Istanbul Istanbul (Edicions del Periscopi, 2018) de Burhan Sönmez és una d’aquelles joies ineludibles que de tant en tant publica la nostra indústria editorial. Si bé és cert que apostar per un premi Václav Havel com Sönmez és anar sobre segur, l’encert de triar aquest llibre d’ell, precisament, es va corroborar quan a mitjan abril l’obra guanyaria el premi del Banc Europeu per a la Reconstrucció i el Desenvolupament en col·laboració amb el Consell Britànic i la Fira del Llibre de Londres. L’autor turc d’arrels kurdes construeix una deliciosa versió del Decameró toscà de Giovanni Boccaccio escrit entre 1350 i 1353 —un recull de contes que s’expliquen deu joves que fugen de la pesta bubònica que assolà Florència aquells anys— canviant-ne els personatges i la vila florentina per la ciutat dels tres noms, Bizanci, Constantinopla, Istanbul.
Amb el virtuosisme i l’atmosfera nostàlgica d’un recital de Taksim Trio, Sönmez situa el lector en els calabossos d’una Turquia que ja fa massa dècades que els omple de dissidents del govern de torn. Uns calabossos que podrien formar part de qualsevol de les etapes per les quals ha passat la república des que el general Mustafà Kemal la fundà el 1923. Istanbul Istanbul està compresa en una cel·la d’un metre d’ample per dos de llarg, el poc que s’albira entre les reixes i el que s’explica i intueix que passa a la sala de tortures dels funcionaris.
Aquesta situació, que en la Turquia de l’Estat d’emergència permanent en què s’ha instal·lat el país hi és més vigent que mai, dispara el que el propi autor anomena “instint fabulador” dels que la pateixen. Així, el dolor i la incertesa es fonen amb els records, la ficció i la ciutat, Istanbul, una de les protagonistes de la història. Una urb on la vida continua malgrat la reclusió i el patiment dels detinguts, i la memòria de la qual eixampla l’espai en què habiten en el seu captiveri.
En la presentació del llibre que Sönmez feu a l’Ateneu Barcelonès, l’autor de l’obra que ens ocupa reivindicava la tradició oral del poble kurd com un dels inspiradors de Istanbul Istanbul. Recordà que l’única manera que aquesta llengua ha tingut per perviure sota el jou de la prohibició ha estat en la transmissió a través del boca a boca. “Quan ets a una cel·la només tens el teu cos i les teves paraules, que tenen un efecte sanador”, explicava Burhan Sönmez, qui assegurava que s’ha passat la seva vida d’escriptor recreant la seva llengua materna, el kurd, en una altra llengua, el turc, amb imatges i formes de narrar.
L’autor del llibre arribà a l’antiga Bizanci amb 19 anys. Però assegura: “Si vius a Turquia, coneixes Istanbul sense haver-hi estat”. Amb aquesta dèria de parlar amb imatges, Sönmez afirma que hom sap que el foc crema la gent, que l’apassiona, perquè ho has vist. Una metàfora que remet a la idea que Istanbul tant et fa sentir viu com et fa mal. “Tothom parla de la bellesa d’Istanbul, però ningú no hi aconsegueix ser feliç”, rebla Burhan Sönmez.
La de Istanbul Istanbul és una novel·la atemporal. Un home de la generació del 68 li deia a l’autor que explicava la seva història, però també li ho deia un militant revolucionari dels 90. Sönmez se sent satisfet, primer, però després reflexiona: aquesta és la història de Turquia. Una història que, en l’actualitat, no ha canviat gaire des que ell hagué de marxar del país el 1996. Avui és un dels nominats a la llista negra del govern, quelcom normal des de fa dècades per a qualsevol que alci una mica la veu. Però això no és motiu per deixar de prendre-s’ho amb humor: “Em va semblar insultant trobar-me en el número 57 de la llista. Voldria ser ens els 20 primers”. I és que així és Istanbul, així són els que l’habiten: la bella imatge de la resiliència d’un país que no es resigna a l’autoritarisme.