Diuen, en majúscules, que volen “UN MÓN RURAL VIU”. Vist així, dit així, som moltes les que no dubtaríem a sumar-nos, a eixir al carrer per demanar el que fera falta en la manifestació de dissabte a València, posar damunt la taula, diuen, les reivindicacions dels habitants del món rural; abandonats, no escoltats, criminalitzats, desatesos: farts, molt farts. Això diuen. No hauríem dubtat a sumar-nos-hi –també n'estem fartes-, perquè quan ens parlen de posar damunt la taula tot allò que volem que s’escolte, pensem que la cosa anirà de tancar les escoles. O que l’actual model productiu arrasa amb els xicotets productors i fa inviable viure de la terra. O de que la burocràcia desanima a qualsevol que pretenga establir-se al camp, soterrant-lo en paperassa abans d’haver començat a pasturar la primera ovella. No dubtaríem a sumar-nos a una pancarta amb “UN MÓN RURAL VIU” escrit en majúscules si parlaren de cooperatives amenaçades per la manca de relleu generacional i d’innovació, una circumstància que barra la possibilitat que més famílies visquen del sector. I, amb això, també, la desaparició d’un paisatge treballat durant segles i el consegüent agreujament dels problemes relacionats amb la fauna salvatge, la pèrdua de patrimoni i un major perill d’incendis forestals.
Molta gent ens hauríem sumat a aquesta pancarta si parlaren de com estem copiant perillosament el model urbanístic de les ciutats i alçant una volta més adossats allà on queda tros mentre el casc antic queda buit, o que en alguns pobles l’habitatge de vacances haja esborrat tota oferta de lloguer per qui vol viure tot l’any. Sumaríem si parlaren de la falta de serveis, de l’absència total de perspectives que no siguen anar-se’n a buscar la vida a un altre lloc; si parlaren del fet que les necessitats de persones grans i dependents no són cobertes i l’absència d’un transport públic de qualitat els impedeix accedir a aquests serveis i, per tant, fa inviable romandre al poble.
Però no. Al missatge darrere de la pancarta “UN MÓN RURAL VIU” que aquest dissabte s'ha passejat per València hi ha les crítiques cap a un govern amb tints massa verds que, segons ells, rematarà un ja malferit camp amb les seues restriccions i la seua falta d’atenció. Sura la idea que la culpa dels mals del món rural la té la pressió sobre caçadors i aficionats als bous, la violència que des del món “urbà” planeja sobre ells. I amb aquesta idea molts no hi estem d'acord. Alguns col·lectius estan utilitzant la coartada de la necessària defensa del món rural per buscar el seu benefici propi. La ràbia, la desesperació i la impotència davant el desert al que ens enfrontem, davant el degoteig de cases que es tanquen, d’esbarzers que avancen, gent que se’n va i màrgens que cauen, no pot ser utilitzada electoralment, però tampoc pot ser utilitzada en benefici propi de determinades agrupacions que la única cosa que volen és via lliure en els espais rurals, tot autoerigint-se els seus vertaders mantenidors.
Clar que volem caçadors als nostres pobles. Clar que volem solucions als problemes que ocasiona la fauna salvatge. Clar que volem explicacions al per què de la prepotència en les actuacions contra la Xylella. Clar que ens sentim desatesos (i no d’ara, de sempre). Clar que aquesta llista podria ser eterna. Clar que volem –més que cap altra cosa, perquè ens hi va la vida- un món rural viu, un món rural habitat, un futur als llocs que ens van veure nàixer i créixer.
Àgueda Vitòria viu al Comtat i és coneixedora del món rural