Els crítics

La fantasia de ‘(Des)encanto’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Us sentireu còmodes veient (Des)encanto, la nova sèrie de Matt Groening. Els camins per on us portarà us seran familiars, identificareu ràpidament el codi humorístic de la sèrie i riureu amb les escenes més enginyoses. Però aquesta familiaritat, que per a molts espectadors pot ser una excusa per llançar-se a fer una entretinguda marató d’estiu, per a d’altres també pot ser reiterativa. Si esperàveu que Groening fes un gir a la seva carrera o que aprofités la llibertat que es pressuposa a Netflix per fer una sèrie més adulta i punyent, en quedareu força decebuts.

(Des)encanto és una sèrie força familiar basada sobretot en l’humor físic, les situacions absurdes i picades d’ullet puntuals a referents culturals (alguns de recents com Game of Thrones, d’altres de clàssics com a Hansel i Gretel). Hi falta mala llet, i ha quedat una sèrie bastant blanca, sobretot en comparació amb Futurama, que usava el seu escenari per fer una sàtira de la societat, dibuixant-ne un futur en què s’exageraven els defectes del present. (Des)encanto no fa servir el seu món de fantasia medieval per a gaire cosa més que generar bromes i en aquest sentit està més en la línia de les últimes temporades d’Els Simpson. Quan són inspirades poden fer pensar en el Discworld de Terry Pratchett. Quan no ho són tant, es queda en un joc caricaturesc similar al de Galavant (sense la part musical).

El fet de tenir una protagonista femenina, la primera d’una sèrie de Matt Groening, sí que porta la sèrie a crear un discurs més o menys feminista. Al capdavall, es tracta d’una princesa rebel que no vol casar-se amb qui li ordena el seu pare i, a més, manté una lluita ferma contra l’estereotip de la princesa Disney en el qual hauria d’encaixar: és alcohòlica i aficionada a les apostes de taverna. És massa intel·ligent pel món que l’envolta, com la Lisa Simpson, i demostra constantment que és valenta i no necessita que la salvi ningú, com la Leela. L’acompanyen dos personatges que també tenen ressonàncies de sèries anteriors.

(Des)encanto
Creador: Matt Groening
Guionistes: Matt Groening i Reid Harrison 
Temporada: 1
Canal: Netflix

És difícil sentir les frases lapidàries del dimoni Luci i no pensar en Bender, o veure com l’Elfo inicia un enamorament no correspost cap a ella i no veure-hi el perdedor d’en Fry (tot i que en el disseny s’assembla més a en Bart). El fet que recordin tant a personatges anteriors contribueix a augmentar la sensació del “això ja ho he vist”, que novament serà percebut pels espectadors de forma positiva o negativa en funció de què esperin de (Des)encanto. Si els personatges evolucionen i guanyen capes en el futur aquesta percepció inicial podria desaparèixer. Un servidor només ha vist els dos primers episodis en el moment d’escriure aquesta crítica.

Com que al primer es dediquen a presentar personatges, el segon és el que mostra més el possible potencial de la sèrie i quina pot ser la dinàmica durant la temporada: es tracta d’una història autoconclusiva amb una missió marítima molt a l’estil de Futurama. Anar descobrint a poc a poc l’univers de la sèrie és una bona idea perquè en cada nou lloc descobrirem noves criatures i espais que poden permetre la sèrie crear situacions divertides diferents. Al mateix temps, no hi ha senyals d’un arc argumental a llarg termini que faci que l’espectador vulgui anar empassant-se un episodi rere l’altre i, per tant, a la sèrie hi falta un motor més enllà de les ganes de l’espectador de continuar explorant aquest món i riure amb les situacions en les que acaben embolicats els protagonistes. Recomanaria (Des)encanto a qui vol tornar a repetir el plat de sempre però amb condiments diferents. Per la resta, BoJack Horseman i Rick and Morty

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.