Els Crítics

Economia a les fosques

L’economista i sociòleg Jordi Estivill retrata les polítiques socials dels feixismes europeus en un llibre publicat recentment.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La paraula “feixisme” ha anat perdent, amb els anys, el seu significat. La manera com s’ha estirat la seva definició, provant d’encabir-hi de tot, fa que avui es denomini feixista des d’organitzacions que, explicitant-ho o no, se’n reclamen hereves, fins persones o grups amb actituds agressives. I el ventall de designació és generós a l’hora de delimitar-ne les accepcions, des que últimament s’hi arriba a embotir tot allò que no agrada al que empra el terme. És per aquest motiu que un llibre com el del sociòleg i economista Jordi Estivill és útil: per comprendre què van ser i què van fer els moviments que, com diu el títol de l’obra, van deixar Europa a les fosques (Icaria, 2018).

En les seves més de 340 pàgines, Estivill du a terme una anàlisi rigorosa de les polítiques socials dels feixismes europeus, recalcant les diferències i les similituds existents entre el Portugal de Salazar, la Itàlia de Mussolini, l’Alemanya de Hitler i l’Espanya de Franco. En repassa el paper de la crisi del 29, els serveis socials dels diferents règims i el seu rol en la configuració de models de treball social, beneficiència i assistencialisme.

La mirada de Jordi Estivill és més tècnica que no pas filosòfica, però sense abandonar-se completament a favor de la primera. No indaga en profunditat en la matriu ideològica dels sistemes que l’ocupen com ho fa el treball de Hannah Arendt i els seus Orígens del totalitarisme, ni s’abstrau de la manera que ho fa un Ernst Jünger a La mobilització total. Tot i així, les aportacions dels seus predecessors són ben presents en aquesta obra enciclopèdica farcida d’uns quants clàssics del camp.

A grans trets, i per no perpetrar spoilers, Estivill constata el corpus de creences comunes d’aquests règims, ja sigui la seva orientació més nacionalista que racialista, o fonamentada en expansionismes diversos. Tots aquests elements, això sí, cohabitant sota el denominador comú de subjugar l’individu a la nació en aquella mescla d’individualisme i comunitarisme que caracteritza els feixismes estudiats. A l’engrós, comparteixen una visió instrumental de l’economia com a eina amb què imposar la seva visió, a través de la qual produir noves subjectivitats com la dels “bons portuguesos” que Salazar predicava.

El que l’autor constata s’assembla prou a l’actualització dels vells gremis i corporacions medievals on mestres i aprenents treballaven junts en una estructura jeràrquica i paternalista regulada pel poder institucional. Coherents amb l’interclassisme que els caracteritza, i en sintonia amb el romanticisme alemany i la doctrina social de l’Església, comptant amb la benedicció dels papes Lleó XIII i Pius XI als models corporatius que reneguen del liberalisme i el comunisme. La famosa “tercera via”. L’invent prova de neutralitzar la crisi del 29 a partir de la captura de l’Estat.

Amb variacions, la fórmula va de promoure economies tipus càrtel i d’encoratjar la concentració de capital. En el franquisme, per exemple, el poder l’ostenten les forces econòmiques hegemòniques dels terratinents, els industrials i els financers, amb certs quadres de l’Església i l’estament militar al capdavant. Però faria curt dir que van ser només un moviment d’elits. D’origen, els feixismes connecten amb les ànsies de regeneració contra la corrupció d’amplis segments poblacionals, i les crides a “l’acció vitalista i directa”, l’exaltació de la força, el juvenilisme, la violència redemptora i l’aniquilació de la diferència tenien el seu públic.

És interessant veure com això es concreta en detall en polítiques del dia a dia que hem heretat, la manera com s’articula la intervenció i seguretat socials, amb el rigor acadèmic amb què ho fa l’autor. Com també és interessant provar de copsar les línies de continuïtat existents amb el que Jordi Estivill anomena populismes, malgrat la discussió que envolta el terme. Avui copsar qui n’ha agafat el relleu costa mot més, des que alguns promouen una visió econòmica mainstream o s’han desfet del llast judeòfob que els caracteritzava, apropiant-se dels valors republicans i democràtics dels quals abominaven amb anterioritat.

Però això és tot un altre llibre. I molt necessari, per cert. Per donar idees als editors.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.