XII Legislatura

"Sense voluntat de ruptura, el procés constituent quedarà en anar a posar gomets"

Vidal Aragonès i Chicharro (Cornellà, 1978) és un dels dos diputats de la CUP que s'estrenen aquesta legislatura. En pocs mesos ha vist com passaven de ser aliats de la majoria independentista a situar-se a l'oposició. Ara, reflexiona de manera crítica sobre com ha gestionat el partit les darreres setmanes i dibuixa quin és el paper que han de jugar els anticapitalistes en un futur immediat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ets nou diputat, com va l'entrada al Parlament?
Hi ha una primera lectura que guarda relació amb el moment històric que estem vivint i la CUP. Això ens condiciona molt, i em dona un element d'orgull i de privilegi per haver estat triat pels companys com a representant. D'altra banda hi ha un punt de frustració de no veure una voluntat decidida d'avançar cap a la construcció de la República durant els mesos que vénen. Alguns i algunes, la seva principal defensa, és la restauració de l'autonomia. També sorprès. Et penses que al Parlament tot serà més reglat, més seriós i amb menys elements d'improvisació. Però, des del 30 de gener anem d'improvisació a improvisació. Hi ha, també, una performance continua. Hi ha molta gent que només ve els dies de plens. Si a qualsevol altra feina es requereix assistència, perquè aquí no? És possible que algú es justifiqui dient que fa feina a fora, però em dona la sensació que tampoc s'està fent, sinó feines del que anomenem "de partit".

Entres al Parlament amb la voluntat de mantenir un embat amb l'estat. Quan des de la CUP es veu que ja no existeix aquesta voluntat, quin sentit té per tu seguir-hi essent?
La CUP tenir molts defectes, però abans de començar el procés la CUP ja era independentista i abans que comences un gir a l'esquerra arran del 15M i la crisi, la CUP ja era anticapitalista. Des del moment en què es produeix una reculada, la CUP entenem que encara té sentit estar a la institució perquè, d'una banda perquè és la manera amb la qual fem arribar més les nostres idees al poble de Catalunya. També perquè malgrat la mínima expressió de sobirania que té, pensem que pot ser motor per fer algunes de les transformacions profundes que corresponen al procés de construcció republicana. Per tant, encara manté sentit.

Si l'expressió de sobirania és tan mínima, no us plantegeu marxar del Parlament?
Aquesta és una discussió que hem tingut. Vam debatre si ens presentàvem a les eleccions abans del 21D. Hi havia companys i companyes que plantejaven que no havíem de presentar-nos perquè era avalar una farsa. De fet, hi ha qui segueix pensant que hauríem de marxar. Això no és majoritari ara mateix, però no impedeix que en un temps pugui haver-hi més companys que s'ho plantegin. Tot i això, considerem necessari utilitzar el Parlament com a altaveu. Mentre ho puguem utilitzar així ens mantindrem.

Encara que l'independentisme no aposti per la construcció republicana?
Això semblaria. No jutjarem les altres formacions. Però, des del gener, sembla que no només no es vulgui seguir amb la construcció republicana, sinó també obeir el que diu l'Estat espanyol. Ho tenim el 30 de gener, però també aquests dies. Hi ha un govern espanyol que està incomplint la seva obligació de publicar el nou Govern. En comptes de seguir endavant sense això, s'estan demanant informes jurídics que valorin això. No necessitem informes jurídics per saber que és il·legal. Cada vegada que l'agressió de l'Estat és major, la defensa que es fa des del Parlament és pitjor. És poruga i sembla la dinàmica dels mesos que vénen.

Estar en aquest front institucional no us lliga de mans a l'hora de poder generar una resposta més contundent des del carrer?
No. Ens lliga de mans a tots i totes, no només als independentistes, l'acció institucional. Però qui porta les regnes del moviment és el poble. Si no entenguéssim que la manifestació de resposta a la sentència del TC contra l'Estatut, no entendríem gaire què ha passat aquests anys. Si no veiéssim les mobilitzacions massives dels 11S, tampoc. L'1 d'octubre el que va ser determinant és que el referèndum el va garantir el poble. Continuem pensant que serà un procés d'autoorganització del poble el que podrà fer un procés de construcció de la república, no pas la institució. La institució serà un element de representació, però no farà de motor. A vegades pot significar, fins i tot, un fre i en d'altres per accelerar-ho tot.

// JOB VERMAULEN (PARLAMENT)

Parlava del que han significat els 11S massius. A l'Esquerra Independentista, però, a voltes, ha semblat que li va costar entendre què significaven...
No diria que li va costar. En certs moments, el que hi ha hagut és la voluntat de tenir una expressió pròpia, autònoma i organitzada. Però, als que no venim de l'EI, ens va servir que era una manifestació de rebuig popular i veure on estava la CUP en aquell moment. Jo recordo anar a aquelles manifestacions i, allà, veure que el meu espai per estar a la manifestació, per coincidència ideològica, era on era la CUP. Sí que en certs moments hem pogut estar, no separats ni aïllats, però sí no formant part d'algunes lògiques. Però, el que no es pot retreure a la CUP és no haver estat proactiva. Crec que és al revés, el procés ha servit perquè la CUP hagi arribat a tenir, fins i tot, massa expressió institucional. Hem arribat a determinar presidents o a posar sobre la taula un canvi de tàctica amb el referèndum d'autodeterminació.

Potser, per les correlacions internes, ha suposat massa responsabilitat o més de la que la CUP podia assumir de manera sostenible?
La meva visió és que se sobredimensiona molt les correlacions internes de la CUP. Més enllà que valoro les dues grans organitzacions que participen de la CUP. Crec que tothom s'ha sorprès que en una actuació institucional, fora de fer el ridícul, el que van fer els primers diputats de la CUP. Però tothom s'ha sorprès també de la manera amb la qual hem volgut participar, no només des de la crítica, sinó també de manera constructiva.

Però, en l'àmbit de les tensions internes, a vegades la sensació ha estat que la CUP no estava preparada per assumir pressions tan grans com les que li ha tocat...
No faig una lectura pel que fa a tensions, sinó per programa polític. Quan hi ha una decisió, en primer moment, que és la de no aprovar pressupostos, hi ha molts companys que marxen de la CUP. Però, quan finalment plantegem aprovar-los, hi ha d'altres que marxen. No veig tant tensions, com el que una part de la militància veia com línies vermelles. Evidentment, això ens ha passat i ens passarà facturà. Però no tant de tensió interna, sinó que hi ha companys i companyes que pensen que la CUP ja no és el seu projecte de lluita.

Quin còmput global en treu?
El còmput global és positiu. Des d'una visió absolutament crítica i autocrítica al paper que hem tingut en determinats moments. Des de pressupostos, que per molts companys i companyes van considerar una concessió innecessària, però vist que després va servir per fer un referèndum d'autodeterminació, hem de ser generosos per agrair una decisió assembleària que va evitar que alguns i algunes trobessin l'excusa per no fer el referèndum. Fins i tot ara hem de fer molta autocrítica amb el paper, fins a cert punt, acrític que hem tingut durant els mesos de febrer i març. Vam ser molt contundents amb la decisió, el 30 de gener, de no poder investir Puigdemont. Hi ha hagut moments en què semblava que la centralitat política de la CUP era en investir Puigdemont. Hem de fer autocrítica, perquè la nostra centralitat no se situava aquí, sinó a intentar avançar socialment. Alguna cosa no hem fet bé quan la gent del carrer no ho veia així.

D'ara endavant, un cop heu anunciat que fareu oposició, quins són els objectius de la CUP per aquesta legislatura?
Un primer bloc va de la mà de, com a mínim, plantejar discussió i debat per intentar avançar en aquells elements que han de permetre construir república. Construir sobiranies, ara ja no estem en un moment de debatre si hi ha possibilitat de recuperar l'autonomia. Estem en una situació preautonòmica, estem anys llums fins i tot d'altres comunitats autònomes. Però no ens quedem amb la discussió del fet que cal recuperar autonomia, perquè no la recuperarem com a tal. Hi ha una intervenció absoluta. Volem posar sobre la taula tots aquells elements que dins de la institució suposarien construir república. Això passa perquè infraestructures elementals com transports, serveis públics, telecomunicacions, estiguin sota control públic de la Generalitat. Sense això, difícilment podem avançar en la república.

I sobre eixamplar la base social?
Nosaltres no ho hem plantejat en aquests termes. Ho plantegem en uns altres, o bé hi ha polítiques socials profundes o bé no tindrem una massa prou àmplia en condicions de defensar la república si l'estat fa una resposta repressiva. Les polítiques socials guarden una relació amb la defensa de classe i justícia social, però també amb la construcció de la república. Des del punt de vista de política legislativa, però també al carrer.

L'única manera de recuperar l'autonomia a Catalunya, segons el que diu, és a partir de polítiques socialistes...
A partir polítiques socials profundes. Però no tant en la lògica de recuperar autonomia. Recuperar autonomia, per se, no serveix pràcticament per res. Ja abans del 155 hi havia una intervenció profunda. Per tenir una mínima sobirania, cal avançar amb la construcció de la república amb control d'infraestructures estratègiques i polítiques socials que donin resposta als problemes socials i que, també, serveixin per això que ara s'anomena eixamplar la base social. És impossible fer-ho sense fer república, el límit de polítiques socials en règim d'autonomies és ultralimitat. Tenim competències en relacions laborals? Pràcticament cap. Tenim autonomia per fer polítiques econòmiques profundes? Tampoc. Per això diem que totes dues coses van connectades.

Una de les vies per seguir amb la construcció republicana és un procés constituent?
Ho estem discutint. Creiem que en algun moment podria respondre a una necessitat col·lectiva. Cal convinar un punt de ruptura amb el procés constituent. No pot haver-hi un procés constituent si no s'avança en la ruptura, però si s'avança en la ruptura, clar que cal. Serà el que ens generi la nova dinàmica del salt. Si no hi ha voluntat de ruptura, el procés constituent quedarà en una mera discussió escolàstica o en anar a posar gomets. I no és això.

// JOB VERMAULEN (PARLAMENT)

Si aquest avançar en la construcció republicana creieu que és estratègic, perquè no agafar responsabilitats de Govern directament relacionades amb el procés constituent?
Hi ha companys i companyes que des de dins de la CUP, alguns referencials, que plantegen anar a govern i des d'allà accelerar. Però hi ha una majoria que entén que si en el conjunt de govern no hi ha voluntat d'anar a ruptura, la nostra participació no servirà per res. Tan aviat com veiem que hi ha voluntat d'avançar, nosaltres traslladarem a la militància la possibilitat d'agafar més compromisos institucionals. Des d'un punt de vista polític, ningú ens pot demanar més problemes. Però, des d'un punt de vista antidepressiu, la CUP, els quatre diputats, estem en disposició d'entrar a la Mesa per assumir la repressió. I si cal més, o plantejaríem a la militància. Ara bé, ningú ens ho ha plantejat.

Ho heu demanat?
No ho hem demanat en cap moment nosaltres, però ningú ens ha traslladat la voluntat que entrem a Govern. Tenim la sensació que tampoc ho faran. No renunciem a tenir aquesta discussió teòrica, però és teòrica. En cap reunió, ningú ens ha dit que volien que entrem a govern. Encara així, com que hi ha part de la militància que ho planteja, no hem fet resposta de descartar-ho del tot. Amb una proposta d'avançar més en la construcció nacional, ens podríem plantejar entrar a Govern.

Creu que des de finals d'octubre hi ha hagut una voluntat de mantenir un embat desobedient de les grans entitats independentistes?
Som molt respectuosos amb les organitzacions i no volem entrar a valorar les seves decisions. Sí que veiem que per part d'Òmnium s'ha vist que l'aportació que han fet, en algun moment ha anat més enllà del que recollien als seus estatuts i, per tant, no els tocaria agafar tant protagonisme. Sí que ens semblaria que, el dia d'avui, l'ANC està fent uns plantejaments més propers als de la CUP que als de JxCat o ERC. El que no podem discutir mai és el ferm compromís nacional de les organitzacions.

I els partits independentistes majoritaris?
Hi ha hagut una renúncia clara. Primer, en la no voluntat de concreció de la declaració de la república. Es fa el divendres i s'emplaça a la gent a anar a comprar. La nostra manera en com pensàvem defensar la república no passava per anar de compres. Després d'això, el dilluns, excepte un conseller, la resta no estaven als seus departaments. Serem absolutament solidaris en la unitat antirepressiva. Però en aquell moment, per dignitat col·lectiva, més enllà de suportar l'embat repressiu, corresponia que si ets conseller o consellera fossis a la teva conselleria fins que arribés la Guàrdia Civil, els Mossos o l'Exèrcit, qui sigui. Allà hi ha una renúncia.

I després?
A la campanya electoral, i en parlo bé d'això, ERC ja va començar a dir de manera molt clara quin era el seu projecte. Potser no s'hi va prestar prou atenció, però ERC ja va deixar veure que en els anys vinents no passava per la construcció de la república, sinó per eixamplar la base. Allò era una renúncia, etapista, perquè no renuncien a la independència, però una renúncia. També ho hem vist amb una actitud de submissió a partir del 30 de gener. Aquell dia, durant tota la matinada, estem acabant de redactar l'acord i, de sobte, ens assabentem pels mitjans que no hi haurà investidura. Em sembla una renúncia tan gran del Parlament vers el TC...

I els darrers dies?
Quin sentit té que es vagi a demanar un informe jurídic sobre si el Govern espanyol ha o no ha de publicar el Govern de la Generalitat? Ja sabem que té l'obligació de fer-ho. Per tant, hem de fer una actuació de denunciar que estan incomplint amb les seves obligacions i estan rebentant el que significa l'estat de dret. Però, què passa, estem en una dinàmica, des de fa cinc mesos, en la que és l'aparell de l'Estat qui determina què fem al nostre país, això és una renúncia.

També per part de JxCat?
Una part, indubtablement. Què pensen alguns diputats de JxCat i també, per cert, d'ERC? Serà diferent. Però que avui es demani un informe, no correspon.

Heu dit per activa i per passiva que el dia 30 éreu al Parlament per investir Puigdemont. Ara bé, després d'aquesta investidura, des de JxCat i ERC hi havia una estratègia sobre la taula per continuar amb l'estratègia de construcció republicana?
Nosaltres el que teníem era una proposta d'acord en la que hi havia elements de procés constituent que ens semblava un acord de mínims per poder investir. Que els diputats fóssim qui fixéssim qui era el president, i no el TC, ja era un acte de sobirania. Amb això i aquells acords, ja hi havia partit i voluntat de continuar amb dinàmiques de construcció de la república. Hi havia més per part de JxCat i ERC? No ho sabrem mai. No ho sabrem perquè el que plantejaven després, al pla de Govern, no és això.

Després també us han parlat del mateix programa, a excepció del nom...
El que ens han dit després sempre era anar a menys dels termes generals amb els quals havíem estat parlant. Per tant, hem considerat que en cada moment hi havia una petita renuncia. No hi ha gaire diferència entre el que plantejaven el 30 de gener i el que hi havia el 7 de març. Però si un canvi de voluntat política. Coses que no consten per escrit, però sí manifestacions que ens havien fet des de les organitzacions. Hi ha un cert gir de començar a acceptar l'acció repressiva de l'estat. Per nosaltres no es tracta només de Puigdemont, sinó d'anteposar la sobirania del Parlament per davant del Govern.

Abans deies que durant els mesos de febrer i març va semblar que la CUP només estava pendent d'investir Puigdemont. Què hauríeu d'haver explicat llavors?
Ens hauria agradat traspassar que, a partir de la primera setmana de febrer, estàvem negociant amb una voluntat de construir un projecte per avançar republicanament. Van traslladar una proposta de 25 pàgines de mesures, tant socials com nacionals. Ens hauria agradat que estàvem aportant per avançar i que érem els únics que aportàvem. Però la centralitat mediàtica no era si estàvem negociant o no, sinó sobre a qui s'investia. Hem de fer autocrítica i reconèixer que vam entrar a aquell bucle i que, en un moment donat, semblava que la CUP només volia investir Puigdemont.

Parleu que de la CUP estaríeu disposats a agafar càrrecs institucionals per assumir la repressió que comportés avançar en la construcció republicana. Penseu que no cal evitar la repressió?
En absolut. Però no podem transformar la natura de l'Estat espanyol. Estarem donant suport totes les estratègies, menys una, que signifiquin evitar la repressió. Quan veiem càrrecs que passen pels jutjats i diuen que renuncien a tot, tot el respecte. Demanem a tothom que tingui respecte absolut per això. Tot el respecte quan algú, al carrer, manifesta que cal recular. Ara bé, a la institució no ens trobaran entenent que per evitar la repressió cal parar la construcció de la república. Mai. Pensem que l'experiència històrica ens diu que quan t'arronses la repressió és més forta. Vam viure de manera molt violenta l'intent d'investidura de Turull. Màxima violència. Vam veure la intervenció que va fer, i no la vam criticar perquè enteníem que tenia sentit antidepressiu. Però vam veure que podies fer un discurs autonomista al Parlament i no evitar que l'endemà l'aparell de l'estat considerés que calia anar a la presó. Si renunciem ara, cada renúncia no és només pel present, sinó també pel futur.

EFE

Els darrers dies, dins de certs àmbits de l'esquerra hi ha hagut molt debat sobre què representaven les perifèries. Et volia preguntar quina opinió et mereixia.
No m'agrada massa parlar de mi quan m'entrevisten com a debat. No he amagat mai que jo sóc d'aquestes perifèries geogràfiques. Crec que, per una part, hi ha gent que no les ha trepitjat mai i ni s'aproxima a una visió de com s'hi viu. Segona part, que algú no les hagi trepitjat vol dir que no les pot conèixer? No, però això sí, hi ha alguna cosa que et faltarà, que és una percepció empirista directa. No compartim tot el que pot significar traslladar una visió xovinista o ultranacionalista vers unes perifèries construïdes per persones vingudes d'altres llocs de l'Estat espanyol. Molts cops, quan es parla de perifèria hi ha una criminalització per part d'aquells que assumeixen el discurs nacionalista. D'altra banda, però, es comença a instaurar una visió que diu que aquells i aquelles que han vingut de fora són un subjecte més revolucionari, més progressista i més combatiu que els que han nascut en aquest país. A més, la segona visió comença a entroncar amb el que va significar en aquest país el lerrouxisme i, per tant, enfrontar treballadors i treballadores pel lloc d'origen. Aquí no ens hi trobaran. No ens importa on hagi nascut ningú, ni els seus pares. Ressaltem que no s'és ni millor ni pitjor per haver nascut dins. Tampoc es necessita d'aquest concepte postmodern de mestissatge per ser millor o pitjor. Nosaltres ho hem assumit com un procés normal, històric de construcció de la mateixa nació. La nació catalana es construeix amb pobles que passen per la nació catalana i, sobretot, amb lluites. Després, hi ha un altre tema molt més complicat, que és el de les classes treballadores i el paper que juga a la política la pèrdua de consciència de classe.

Es diu també que no hi arriba l'independentisme...
És fals quan es diu que l'independentisme no arrela a les classes treballadores, n'hi ha algunes que se senten plenament independentistes. Però cal veure perquè no ho ha fet més. Hem de tenir molt clar que en aquestes perifèries o es porta de manera molt clara que la república no és per un tema d'identitat, sinó per viure millor, o no aconseguirem fer avançar la República. Això passa perquè plantegem una alternativa per a les classes populars. En una batalla d'identitats, algunes classes populars que han votat alguns partits que els donaven estabilitat, els del règim del 78, enfront d'altres que no els acabaven d'explicar què era això de la República.

Des de sectors de l'independentisme també s'ha jugat a remarcar les identitats. Em refereixo, per exemple, al polèmic article de Jordi Gàlvez sobre Cornellà...
Aquell article em sembla un insult que nomé serveix per donar força als sectors ultranacionalistes espanyols. Una altra cosa és que no es pugui apreciar les diferents sensibilitats que hi ha en aquestes zones. Les hem de veure no com una construcció d'oposició a l'independentisme, sinó com una realitat molt determinada de país. Explico diferents coses, el tema de Tabarnia és una derrota absoluta pels que ha creat el concepte, perquè assumeix que Lleida i Girona les tenen perdudes. És ridícul. Això sí, els independentistes no renunciarem a ningú, perquè som un sol poble, amb independentistes i no independentistes. Ells busquen un procés d'ulsterització o balcanització. Ara bé, entronca amb uns sectors del país que per les seves realitats materials mai han vist el procés republicà com allò que els podia oferir una vida més digna. Per tant, si el que es fa és oferir un xoc d'identitats, ells i elles se senten més reflectits en un projecte espanyol que no independentista català. Per tant, allà hem d'actuar en una alternativa republicana per a les classes populars.

En aquest marc, creus que la figura de Quim Torra ajuda a sumar?
Primer faré una anàlisi del que políticament s'està dient de Torra i després del què s'està vivint en aquestes perifèries. Ho dic perquè aquest cap de setmana al meu barri em preguntaven i en parlaven. Però, el que s'ha volgut és criminalitzar a Torra. Que sigui C's o PP que critiquin a Torra de xovinista quan ells tenen polítiques obertament racistes és una manca de rigor. Que li diguin racista uns partits que són clarament racistes, fa mal. Això sí, que Quim Torra, no en condició de president, hagi fet declaracions de contingut xovinista i ultranacionalista va malament per sumar. S'està donant una visió del fet que la República sigui una construcció de la Catalunya catalana i res més. No crec que en aquest procés de construcció de la república, el tema identitari hagi tingut pes. Vers aquelles afirmacions de Torra, hem de començar a pensar en què qui se senti profundament espanyol i espanyola pugui sentir-se reflectit en el projecte republicà. Quan comencem a treballar això, haurem donat un pas important en evitar enfrontaments de caràcter identitari. Si el que els altres ho intenten explotar és perquè creuen que és l'única manera de guanyar. Però això, en aquest país, no ha funcionat mai. Hem de defugir d'això amb polítiques que critiquin qualsevol construcció que passi només per la identitat.

Davant agressions com les que es van viure a Canet, quina resposta s'ha de donar des de l'independentisme?
Primer hem de fer un esforç per explicar què era allò de Canet. És lamentable que aquestes agressions algú les vulgui presentar com una baralla o una disputa per l'espai públic. Hi ha unes persones que van a destrossar, insultar i agredir a qui fa un acte pacífic. Hem de denunciar aquells que no ho caracteritzen com una agressió. En segon lloc, hem de començar de manera tranquil·la, marcs solidaris antirepressius, on la resposta antifeixista tingui un paper important. Per tant, hem d'anar a assenyalar aquestes persones. No estic parlant de persones que vagin a manifestacions contra l'independentisme, només faltaria, tenen tot el dret del món. Parlo expressament de les persones que cometen agressions contra qui fa un exercici d'activitat pública. Hem de generar marc molt àmplis de denúncia i de persecució. Com que no confiem en els tribunals, el que hem de fer és identificar, d'una manera molt clara, aquelles persones que ens han agredit. Identificar i perseguir perquè no passi mai més. Fer cordons sanitaris d'aquells que el componen. Si determinem que en determinada vila hi ha membres de Falange, de Vox, però també de Ciutadans, que participen d'agressions feixistes, hem de denunciar-ho obertament i perseguir-ho, per activa i per passiva. Si no ho fem, el que aconseguirem és que puguin tenir respostes més contundents.

Com es fa això sense tribunals?
Socialment. Hem de denunciar, amb nom i cognom, a persones que participen d'aquestes agressions. Hem d'identificar-los clarament i fer cordó sanitari perquè no es pugui compartir amb elles. Després, també amb mobilitzacions de masses. Després de cada agressió cal una mobilització, sempre pacífica, perquè quedi clar que no els deixarem els carrers. Després, políticament, hem de recordar aquells que els acompanyen amb el discurs. Hi ha qui des del moment ha volgut transformar això en una batalla pel territori.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.