan no negat- la independència de la justícia espanyola. Sovint per acusar els jutges o sovint per promocionar-los, segons la conveniència de les seues actuacions. Ara, Llarena compta amb l’etiqueta d’independent, perseguit i indefens fins que el Govern espanyol s'ha decidit a defensar-ho. Un cas més en què els poders executiu i judicial es veuen relacionats, malgrat que es clame per la separació de poders.