Nou informe d’Amnistia Internacional

Quan el silenci policial s’imposa a Catalunya

Amnistia Internacional ha fet un estudi amb què conclou que les denúncies interposades per les víctimes de l’1 d’octubre estan sent desoïdes des dels jutjats. El «desinterès, l’obstrucció i falta de col·laboració» serien l’actitud adoptada des de la Fiscalia i el Ministeri d’Interior amb el fet que les agressions policials queden impunes.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’1 d’octubre va marcar un abans i un després a Catalunya. Des d’aquell dia, res no tornarà a ser igual. Els records de la jornada mesclen sentiments d’heroïcitat i de ràbia. Heroïcitat perquè, malgrat les infinites condicions adverses, el referèndum es va celebrar. I ràbia per l’actuació policial, en tot cas desmesurada i abusiva. I, sobretot, impune. I en no pocs casos, també aplaudida. Als tertulians que felicitaven els cossos de seguretat espanyols per les seues actuacions, cal sumar també els qui consideren que encara haurien d'haver d’actuar amb més bel·ligerància. El Govern espanyol, amb els seus socis de Ciutadans, no s’han estat mai de justificar aquest paper. El cúmul de tot plegat va ser la intenció d’una federació hotelera de Múrcia, que volia convidar per Setmana Santa a agents que hi varen formar part d’aquells dispositius durant la jornada del referèndum.

A l’altra banda, els qui van viure aquell dia en primera persona són ben conscients del que va ocórrer i mai no s’han estat de denunciar-ho. També es va fer des d’Europa, on gairebé ningú no entenia el perquè de tantes agressions. Però les denúncies, tal com informa Amnistia Internacional, no estan sent escoltades. Més aviat al contrari: hi ha una «falta de col·laboració», «un desinterès» i una «obstrucció» evident des de la Fiscalia General i des del Ministeri d’Interior.

L’ONG antirepressiva deixa clar que no qüestiona la prohibició del referèndum.Però discrepa de les mesures aplicades per impedir-lo. De fet, reconeix algunes agressions protagonitzades pels electors aquell dia. «En canvi, Amnistia Internacional també ha tingut accés a informació contrastada que demostra que agents dels cossos de seguretat dugueren a terme actuacions que suposen un ús excessiu i desproporcionat de la força contra persones que passivament resistien al compliment de l’ordre del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya».

Segons l’entitat, alguns agents haurien emprat de manera «perillosa i inadequada» material antiavalots com ara pilotes de goma, porres de goma o substàncies químiques. Com a exemple més clar, el de Roger Espanyol, que va perdre un ull quan va «patir un impacte» per part d’agents que «dispararen pilotes de goma a escassa distància dels manifestants» al carrer Sardenya de Barcelona. També citen el cas d’Alejandra Rayas, «colpejada a la cara i al coll sense cap raó aparent» a l’Escola Mediterrània, al barri de la Barceloneta, ja que «en cap moment va presentar resistència». A Aiguaviva, al Gironès, «un agent de la Guàrdia Civil va emprar en diverses ocasions un esprai -amb substàncies químiques irritants- de mà contra persones que es resistien de forma pacífica i passiva a l’operació policial».

Per tots aquests motius, Amnistia Internacional va demanar unes investigacions «imparcials, exhaustives i independents» que han estat validades per jutjats d’instrucció catalans, que s’han decidit a complir amb aquesta demanda. Una petició, però, que no ha estat ben rebuda per les autoritats espanyoles. Segons l’informe, en el cas de Roger Español, el Ministeri d’Interior no ha proporcionat «informació relativa a la funció concreta desenvolupada per cada agent en l’operatiu d’aquell dia (és a dir, si la seua funció era la d’escopeter, conductor, etc.) per ajudar a identificar els funcionaris involucrats directament en l’incident de què va resultar ferit Roger Español». A més, mentre els Mossos d’Esquadra i els mitjans de comunicació haurien fet cas de la petició judicial d’aportar totes les proves audiovisuals possibles d’aquell fet tràgic, mentre que la resta d’informació sol·licitada per tal d’esbrinar en quines circumstàncies es va produir el dispar no han estat encara aportades. La Fiscalia tampoc no es va presentar a les declaracions de les persones testimonis de l’agressió contra el manifestant.

En en cas d’Alejandra Rayas, el jutge reclama la declaració, com a investigats, dels agents suposadament implicats en els fets i d’un alt càrrec d’Interior. I en el d’Aiguaviva, on hi va haver 20 ferits que formen part de l’acusació popular, també s’ha demanat informació al Ministeri espanyol d’Interior sobre els agents protagonistes aquell dia, «amb informació sobre la cadena de manament, les ordres donades per escrit amb antelació a l’operatiu i la transcripció d’aquestes, així com imatges que sobre aquests fets pogueren tenir tant les forces de seguretat com els mitjans de comunicació que estigueren presents».

Imatges de l'1 d'octubre / Jordi Play

 

Una constant a l’Estat espanyol

Tal com indica el mateix informe, aquest silenci policial davant els casos de desproporcionalitat és ben habitual a Espanya. L’1 d’octubre va ser una jornada que va marcar un abans i un després, si bé s’han donat uns altres casos de «tortures i maltractaments». En aquest sentit s’esmenta el cas ‘El Tarajal’, quan moriren 14 immigrants i va desaparèixer una altra el 2014 quan tractaven de superar la frontera espanyola nadant al mar, cosa que va impedir la Guàrdia Civil amb pilotes de goma i pots de fum. També està el cas d’Íñigo Cabacas, mort el 2012 després de rebre un dispar d’una pilota de goma al cap per part d’un agent de l’Ertzaintza. Similar al de Roger Español és el cas d’Ester Quintana, que va perdre un ull el 2012 després que els Mossos d’Esquadra la dispararen en una manifestació. En aquell mateix any, Consuelo Baudín va ser ferida per l’impacte d’una pilota de goma en un ronyó a Madrid, quan fou disparada a 30 metres de distància. En tots aquests casos, les actuacions policials haurien comptat amb l’aprovació dels qui s’haurien d’encarregar d’investigar-los. En el cas del dia assenyalat, però, el Ministeri d’Interior seria responsable de la «manca d’investigacions internes, col·laboració parcial i desigual amb els jutjats d’instrucció».

Amnistia Internacional destaca que «més enllà de l’atribució de responsabilitat individual», es tractaria «d’identificar quins elements van donar lloc a l’ús desproporcionat de la força, de manera que puga avançar-se en l’establiment de garanties de no repetició d’aquesta mena d’actuacions». El motiu, segons l’entitat, és que «tots els agents de l’Estat, inclosos els funcionaris de fer complir la llei, han de retre comptes en cas que en l’exercici de les seues funcions hagen vulnerat els drets humans d’una persona», atès que «la impunitat afavoreix l’ús de la fora de manera excessiva, arbitrària o il·lícita».

En l’informe es mostra preocupació perquè, explica, les declaracions dels agents «han mancat en tot moment de la menor autocrítica en relació a l’operatiu judicial desplegat l’1 d’octubre». I, a més d’atorgar la responsabilitat als qui varen anar a votar, «el Ministeri no ha volgut proporcionar a l’organització informació en relació a l’actuació de les forces de seguretat l’1 d’octubre» malgrat l’insistència de l’organisme antirepressiu, que s’hauria entrevistat, segons informa, amb diversos alts càrrecs del Ministeri d’Interior.

Però, segons l’entitat, qui pitjor estaria complint amb el seu paper de vigilància és la Fiscalia espanyola, que no estaria impulsant les investigacions. Concretament, «les fiscalies que ón part en les investigacions realitzades per aquests jutjats d’instrucció no estan duent a terme accions tendents a esclarir les actuacions desenvolupades per agents de les Forces de Seguretat de l’Estat, sinó més aviat un altre tipus d’accions tendents a la desqualificació de les denúncies o a l’obstrucció de diligències mostrant una manca d’interès i dificultat que s’arribe a l’esclariment dels fets per part de les autoritats judicials pertinents».

I entre les raons per a aquesta actitud estaria el fet de vincular els votants amb «comportaments violents» i amb «actituds no pacífiques», a més d’assenyalar el «caràcter lleu de les lesions», de no estar present durant les declaracions de testimonis i de suggerir que els qui es personaren en aquests procediments contra les actuacions policials podrien ser autores de delictes de cooperació en un delicte de desobediència o resistència greu. Fins i tot, en el cas d’Aiguaviva, Amnistia Internacional explica que ha tingut coneixement que, «durant la declaració d’algunes de les persones denunciants, les preguntes formulades per la Fiscalia, en comptes d’anar encaminades a que quedaren documentats dits abusos, se centraren en la desqualificació dels declarants».

És per tot això que, en l’última part de l’informe, Amnistia Internacional exigeix al Ministeri Fiscal «un canvi radical d’actitud» i un «rol proactiu en els procediments judicials en curs, especialment en els casos greus ocorreguts l’1 d’octubre, impulsant les investigacions que actualment estan en marxa». Similar és l’exigència que fa al Ministeri d’Interior, que rep una crida a «realitzar investigacions internes amb l’objectiu de determinar responsabilitats», «assegurar plena col·laboració amb la justícia» amb l’aportació de «tota la informació requerida», «suspendre del servei actiu tot funcionari encarregat de fer complir la llei» i «procedir a la retirada de l’ús de pilotes de goma que s’empren actualment a Espanya».

Si bé l’1 d’octubre va determinar un trencament en les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, la inhibició de la Fiscalia i del Ministeri d’Interior contribueixen a consolidar, encara més, aquest distanciament. Les exigències d’Amnistia Internacional podrien ajudar a reduir les diferències. Però res apunta que el Govern espanyol se’n done per al·ludit.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.