El nou mandat de Pedro Sánchez penja de les mans de la política catalana. Els vots d’ERC i de Junts per Catalunya han estat clau per investir a Pedro Sánchez. El preu que ha pagat Sánchez és alt, tenint en compte el que s’havia cedit en el darrer mandat. L’amnistia ha costat al president del Govern les queixes dels barons territorials i protestes de la dreta i l’extrema dreta als carrers de tot l’estat durant més d’una setmana.
Tot aquest soroll de sabres és, a la vegada, el motiu que ha permès al PSOE revalidar la presidència del Govern. Sense això, difícilment seria explicable el suport d’ERC i Junts per Catalunya a Pedro Sánchez a canvi d’unes concessions que queden lluny de les aspiracions inicials de l’independentisme. El líder socialista no només ha evitat fer cap cessió en termes d’autodeterminació, sinó que no ha pagat pràcticament cap cost pels continus incompliments dels acords passats amb el sobiranisme. ERC i Junts l’han votat, encara que saben que una part important dels acords quedaran en paper mullat.
Ara bé, aquesta situació no garanteix a Pedro Sánchez una legislatura plàcida. De fet, ni tan sols li garanteix una legislatura sencera.
“La legislatura anirà avançant a mesura que els acords es vagin complint”, advertia en una entrevista a TV3 la portaveu de Junts per Catalunya al Congrés, Míriam Nogueras, que situava la següent reunió de negociació amb els socialistes durant aquest novembre. “Ara toca complir els acords pactats, com el traspàs de Rodalies, les millores econòmiques i l'amnistia. Serem exigents, des del minut zero”, piulava el president de la Generalitat de Catalunya i líder d’ERC, Pere Aragonès, després de la investidura.
La intenció de l’independentisme és anar cobrant per terminis, fent valer les diferents votacions importants que hi ha al Congrés. Ara bé, un cop feta la investidura, la resta de coses ja aniran venint, deuen pensar els socialistes.
Deure i pagar
De fet, aquest anar passant sense una majoria sòlida ja ha servit a Pere Aragonès per governar Catalunya el darrer any. El poder de la presidència. ERC ha sobreviscut, en part, gràcies a la complicitat de socialistes i comuns en l’aprovació dels darrers pressupostos. El que denota que no només l’independentisme té eines per tibar la corda.
Al seu torn, Junts, que es podria pensar exempt d’això a hores d’ara, s’hi pot veure involucrat de ple a principis de 2025. Les següents eleccions catalanes, que a tot estirar haurien de ser al febrer del 2025, seran un moment clau per la continuïtat de Pedro Sánchez a la Moncloa.
La tendència demoscòpica, en especial el darrer CEO, sembla consolidar la idea que el PSC es podria mantenir com a primera força política al Parlament de Catalunya, i agafar més distància que no pas ara amb ERC i Junts –principal damnificat–, enfilant-se per sobre de la quarantena d’escons. Internament, els socialistes esperen que els resultats millorin després de gestos com els de promoure l’ús del català al Congrés i intentar-ho al Parlament Europeu o, sobretot, amb l’amnistia. Diluir el conflicte nacional els és favorable. Per això, durant la sessió d’investidura, Sánchez posava èmfasi en afirmacions com ara “la convivència ha tornat als carrers de Catalunya” o “la mesura de gràcia ens pot ajudar a tancar la fractura que es va obrir l’octubre de 2017”. Són conceptes que li permeten contraposar-se al PP i intentar acostar-se al catalanisme.
El gran objectiu del PSC de Salvador Illa és que l’independentisme perdi la majoria absoluta al Parlament, cosa que no passa des de l’inici del procés independentista. Més enllà de la possibilitat aritmètica postelectoral, cada cop més plausible, hi ha un altre factor que pot deixar Junts i ERC sense eines per sumar una majoria independentista: la voluntat de tercers actors per pactar-hi.
Tornarà la CUP a passar per l’adreçador després del fracàs dels acords d’investidura de Pere Aragonès i després de mesos marcant més distància que mai amb els altres dos partits? És clar que, sense la CUP, Junts i ERC fins ara no han sumat.
Els pactes amb Moncloa acabaran d’impulsar la irrupció d’un quart espai independentista octubrista que fa temps que cueja, però no acaba de treure el cap? Els números són els que són i els partits independentistes es mouen sempre al voltant del 50% dels vots. Per tant, aquest quart espai hauria de créixer desgastant els ja existents, i és prou probable que fos necessari per forjar una majoria de govern independentista a la qual, sobre el paper, no hi haurien d’estar disposats.
Sense aquesta majoria, el PSC, i en menor mesura els comuns, esdevenen un actor clau per la governabilitat de Catalunya. Això hauria de permetre als socialistes tenir una eina prou forta a les seves mans com per aconseguir fer avançar la legislatura a Madrid. Ara bé, en el supòsit que Junts i ERC, salvant les distàncies que tenen entre ells, aconsegueixin conservar la Generalitat sense la influència del PSC, la vida de Sánchez a Moncloa es complica. Com també és possible que es compliqui durant una campanya (i pre-campanya) electoral en què el PSC serà el rival a batre i ERC i Junts s’esforçaran a mostrar duresa i múscul –també, mirant pel retrovisor la CUP i una eventual quarta llista.
Camí de pau?
El pacte del PSOE amb Junts i ERC, malgrat que s’ha fet per separat, iguala els dos partits en la cursa de retrets per teixir aliances amb els socialistes. És difícil, però, preveure si això ajudarà a les dues formacions a teixir una millor entesa mútua.
Les pròximes eleccions catalanes també seran decisives sobre aquesta qüestió. Si l’amnistia arriba a temps, poden ser uns comicis en què Carles Puigdemont i Oriol Junqueras tornin a liderar la campanya i la pugna electoral, amb indiferència de si són candidats o no. És sabut que la relació entre tots dos no és bona des del 2017. El frec a frec, doncs, es podria veure accentuat pels recels mutus acumulats durant sis anys de relació a la distància –per l’exili de Puigdemont i per la condemna de Junqueras. Qui sap, però, si el contacte directe també podria ajudar a calmar les tensions entre els dos dirigents. En tot cas, a hores d’ara, les diferències són moltes. L’amnistia porta la política catalana a un escenari fins ara desconegut que serà complicat d’escatir fins que no hi sigui de ple.
Menys a l’esquerra
Els acords, però, també poden tenir efectes en la manera de funcionar de la política madrilenya. En primera instància podria semblar que tenir dins de l’aliança a Junts per Catalunya hauria de ser un maldecap extra per al PSOE. I, sens dubte, sempre que calgui posar sobre la taula una negociació de calibre, com uns pressupostos o un tema que afecti particularment a Catalunya, Junts pot ser una pedra a la sabata de Pedro Sánchez.
Ara bé, la incorporació de Junts per Catalunya també pot donar força al dirigent socialista davant els seus socis de govern, Sumar. L’entrada dels puigdemontistes a l’equació reforça el pes del nacionalisme i l’independentisme de centredreta dins d’una suma plural on en el darrer mandat només hi havia el PNB amb aquesta orientació. Una de les preocupacions del PSOE és evitar que Sumar es creixi fent propostes massa a l’esquerra com perquè els seus barons les digereixin un cop empassat el gripau de l’amnistia. És per això, per exemple, que els socialistes es quedaran el Ministeri d’Igualtat, principal font dels seus maldecaps interns el darrer mandat.
Fins ara, els aliats del govern de coalició sumaven majoritàriament a la balança dels partits ubicats a l’esquerra del PSOE (ERC, Bildu, BNG, Compromís, Más País). En el nou escenari, la suma de Junts amb el PNB pot donar eines al PSOE per tibar la corda cap a posicions més centristes o liberals. És en aquests termes que socialistes i juntistes ja s’han entès en diverses ocasions. Recentment, per exemple, ho han fet al Parlament de Catalunya per fer enrere el pla pilot de la renda bàsica universal. O a l’Ajuntament de Barcelona, on Jaume Collboni i Xavier Trias s’han posat d’acord per revertir el 30% del nou habitatge destinat a habitatge social, la moratòria d’hotels a les zones saturades de la ciutat –on ara s’hi podran obrir projectes “singulars”–, o la reobertura dels lloguers d’habitacions per sota de 31 dies que s’havia aturat per evitar la proliferació de pisos turístics.