Ell va ser un d’aquells catalans de la postguerra que varen creure, almenys un temps, en les virtuts del comunisme. Eren temps molt polaritzats i el contrari de la dictadura franquista semblava que només podia ser una altra dictadura a l’altra punta de l’arc polític. El que hi havia entre un pol i l’altre semblava que no era digne ni oportú.
Vicens, però, era un home molt intel·ligent i poc gregari, i amb tendències inequívocament democràtiques, i al cap d’uns anys va ser descavalcat per la mateixa jerarquia del partit, al temps que ho eren altres intel·lectuals com Jorge Semprún o Fernando Claudín, en una d’aquelles purgues d’heterodoxes —revisionistes en deien— que, per sort, a la perifèria, fora dels límits estatals que controlaven, no podien ser tan cruentes com les que organitzaven des de Moscou els caps suprems del Partit. Després Vicens seria diputat per Esquerra Republicana i el seu itinerari polític continuaria endavant.
Però Vicens, a part d’algú amb vocació política, era també un home molt culte. Llegia incansablement i païa el que havia llegit. Jo, que sempre tinc la impressió que els lectors dels meus llibres no passen d’una dotzena, vaig poder comprovar sovint que dintre d’aquesta minoria tan exigua hi havia Francesc Vicens, ja que em comentava sovint aspectes detallats dels textos que jo havia publicat, encara que presumiblement no fossin de la seva incumbència. Naturalment detalls com aquest són un massatge al teu ego.
Molts el recordaran com el timoner inicial de la Fundació Joan Miró, el 1975, o com el comissari d’exposicions importants, com la de l’art xinès, que va impactar tant el 1995, o la del darrer Claude Monet, el 1992, quan Vicens era regidor de l’Ajuntament de Barcelona.
Jo en tinc un testimoni personal molt directe, d’una altra empresa singular no gaire recordada actualment. Quan Espanya estrenava democràcia, el Govern de la UCD patí esporàdicament de mala consciència envers Catalunya, i per posar-hi remei planejà una gran exposició a Madrid que s’intitulà “Cien años de Cultura Catalana”, l’any 1980. El ministre de Cultura era —i ara algú se sorprendrà en saber-ho— Ricardo de la Cierva, encara que el pare de la idea era el seu director general Javier Tusell. Ho varen voler fer tan bé que, en lloc d’un comissari, en varen posar deu: per vetllar per les qüestions històriques hi havia Josep Termes i Vicente Cacho Viu; per les literàries, hi havia Joaquim Molas i Albert Manent; per tractar de l’art ens cridaren a Joan Ainaud, Alexandre Cirici, José Corredor Matheos i a mi mateix. Francesc Vicens era el comissari general de tot, i n’exercia.
Ens ho vam prendre tan seriosament que ens vam tancar uns dies a Montserrat per elaborar el projecte sense interferències. Roger Alier, que estava encarregat de la part de música, només participà en les sessions montserratines el darrer dia, i va col·laborar-hi amb Xose Aviñoa. Vicens, que ho presidia tot com un director d’orquestra, va demanar també suport tècnic a Gloria Moure. El resultat, malgrat un catàleg farcit d’errades no atribuïbles al conservador en cap, va ser una exposició sobre la cultura catalana, al Palacio de Velázquez del Retiro, com mai abans havien tingut oportunitat de veure’n cap a Madrid. La premsa li va dedicar força atenció, però l’interès del públic espanyol segurament fou molt menor, ja que les conferències que anàrem fent els comissaris, un rere l’altre durant una pila de setmanes, a l’auditori de l’aleshores Museo Español de Arte Contemporáneo, tenien una assistència molt exigua.
Diria, tanmateix, que aquell va ser el punt més alt de curiositat i empatia que els madrilenys han arribat a demostrar, induïts per les circumstàncies polítiques del moment, per la nostra cultura. Després d’allò la consideració d’Espanya per la llengua i cultura catalanes ja no va pujar més, sinó que anà baixant fins als nivells habituals d’apatia que sempre hi ha hagut a l’altiplà, abans i ara, per aquesta qüestió. Quan no hi ha hagut directament aversió, que, per desgràcia, ha estat el sentiment visible més habitual.