Els crítics

Plorar de riure

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un dictador nord-coreà molt i molt semblant a Kim Jong-un ordena segrestar un director de cinema francès. L’objectiu: obligar-lo a dirigir una pel·lícula. Si no obeeix, el director serà executat, així que no li queda més remei que obeir les ordres i posar-se rere la càmera del projecte cinematogràfic més absurd de la seva vida. Amb aquest punt de partida tan original i surrealista, qui pot resistir-se a donar-li una oportunitat a la minisèrie Kim Kong? Encara que la televisió està vivint el seu moment més prolífic en matèria de sèries (cada any se’n produeixen més) anem mancats de comèdies.

Un dels efectes secundaris del fet que les sèries de televisió hagin guanyat prestigi en els darrers anys és que s’han tornat més serioses, i en alguns casos obertament pretensioses. L’ambició artística és un denominador comú molt més freqüent en les sèries actuals que les simples ganes d’entretenir una audiència que només vol riure una estona davant la pantalla i desconnectar. Aquesta transformació ha convertit la comèdia pura (no barrejada amb el drama) en una espècie gairebé en perill d’extinció. I és per això que l’estrena d’una sèrie com Kim Kong, que es presenta com un disbarat que té com a únic objectiu fer-nos plorar de riure, ha estat rebuda amb aplaudiments al sofà de casa.

Kim Kong
Creador: Simon Jablonka i Alexis Le Sec
Repartiment: Christophe Tek, Jonathan Lambert, Frédéric Chau
Minisèrie: 3 episodis
Canal: Sundance TV España

I és que no és només que el dictador nord-coreà vulgui que li facin una pel·lícula a mida, sinó que vol fer realitat la seva pròpia versió d’un clàssic com King Kong, que planeja convertir en una eina propagandística. Així, segons el seu guió, Donald Trump fa transportar el goril·la als Estats Units, on decideix ensinistrar-lo per fer-lo servir com a arma per atacar Corea del Nord. Evidentment, no pot dur a terme els seus plans perquè l’animal acaba adonant-se que els bons de la història són els nord-coreans.

La minisèrie juga tota l’estona amb el surrealisme de tot plegat, tant de la situació que travessa el director francès, que pràcticament rep lliçons sobre cinema per part del dictador, com del projecte en si mateix. Però aquí ve la millor part: encara que sembli surrealista, la sèrie està basada en un fet real, perquè Kim Jong-il (el pare de Kim Jong-un) va tenir segrestats durant nou anys dos directors de cinema de Corea del Sud per obligar-los a fer una sèrie de pel·lícules propagandístiques. La més coneguda s’anomena Pulgasari (si tenen curiositat, es pot trobar a YouTube) i és una versió de Godzilla no gaire diferent de la versió de King Kong que s’intenta dur a terme a la minisèrie.

Malgrat que la potència de la premissa de Kim Kong decau una mica passat el primer episodi, la minisèrie sap trobar moments hilarants i al mateix temps fer servir l’obsessió pel cinema del dictador per retratar la seva cara més malaltissa. És capaç d’agafar un ganivet i dedicar-se a clavar ganivetades al director quan un enquadrament no és del seu gust. D’aquesta manera s’evita una trampa habitual a l’hora de portar a la comèdia aquest tipus de personatges, que és fer-los entranyables (passa en moltes comèdies i programes satírics amb polítics com a protagonistes).

La presència del director de cinema té la funció de recordar-nos, a través de les seves expressions, que és un home aterrit per la possibilitat de perdre la vida en qualsevol moment. El retrat de Kim Jong-un, extensiu a qualsevol dictador, és el d’un sociòpata immers en la seva pròpia egomania, que no suporta que li facin la contra i viu envoltat d’una cort de súbdits que callen davant de qualsevol acte de sadisme, completament normalitzat. Poder explicar tot això i alhora no perdre el sentit de l’humor té un mèrit més gran del que sembla.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.