Des de l’esfondrament de la URSS i la dissolució de l’antiga Iugoslàvia, molts nous països han florit al mapa d’Europa. Aquesta llista comprèn tot un seguit de repúbliques que han guanyat la seva independència per la via dels fets consumats, davant la incapacitat de l’Estat trencat de mantenir-ne el control, o bé per la força de les armes i la intervenció de tercers. Només un, Montenegro, la va assolir el 2006 mitjançant un acord previ. I hi ha un altre, Escòcia, que va quedar a mig camí, amb una intenció que va ser frustrada en la consulta del 2014.
El 2008, Kossovo declarava la independència de forma unilateral i avui, mig món, l’Estat espanyol inclòs, no el reconeix. Amb menys suport internacional encara compten països com la República del Nord de Xipre, Ossètia del Sud, Abjàsia, el Nagorno Karabaj o Transnistria. Una llista a la qual caldria afegir-hi les repúbliques de Donetsk i Luhanks, que juntes han proclamat una federació secessionista de nom Nova Rússia a l’est d’Ucraïna. A hores d'ara, és massa d’hora per afirmar quina és la via catalana a la secessió, si mai no s’hi arriba.
Malgrat la mala premsa que té la veu “secessió”, l’investigador visitant a la universitat belga de Lovaina i professor convidat a la Universitat de Hasselt al mateix país, David Haljan, recorda a EL TEMPS en un correu la definició tècnica de la paraula. “La secessió, en un sentit estricte, no és quelcom consensuat”, escriu l’acadèmic. “Busca crear un Estat independent separant un territori i una població d’un Estat existent sense el seu consentiment i utilitzant l’amenaça de la força”.
‘Referèndum unilateral’
Catalunya ha optat pel referèndum unilateral, un terme popularitzat pel periodista Arturo Puente i el politòleg Jordi Muñoz a finals de 2015. Això és, organitzar i fer efectiu el resultat d’un referèndum sense el consentiment de l’Estat, via que ja va explorar Timor Oriental el 1999 i que la regió autònoma del Kurdistan iraquià explorarà el proper 25 de setembre. L’amenaça de la força a la qual remetia Haljan, en aquests dos casos, és molt més clara: una força militar internacional va fer efectius el 90% de sufragis pro-independència contra Indonèsia i els kurds disposen d’un exèrcit propi que els garantia una plena autonomia de facto des de temps de Sadam Hussein. El concepte de força, on esdevé problemàtic, és al cas català.
Des del pol independentista es posa èmfasi, com a font de legitimitat, al dret d’autodeterminació dels pobles reflectit als textos internacionals que el Govern espanyol ha signat. Ara bé, fins quin punt el dret de secessió és reconegut de forma coherent i clara sota les lleis internacionals? Un treball de principis dels 90 a la universitat de Duke de l’acadèmic Lawrence S. Eastwood Jr., ja apuntava com l’entusiasme posterior al derrumbament soviètic podria veure’s refredat per les guerres balcàniques. Considerava que un dret de secessió que otorgui a una minoria ètnica la potestat de disposar d’un territori per a sí mateixa corria el risc d’internacionalitzar diferents conflictes inter-grupals i crear-ne de nous. El cert és que el seu estudi pot haver estat pres en consideració per la comunitat internacional, ja que, des d’aleshores, no s’ha avançat de manera massa substancial cap a la clarificació d’un dret de secessió.
Una afirmació canònica del jurista i filòsof del dret Hans Kelsen ens recorda que el principi de legitimitat està limitat pel principi d’efectivitat. Tots els nous estats esmentats en el que va de text han pogut efectuar la secessió o la dissolució per la debilitat de l’Estat trencat, amb o sense intervenció de terceres parts o amb o sense derrota militar. El cas d’Irlanda del Nord, per exemple, és un cas paradigmàtic d’Estat fort que s’imposa a una pulsió secesionista. El Regne Unit ha pogut continuar retenint el monopoli de la violència contra les organitzacions armades pro-reunificació amb Irlanda amb el desplegament de tropes des del 1969 fins al 2007. Aquest últim any, amb la fi de l’operació Banner, fou un dels punts àlgids del procés de pau a aquell racó de món. Un procés que ara, amb ple Brexit, podria haver aplanat el terreny per a una solució negociada a l’escocesa o, com a mínim, per a una frontera suau entre les irlandes al paraigua de la Unió Europea (UE).
Dissolució contra secessió
L’escissió d’una regió en les democràcies liberals resultants d’un acord previ, com fou el cas de la partició de Txecoslovàquia o hauria estat el cas d’Escòcia o el Quebec si els referèndums s’haguessin guanyat, prenen el nom de dissolucions. És important clarificar la diferència entre una secessió, sense el consentiment de l’Estat trencat, i l’esmentada dissolució. S’ha parlat molt de com una cort canadenca va permetre la possibilitat d’una solució del segon tipus al Quebec, però David Haljan matisa el contingut de la sentència del Tribunal Suprem canadenc.
“Només perquè algú voti la secessió no implica en una constitució democràtica que l’Estat trencat ha de capitular, només negociar els termes de partir el país”, afirma Haljan. Aquest és, segons ell, el sentit de la resolució de l’esmentat alt tribunal. Per a ell, aquesta cort només afirma que no es pot desestimar el vot popular a favor de la independència de la citada regió. Cal que sigui presa com una expressió de voluntat democràtica, que sigui presa en consideració i resposta. A diferència del constitucional espanyol, doncs, el que fa la judicatura canadenca és limitar-se a reconèixer el “dret de decidir”, però emplaça al govern a trobar una solució política.
Una altra sentència referida en algun moment en relació a Catalunya és la resolució de 2010 de la Cort Internacional de Justícia (ICJ en anglès) que estableix que la declaració unilateral d’independència de Kossovo no viola el dret internacional. Ha estat quelcom àmpliament discutit entre juristes experts en la matèria. El politòleg i experet en la gestió i prevenció de conflictes ètnics, Stefan Wolff, escrivia l’any que es publicava la sentència que aquest nou país havia pogut néixer més pel suport dels EUA i de 22 de 27 països de la UE que no pel que pogués dir el tribunal. Així, de nou, el que s’acaba imposant és un consentiment de facto de la secessió per part de l’estat trencat davant la seva incapacitat de retenir el control.
Catalunya es mou en aquest segon nivell, el de l’escissió no cosentida, pel fet que cap tribunal espanyol ha emplaçat l’Executiu a trobar una solució negociada i sense un suport polític clar al món.
Aparença de legalitat
Per David Haljan, els ingredients amb què es cou el secessionisme català tenen més a veure amb una ruptura o amb una revolució. I això és un problema, diu ell, pel que fa a discursos que invoquen la llei. “Termes com ‘inconstitucional’, ‘il·legal’ i ‘il·legítim’ poden privar una regió del reconeixement internacional i el suport que necessita per mantenir la seva independència”, reconeix l’acadèmic. Per a tot moviment secessionista, opina, “l’objectiu és neutralitzar i eludir la caracterització de ruptura, i el risc concomitant de ser comdemnat com il·legítim”. La tàctica utilitzada tradicionalment pels independentistes és la d’invocar “la llei” —la llei constitucional, la llei internacional, els principis morals que inculca la llei, etcètera— per justificar i donar validesa a un projecte de secessió.
Els esforços del Parlament català de “legalitzar” o “constitucionalitzar” la secessió són titllats d’“exercici lloable i noble” pel politòleg. Els veu així en tant que fan un esforç pretesament honest de situar-se al principi de legalitat, molt lligat a la tradició i als valors il·lustrats de la raó i la pau, amb què eludir un vessament de sang, propiciar el reconeixement mutu i respectar la dignitat humana. Per ara, el moviment independentista català s’ha mogut, en general, en els termes d’una “revolució dels somriures”, fent gala de la tradició pacifista que una part de la societat catalana ha subscrit. És en aquest to que es podrien emmarcar les afirmacions de David Haljan.
Ara bé, ell mateix apunta a la possibilitat d’incórrer en un “fetitixisme” legalista —en una clara al·lusió a la terminologia marxista heretada de Hegel. Això és, caure en tractar la llei com un ritual, com un objecte fixe el valor del qual no radica tant en el seu contingut o en els procediments que s’implementen per aplicar-la sinó en la seva forma en tant que llei. Un risc al qual apuntava el periodista Roger Palà en un missatge a Facebook.
Fins on, humilment, qui ha escrit aquestes línies i les fonts consultades han pogut constatar, no hi ha hagut cap cas en què un ordre constitucional d’un Estat hagi estat utilitzat contra sí mateix per aprovar i permetre la secessió d’una regió —apel·lant a la idea que la secessió és el contrari que consens i que, de ser acordada, seríem davant d’una dissolució. Els defensors del referèndum acordat se situarien en aquest terreny. Sempre, en els casos esmentats, la legitimitat es dirimeix en la captació de suports que atorguen la força a la pulsió secessionista, recorda David Haljan.
La judicatura canadenca, l’únic cas en què un mandat judicial d’un ordenament democràtic aplana el terreny cap a la independència, el que fa és reconèixer el dret de decidir, però no el dret de secessió. Això és quelcom que recau al terreny de la política i que a l’Estat espanyol ni la judicatura ni els legisladors han permès apel·lant a l’ordenament jurídic. Finalment, doncs, i com bé apuntava Xavier Puig en un reportatge publicat en aquest mitjà, l’“amenaça de la força” en el cas català radica en la capacitat de sostenir una mobilització permanent. Però amb un horitzó.
“Una democràcia constitucional no pot —sense posar en risc el seu caràcter democràtic— denegar la veu a la gent”, conclou David Haljan. Una màxima que l’independentisme català necessita dur a l’arena internacional.