Dret a l'habitatge

'L’element clau que aconsegueix la PAH és la politització de les persones afectades'

La Plataforma d’Afectat per la Hipoteca és un dels actors, des dels carrers, que més ha incidit en la història recent de la ciutat de Barcelona. Un èxit, però, que no s’entendria sense la llarga tradició de lluita pel dret a l’habitatge dels moviments populars de la ciutat. En ‘Habitar la trinxera’, el periodista Joao França ressegueix el fil d’aquestes lluites.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els anys previs als Jocs Olímpics de 1992 Barcelona va començar una transformació que la convertiria en una ciutat global. Un aparador que atrauria curiosos d’arreu del món i que encara no ha parat de reconvertir-se i transformar la seva morfologia. Qualsevol dia de l’any, munions de turistes omplen els carrers de la capital catalana, que cada any registra superàvit econòmic. Tanmateix, les galeries de les grans marques, les botigues cool, els restaurants de moda o els grans hotels també tenen una cara B. Viure en una ciutat de moda és cada cop més car i cada cop a l’abast de menys persones. Aquest ingredient, afegit a la coctelera de la crisi econòmica, ha obligat centenars de persones a organitzar-se i lluitar pel seu dret a un habitatge digne. La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca n’ha estat el principal actor, però no l’únic.

“Quan parlem de dret a la ciutat és important parlar de la Marca Barcelona perquè la marca de la ciutat s’ha convertit en un valor econòmic i s’ha posat la ciutat al servei de generar diners. L’altra cara de la moneda és que les persones van sent expulsades de la ciutat”.

Qui parla és el periodista Joao França. França es capbussa en les històries de la PAH barcelonina per descriure-les enllaçant-les amb un fil de lluita que remunta als primers ocupes de finals dels anys 80. El resultat de tot plegat és el llibre Habitar la trinxera. Històries del moviment pel dret a l’habitatge a Barcelona, editat enguany per l’editorial Octaedro i la fundació Periodisme Plural.

Quedem amb ell a l’Atlanta, un resistent bar de barri a la Rambla del Raval de cafè amb llet en got de vidre i taules agrupades amb gent gran jugant al dòmino. A l’entrada encara conserva l’adreça anterior als enderrocaments que van permetre la construcció de la rambla: Cadena 13. Es tracta d’un d’aquells espais on es visualitza la batalla entre la massa turística i la Barcelona dels barcelonins. L’escenari d’una de les trinxeres que relata França.

Asseguts a taula i acompanyats de la música de Miguel Bosé comenta que, en un principi, havia de ser un llibre que parlés només de la PAH. A mesura que va nar treballant-lo, però, va veure que hi havia un fil que anava més enrere i que calia recuperar. “A la presentació del llibre, la Lucia Delgado, portaveu actual de la PAH, va dir una cosa que em va agradar molt. Amb ell llibre, explicava, havia entès com és que ella havia après tantes coses a la Plataforma. Havia vist que era perquè moltes persones havien après abans que ella”.

Algunes d’aquestes persones, com el periodista de la Directa Jesús Rodríguez, la cooperativista Elba Mansilla o el promotor musical Jonny D., són les encarregades de protagonitzar la primera part del llibre. Els tres han estat vinculats estretament al moviment ocupa barceloní des dels primers anys, un fenomen que al llibre s’exposa com a determinant. “Que ara pugui ocupar un habitatge gent que no té alternativa habitacional i sigui acceptat socialment, només és possible perquè hi ha gent que durant molts anys s’ha estat trencant la cara amb això”, argumenta França. 

Joao França

El llegat més directe de la PAH, però, serien moviments com Miles de Viviendas o V de Vivienda, encarats a reivindicar el dret a l’habitatge per a sectors amplis de la població, més enllà del moviment ocupa. El que en entorns activistes es coneix com sortir de gueto. És en aquestes iniciatives on comencen a guanyar visibiliat figures com Ada Colau, Adrià Alemany o Gala Pin que, tot i que ara aposten per la via institucional, serien claus en la fundació de la PAH. Es tracta de moviments “bastant joves i que tenen molt a veure amb el fet de no poder-se emancipar. Són molt potents a nivell de discurs, de generar relat, de tenir una estètica trencadora”, explica França. Tanmateix, el fet que contemplessin la negociació amb les institucions els va generar certes tensions amb el moviment ocupa que tenia por que s’assenyalessin “ocupes bons i ocupes dolents”. Una tensió estratègica que es manté fins i tot al si de la PAH i els actuals moviments per l’habitatge, tot i que, segons França, “ambdues vies es retroalimenten”.

V de Vivienda, però, va topar amb una limitació que, segons l’autor del llibre, més endavant, la PAH sabria superar: “La gent que estava en aquest moviments només tenia uns objectius de màxims. Si només tens un objectiu a llarg termini, la gent s’acaba desinflant i quan el derroten, derroten el moviment. El moviment anti-Bolonya va patir d’això. Quan no s’aconsegueix parar el pla, i amb tota la repressió, el moviment universitari es va desarticular de cop”. Segons França, una de les principals fites que aconsegueix la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca és “articular el moviment a través de petites victòries. No canvies res rellevant, però per a la persona afectada és molt important. Et permet celebrar, veure que has guanyat i alimenta el moviment per poder continuar. Apodera molt”.

Això té, però, una cara B que el mateix autor del llibre reconeix com una de les limitacions del moviment. “Sembla redundant, però la PAH només arriba a qui arriba. Només dona resposta a la gent que hi acudeix. Al final, però, per donar una resposta per a tothom necessita canviar la llei. Per a una resposta definitiva necessites un canvi institucional o —que no és part de l’estratègia de la PAH— generar alternatives habitacionals”, resol França. Alternatives com ara la creació de cooperatives d’habitatge que funcionin fora de la lògica del mercat, com podria ser el projecte de la Borda, al barri de Sants de Barcelona.

El llibre, però, posa l’accent en el que es considera el més gran èxit de la PAH. “L’element clau que aconsegueix la Plataforma és la politització de les persones afectades. Abans, al moviment també hi havia afectats, sí, però no és el mateix estar afectat per no poder emancipar-se que perquè et fan fora de casa. Arribar a tot aquest perfil de gent és una de les parts importants del moviment”, argumenta el periodista que reivindica com, encara avui dia, persones noves s’acosten a cada assemblea de la PAH barcelonina.

Potser, el moment en què la PAH va aconseguir arribar al màxim de persones possibles va ser durant la campanya per l’impuls de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) pel dret a l’habitatge, que finalment acabaria essent tombada al Congrés dels Diputats. Més enllà del seu curt recorregut legislatiu, França creu que es tracta d’una “iniciativa que va permetre articular molt bé el moviment de la PAH. Veníem del 15M i la recollida de firmes és una cosa que permet que la gent que hi estava implicada col·labori amb la PAH de manera fàcil”. A més, explica, “permet que la gent de la PAH faci més pinya i s’articuli el moviment a nivell territorial. Pel fet de ser una iniciativa estatal, genera mecanismes de coordinació important”. Segons recull el llibre, la llei, quan arriba al Congrés, tenia un 90% de la població al seu favor.

Passat el clímax de la ILP, des del 2015, el focus mediàtic ha anat marxant de sobre de la PAH. No obstant això, segons França, “la lluita segueix amb altres incidències que són d’autotuteles de drets, ocupant edificis o en negociacions bancàries. També amb iniciatives per trencar per baix, a nivell local o autonòmic”. Val la pena, però, posar atenció a un dels motius que fa que la PAH es retiri del centre mediàtic, el salt de part dels seus dirigents a la política institucional. La candidatura d’Ada Colau, que havia liderat la PAH, a alcaldessa de Barcelona, obre tot un nou escenari dins la lluita per l’habitatge.

França reconeix que, d’entrada, l’arribada a l’alcaldia de Barcelona en Comú representa tenir un ajuntament més proper a les reivindicacions pel dret a l’habitatge. “Crec que l’articulació entre moviment i institució no és especialment fluida, però els objectius són coincidents i això es nota”, relata França que destaca positivament situacions com que la regidora de Ciutat Vella, Gala Pin, anuncia per Twitter els desallotjaments que l’Ajuntament no ha pogut aturar. Tanmateix, segons el periodista, això reflecteix també “els límits de la institució, perquè, al final, qui ha d’anar a posar el cos per parar el desnonament és la gent del carrer. Segurament, es van generar unes expectatives de resposta a aquesta problemàtica que no han estat a l’abast del govern municipal”.

Malgrat les limitacions palpables de l’aposta institucional, França ha volgut que sigui Ada Colau qui prologui el llibre: “És una persona que està present al llarg de tot el recorregut del llibre, em sembla interessant la seva perspectiva des del moment en què es troba ara. El llibre es talla abans de l’aposta institucional, però em semblava estrany que no es toqués res d’això. El pròleg fa aquesta funció”. La fa també l’epíleg, on l’autor reflexiona sobre la necessitat de remarcar que el relat que es tanca amb l’accés a les institucions de membres impulsors de la PAH no és una història lineal, sinó “lluites que s’entrecreuen de les persones que aspiren a una ciutat que sigui habitable i habitada”. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.