Fa 10 dies es coneixeria que una empresa de nom Competence Call Center (CCC) havia llogat vuit plantes de la Torre Agbar. Dilluns, la notícia esclatava al diari Cinco Días: CCC havia dut a terme una operació immobiliària semblant a Essen, Alemanya, per obrir un centre de control de contingut per a Facebook; un instrument amb què confrontar el fenomen conegut com a fake news, o notícies falses. Mig miler de professionals vetllaran des de l’emblemàtic edifici del 22@ barceloní pel rigor dels continguts de la coneguda xarxa social en l’últim esforç per provar de contenir un fenomen que ha mobilitzat les més altes institucions de mig món.
Un document de 44 pàgines de la Comissió Europea titulat “Una aproximació multi-dimensional a la desinformació” contribueix a clarificar un debat en què, sobretot, ha dominat la confusió. No és el mateix el que fa El Mundo Today, sàtira, que les cobertures deshonestes o la desinformació, que té una dimensió bèl·lica: la disseminació d’informacions falses amb vocació de provocar inestabilitat entre estats adversaris. En l’informe de la Unió Europea la qüestió a tractar és aquest últim vector, i es posa deures als països membre i organitzacions implicades.
Algunes de les accions referides són la promoció de la transparència als mitjans, la formació entre els usuaris de les notícies i socialitzar les eines de verificació pels periodistes. Tot això, sens perjudici per la pluralitat i amb voluntat de promoure la investigació per millorar la intervenció de les parts concernides. Els últims anys, hem viscut un debat prou encès sobre si cal exigir o no responsabilitat editorial a les xarxes socials com Facebook o Twitter, i als cercadors com Google. La iniciativa que ocuparà vuit plantes de la Torre Agbar és una resposta en aquest sentit.
Cal dir però, que un cop s’ha constatat que la pèrdua d’allò que permetia finançar els mitjans, la distribució del contingut, ha acabat en mans d’aquestes plataformes, això s’ha traduït, també, en la pèrdua de bona part dels ingressos de publicitat que els mitjans rebien. Abans, el del periodisme era un sector d’economia de coll d’ampolla: la barrera de mercat l’aixecava l’empresa periodística per les necessitats de capitalització d’una impremta o el cost material i polític de tenir accés a repetidors per emetre per ràdio i televisió.
Avui, un mitjà competeix gairebé en peu d’igualtat amb un blog o fins i tot un usuari d’Instagram o Twitter en captació publicitària. També en públic potencial. I és en aquest ecosistema que les informacions no contrastades, en el millor dels casos, i la propaganda de guerra, en el pitjor, circulen de manera viral. Si el fet d'exigir responsabilitat editorial a les grans companyies de Silicon Valley confirma la submissió dels mitjans a la simple condició de proveïdors de continguts des que se’ls hi reconeix que juguen papers equiparables és un altre debat.
El que sí és evident és que els últims anys han proliferat tot tipus de propostes per provar de contrastar les informacions publicades. El projecte finalista al Premi Europeu de periodisme, Maldito Bulo, és un bon exemple d’això. Però d’acord amb la tesi del professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna, Pablo Capilla, el que fa Maldito Bulo és provar de solucionar només un primer nivell de contrastació de la informació.
Capilla defensà al seu doctorat que el periodisme, com pràcticament totes les ciències socials, converteix una experiència percebuda en una narració que, com a tal, està subjecte a totes les tècniques i artificis propis de la literatura. La diferència amb altres disciplines com la historiografia radica en la naturalesa de les seves fonts i la variable temporal. Així, l’historiador sap què va passar abans i després d’un esdeveniment, el que li permet establir relacions de causa i efecte. Mentre que el periodista, subjecte a l’actualitat, només disposa d’informació del que acaba de passar i el que havia passat abans, el que complica epistemològicament la seva professió. També hi ha diferències substancials entre els tipus de realitat representades en un text periodístic, ja que els que ens hi dediquem podem arribar a ser testimonis d’un fet que podem conèixer empíricament, com quan fem una crònica d’una manifestació, però sovint el que veiem ho posem al mateix nivell que dades abstractes, realitats construïdes i convingudes com el producte interior brut o la projecció de vot d’una enquesta; el que produeix una significativa confusió.
La verificació de les dades mostrades que fa Maldito Bulo és un punt d’arrencada, considera Pablo Capilla, ja que lidiar amb construccions socials com el PIB exigeix un contrast més metodològic que no pas empíric: “Analitzar la manera amb la qual s’aïllen els conceptes i amb la qual es mesuren les realitats”, sosté el professor. Més complicat és, encara, contrastar la tercera dimensió d’una informació: copsar si la narrativa triada és l’adequada per explicar un esdeveniment. Una mesura, val a dir, que molt sovint només es pot prendre a posteriori, i una triada, la que va de la verificació de la dada fins l’avaluació de la narrativa, que enumera Capilla, que puja el llistó de la professió i l’exigència de professionals i usuaris. Ara bé, matisa l’acadèmic a l’entrevista publicada: i si això al lector li és indiferent? I si el que es busca, majoritàriament, és allò que reafirma les pròpies conviccions?
És la hipòtesi del llibre Denying to the Grave, amb el subtítol Why we ignore the facts that will save us (Oxford, 2016), “Negar fins a la tomba, Perquè ignorem els fets que ens salvaran” en català, de la psicòloga clínica i el psiquiatra, filla i pare, Sara E. Gorman i Jack M. Gorman. El llibre dels Gorman és una lectura, nivell usuari iniciat, en psicologia en la presa decisions sobre aquelles qüestions que afecten la nostra salut. Els autors enumeren els mites habituals, tals com la idea que les vacunes provoquen autisme, que els aliments modificats genèticament són perjudicials per la salut o que la llet despasteuritzada és segura i conté beneficis nutricionals que el procés de pasteurització destrueix. Tots aquests són llocs comuns en els quals creu una minoria substancial. Però una minoria, cal dir, que escapa als tòpics que s’acostumen a abocar sobre els que són propensos a creure en aquestes qüestions no verificades.
No es tracta de gent sense estudis. Ans el contrari: la propensió a deixar-se enganyar no hi entén de titulacions universitàries. Pels autors, mecanismes antropològics que avui ens semblen autodestructius, com la sobreprotecció de les criatures o creure només allò que reafirma les pròpies conviccions, actuaven originalment com dispositius d’autoconservació. Així, la por a les vacunes s’explicaria pel primer mecanisme, i certes teories de la conspiració pel segon.
I la pregunta que hom cal que es faci és: i si això que els autors descobreixen en el camp de la salut és extrapolable a tota la resta de coneixements? I si la hipòtesi que Capilla planteja fos real? Potser Internet l’únic que ha fet és facilitar l’accés a informació que, sense estar verificada, ens dona la raó. Confirma els nostres biaixos i prejudicis. Potser, i només potser, l’esforç de Facebook a la torre Agbar és superflu. I això és el més terrorífic de tot plegat.