No hi ha consens sobre el que succeí els passats 6, 7 i 20 de setembre i 1, 10 i 27 d’octubre al Parlament i als carrers catalans. Per alguns, va ser una legítima proclamació de sobirania resultant d’un mandat popular que es ratificà, primer en unes eleccions, i després en forma del que s’ha convingut a anomenar Referèndum Unilateral d’Independència (RUI), malgrat que ni els sufragis emesos en la contesa del setembre de 2015 ni en la convocatòria prohibida pel Constitucional de l’octubre de 2017 van superar el 50% dels vots favorables a la independència sobre el cens. Per no parlar de la manca de garanties per la falta d’acord en aquest segon cas. Per d’altres, es va tractar de fets d’“extraordinària gravetat” que convé no oblidar, però sense entrar a valorar, o fins i tot condemnant, les mesures de presó preventiva executades per la judicatura. Una postura sensiblement diferent a la dels qui consideren els esmentats esdeveniments una qüestió d’ordre penal que ha de ser resolta, exclusivament, per la via judicial.
I en el fragor d’un dels debats més crispats i polaritzats de les últimes dècades un nou concepte ha aparegut, també sensiblement diferent, cal dir-ho, a l’ús que se’n fa des de la retòrica inflamada de les tertúlies habituals del que, més justament o injusta, ha pres el malnom de Caverna mediàtica. És el concepte de cop d’estat, amb l’afegitó “postmodern”, o d’altres sinònims semblants, que proven d’explicar el que va viure o patir Catalunya, segons la banda des de la qual es mirin els fets objecte de controvèrsia. Dos autors i dues obres que han encunyat aquest terme són les del professor de filosofia del dret i assagista, Pau Luque, i el seu La secesión en los dominios del lobo (La Catarata, 2018), i l’escriptor i periodista Daniel Gascón, autor de El golpe posmoderno (Debate, 2018). Com també podria ser-ne un sinònim la idea de l’historiador Santos Juliá de “pronunciament civil”, àmpliament discutida, reargumentada i contrargumentada en un debat entre l’esmentat i el politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca.
Luque i Gascón coincideixen, a grans trets, a apuntar com l’autonomia catalana ha estat utilitzada com un instrument per crear una cambra d’eco en què la independència semblava imminent i quelcom que s’assoliria amb un darrer esforç de la ciutadania en una fita com la de l’1 d’octubre. El ja clàssic “Europa no ho permetrà”. També en el fet que l’alçament violent amb la consegüent escissió de les forces armades és una possibilitat remota en el context de la Unió Europea i que, per tant, la forma clàssica amb què concebre el cop d’estat no serveix per explicar els fets narrats aquí. Una tesi que també expressà en una cadena de piulades el sociòleg Pau Marí-Klose, ara director general d’infància de l’actual govern del PSOE. L’eco de la proposta feu fortuna fins al punt que el president actual del Govern espanyol, el socialista Pedro Sánchez, plantejà que cal adequar la figura penal de rebel·lió a la realitat europea actual. El que converteix el debat que ens ocupa en quelcom més que una simple discussió semàntica.
Daniel Gascón justifica a EL TEMPS l’adequació del terme des que entén que el que va succeir al Parlament entre el 6 i el 7 de setembre de l’any passat fou una temptativa de passar d’un ordre legal a un altre d’una manera no prevista en l’ordre legal anterior. Per ell, això encaixaria en la definició clàssica de cop d’estat. Però el seu caràcter postmodern, considera, vindria donat pel fet que el moviment popular en què se sustentava aquest trànsit ni emprà ni amenaçà amb violència en primer terme, sinó que esperava que fos l’Estat el primer a exercir-la amb la finalitat de deslegitimar-lo. No hagué de prendre el control l’administració autonòmica dels mitjans, perquè aquests ja es trobarien sota la tutela de l’executiu català. D’aquesta manera, considera l’escriptor aragonès, si la temptativa de secessió fracassava era possible vestir-la de protesta legítima per forçar una negociació —el corpus argumental de la defensa de la pràctica totalitat dels electes empresonats a hores d’ara.
El catedràtic de dret processal de la Universitat de Barcelona, Jordi Nieva-Fenoll, es mostra més caut davant d’aquesta idea de nou encuny. Per Nieva, en els ordenaments democràtics la lectura del codi penal sempre ha de ser restrictiva: ampliar-la en qualsevol direcció pot implicar lesions de drets fonamentals, sosté. De fet, l’acadèmic argumenta que la manera com avui el Tribunal Suprem vol fer encaixar els fets objecte de controvèrsia ja supera les fronteres del codi penal espanyol, que refereix, explícitament, la necessitat que hi concorri violència. Fer-ne una interpretació massa extensiva podria no deixar clar on es troba el límit entre l’incompliment d’una resolució del Tribunal Constitucional i una temptativa d’alçament amb la pretensió de doblegar l’ordre establert. Sobretot des que existeixen referents recents d'insurreccions militars i canvis de règim violents en països de l’òrbita de la Unió Europea, com Ucraïna i Turquia, continua l’argument el catedràtic.
Pau Luque reconeix que abusar de la idea de cop d’estat pot arribar a envair espais en què la desobediència civil sigui legítima, i afirma coincidir amb Nieva pel que fa la no idoneïtat de qualificar de rebel·lió el que ell veu com un cop postmodern. Seguint aquest fil argumental, estableix el límit entre legitimitat i il·legitimitat en el caràcter just o injust de la norma que es desobeeix. “El problema teòric amb la secessió, com a mínim en el cas català, és que no es desobeeix la llei espanyola perquè sigui injusta, sinó perquè és espanyola”, escriu Luque en un correu a aquest mitjà (les cursives són seves). L’acadèmic entén que hi ha mecanismes legals per provar d’impugnar qui és el subjecte sobirà a qui li toca decidir què, i que l’independentisme va optar per la via il·legal tan sols per assolir el triomf simbòlic de poder dir: “Hem desobeït la Constitució”.
També veu risc Gascón en la inflació dels termes, però segueix argumentant que el primer subjecte a unflar el vocabulari fou l’independentisme, molt donat als superlatius com “repressió”, “opressió” o “presos polítics”. Els fets jutjats pel Suprem van implicar la violació de la legalitat catalana i espanyola, com també dels drets de l’oposició, que representava una majoria pel que fa a sufragis, malgrat la composició del Parlament no la visibilitzés, entén el periodista i escriptor. Per tant, segueix ell, l’ús espuri de les institucions per part del bloc independentista implicaria una diferència qualitativa amb qualsevol temptativa de desobediència civil sostinguda per la ciutadania. Aquest podria ser un possible vector amb què delimitar una hipotètica nova figura com la proposada. Mentre Pau Luque, però, creu que la penalització hauria de ser exclusivament política: “La sanció contra els qui dirigien el cop postmodern no hauria de ser penal, sino política i electoral”.
El debat podria seguir endinsant-se en tot un reguitzell de qüestions tècniques no aptes per a tots els públics, però a risc d’avorrir el lector, al reportatge hi ha enllaçades contribucions prou ben travades i els llibres que el motiven. Correspon a qui llegeix i s’informa decidir quina de les veus presents té raó. Mentrestant, el debat continua, i el procés penal contra el govern català també. I al sud d’Europa, un fenomen sense comparacions a la part occidental, pot canviar la fisonomia del dret penal d’un continent sencer.