Era el mes de gener de 2018. En un consell de redacció dʼEL TEMPS, de sobte, algú va plantejar un exercici retrospectiu amb elements de ciència ficció. Consistia a evocar el Pacte de Sant Sebastià, la trobada multilateral de lʼany 1930 que va precedir lʼadveniment de la Segona República espanyola, així com explorar les possibilitats de repetir una aliança com aquella.
Lʼaritmètica parlamentària ho posava a lʼabast. Mariano Rajoy havia estat investit president, dos anys abans, gràcies a lʼabstenció del PSOE. Però els 170 diputats del PP, Ciutadans, UPN, Coalició Canària i Foro Astúries eren menys que els 178 de la suma PSOE, Unides Podem, ERC, PDeCAT, PNB, Compromís i Nova Canàries. Ni tan sols no calia incorporar a lʼequació els dos diputats dʼEH Bildu.
La proposta dʼun reportatge com aquell era estrambòtica. Com havien de pactar els socialistes amb les formacions catalanes independentistes quan no feia ni un trimestre de lʼaplicació de lʼarticle 155 de la Constitució? Com havien dʼentendreʼs Pedro Sánchez i Pablo Iglesias si eren com lʼoli i lʼaigua i el primer havia deixat clar que Podem ja no era el seu “soci preferent”? Quines conseqüències comportaria una jugada dʼaquelles característiques, quimèrica però executable, en un PSOE sotmès a mil tensions intestines, tot just eixit del combat entre Sánchez i Susana Díaz?
Lʼarticle, no obstant, va acabar veient la llum al número 1.752 del setmanari. Era presidit per un fotomuntatge de la instantània dʼèpoca amb les cares dels polítics contemporanis que podrien haver protagonitzat una trobada anàloga: Sánchez, Iglesias, José Luis Ábalos, Íñigo Errejón, Irene Montero, Alberto Garzón, Gabriel Rufián, Joan Tardà, Carles Campuzano, Aitor Esteban, Joan Baldoví... I una encara semidesconeguda Yolanda Díaz.
Totes les veus consultades llavors evidenciaven el seu escepticisme. Ábalos, que era la mà dreta de Sánchez, confirmava que una moció de censura amb totes aquelles forces habitava en el terreny de la utopia: “No contemplem un acord com aquest, és impossible, no compartim el model dʼEstat de Podem i els grups catalans”. Baldoví, un “optimista de mena”, afirmava que lʼentesa en qüestió era “absolutament impossible”. Campuzano, ara conseller del Govern català i en aquell moment diputat del PDeCAT, lamentava que “el PSOE no té una idea dʼEspanya diferent de lʼEspanya homogènia i homogeneïtzadora del PP o Ciutadans”. La republicana Ester Capella, que ara també és consellera, es remetia al mantra que abanderaven els socialistes: “Només esmenarem Rajoy a les urnes”.
El punt dʼinflexió
Un semestre després, però, aquella majoria impossible es materialitzava en la moció de censura a Rajoy, que obtenia 180 vots a favor —84 del PSOE, 67 dʼUnits Podem, 9 dʼERC, 8 del PDeCAT, 5 del PNB, 4 de Compromís, 2 dʼEH Bildu i 1 de Nova Canàries—, 169 vots en contra —134 del PP, 32 de Ciutadans, 2 dʼUPN, 1 de Foro Astúries— i 1 abstenció, la de Coalició Canària.
Lʼ1 de juny de 2018 marca un punt dʼinflexió a la història del socialisme espanyol. Res no ha tornat —ni tornarà— a ser igual en el PSOE. Lʼaccés de Sánchez al poder va transformar un polític pusil·lànime, refractari als acords a la seua esquerra i amb les forces nacionalistes basques i catalanes, en un home eminentment pragmàtic, entestat a romandre en La Moncloa ni que fora a costa de contradir-se una vegada rere una altra. Els canvis de guió, dʼençà de la censura a Rajoy, han esdevingut la tònica habitual.
En aquest sentit, la investidura de novembre de 2023 —un lustre després de la moció— constitueix la culminació del Sánchez impredictible. No sols ha assumit lʼamnistia als encausats pel procés sobiranista català i ha accedit a la presència dʼun mediador internacional per a la resolució de conflictes polítics, sinó que ho ha fet sense embuts. Les fotografies dels diversos representants socialistes encaixant la mà dʼOriol Junqueras, Carles Puigdemont i Mertxe Aizpurua fan entrar el PSOE en una dimensió completament nova. En una dimensió desconeguda.
Amb menys vots i menys escons que el Partit Popular, els socialistes continuaran en el Govern en sintonia amb un seguit de forces més agosarades que les del famós Pacte de Sant Sebastià. Totes hi han posat de la seua part perquè lʼacord fructificara, però cap dʼelles no ha renunciat als seus objectius.
Com en qualsevol negociació, totes les parts han hagut de cedir en els seus posicionaments de partida. Amb tot, sembla obvi que qui més s’ha mogut és el PSOE. I, per tant, qui corre més risc de perdre la confiança d’una part del seu electorat. Els socialistes, per la via dels fets, han assumit una plurinacionalitat que coartarà les seues opcions de creixement a les autonomies de l’interior però que els proporcionarà rèdits a l’hora de dissenyar acords postelectorals.
És la primera vegada que, a la política espanyola, un partit amb menys vots i menys escons que un altre conforma una majoria parlamentària que li permet governar. No és un detall insignificant. Des de la represa democràtica, els “pactes de perdedors” —com li agrada anomenar-los al PP, excepte si en formen part— s’havien circumscrit a l’àmbit local o autonòmic. La fórmula en qüestió va propiciar, en temps pretèrits, que Rita Barberà accedira a l’alcaldia de València, i més recentment, que Isabel Díaz Ayuso arribara a la presidència de la Comunitat de Madrid, però els populars sempre han tractat de desprestigiar-la.
La votació d’aquesta setmana al Congrés consumarà la novetat de veure un partit amb menys suport electoral que un altre fent-se amb la presidència mitjançant un acord a diverses bandes. La democràcia no estava preparada per una cosa així als anys 80 o els 90; avui, la fragmentació del mapa polític de l’última dècada ho fa bastant més digerible.
Les xifres parlen amb nitidesa: els partits que votaran “sí” a la investidura de Sánchez van reunir, el 23 de juliol, 12,5 milions de vots. En canvi, la dreta i l’extrema dreta que representen PP, UPN i Vox van quedar per baix d’11,2 milions de paperetes. Excepte en el cas de Coalició Canària (CC), amb un electorat més difús, els votants de la resta de formacions que donaran suport al secretari general socialista s’estimaven molt més de veure’l a ell com a president que no a Alberto Núñez Feijóo. L’associació de la figura del gallec a la de Santiago Abascal ha estat demolidora, i el pacte valencià, paradgimàtic.
Que la força canària haja fet el pas d’incorporar-se a la majoria parlamentària —malgrat que al seu territori cogoverna amb el PP— és indicatiu de l’evolució que s’està vivint a la política estatal. A la foto de família dels logotips apareixen al costat d’EH Bildu, ERC o Junts, formacions de les quals han malparlat per activa i per passiva, però CC també hi ha anteposat el pragmatisme i els interessos propis. Als socialistes, a més, els convé de fidelitzar-los: podrien treure endavant votacions tan importants com els pressupostos amb l’abstenció de Junts i el vot favorable dels nacionalistes canaris.
El gir girondí
Més enllà de la legislatura en curs, el gir dels socialistes tindrà conseqüències a llarg termini. L’eix Andalusia-Extremadura-Castella la Manxa, que durant molts anys va ser l’hegemònic, obre pas a un socialisme més tranversal, amb una mirada més girondina, menys jacobina. Els socialistes ja han estat superats per EH Bildu i el BNG al País Basc i Galícia, a Catalunya es troben frec a frec amb Esquerra i al País Valencià tenen la competència directa de Compromís, però, no obstant això, han optat per una mirada més perifèrica. Coses de l’aritmètica parlamentària.
Els temps del trident andalús-extremeny-manxec —que va arribar al seu clímax amb Manuel Chaves, Juan Carlos Rodríguez Ibarra i José Bono— ja són història. Aquell antic lobby de pressió s’ha extingit per complet i ara Emiliano García-Page clama en el desert.
Page, com les velles glòries Felipe González i Alfonso Guerra, no ha amagat la seua decepció per l’acord dels socialistes amb totes les forces basques i catalanes, però avui aquests posicionaments són en franca minoria. Després del congrés federal de 2017 i encara més després del que va celebrar-se a València en 2021, Sánchez té un partit a mida.
El resultat de la consulta interna per validar els acords amb les diverses formacions polítiques ha palesat que la unitat de criteri també s’estén a les bases. El 87% dels militants han ratificat aquesta estratègia, un suport extraordinari que en el cas valencià —amb el 93,8%— ha estat el més alt de tots. A Catalunya, per exemple, el percentatge de vots afirmatius va situar-se en el 85,4%.
Passaran moltes generacions fins que el PSOE torne a governar amb la comoditat que va fer-ho González de 1982 a 1993. Potser ja no succeirà mai
Res no tornarà a ser igual en el PSOE perquè el PSOE tampoc no és el d’abans. José Luis Rodríguez Zapatero, reobrint el debat territorial amb l’onada de reformes estatutàries, va encetar el meló i Sánchez, ara, l’ha trossejat i repartit. No per convicció sinó per necessitat. No per ideologia sinó per supervivència. Mai no va destacar pel seu discurs federalitzant ni pels gestos als territoris històrics com sí que se n’ha distingit ara. Aquesta tàctica, molt efectiva en la distància curta, coarta les opcions futures del PSOE a l’hora d’aconseguir majories absolutes. Passaran moltes generacions fins que els socialistes tornen a governar amb la comoditat que va fer-ho González entre 1982 i 1993. Potser ja no succeirà mai.
El peatge de ser percebuts com uns aliats potencials de les formacions independentistes serà precisament aquest: la incapacitat d’abastar majories sòlides com les que sí que podrà obtenir el PP amb la seua idea monolítica d’Espanya. En conjuntures favorables i en èpoques de desmobilització de l’esquerra —per la situació econòmica, per la política d’aliances dels socialistes…— els populars estaran en condicions de recuperar el poder en solitari. Fins aleshores, i sobretot mentre Vox continue tenint la força actual, als socialistes la jugada els eixirà redona.
Si Sánchez aconseguira esgotar la legislatura —juliol de 2027— hauria estat nou anys a La Moncloa. Tan sols González hi hauria passat més temps. Si arriba fins aquella data a la presidència, el PSOE l’haurà ocupada 30 anys, i el PP, menys de la meitat: 14 anys i mig.
Dijous passat, després de l’acord amb Junts, l’informatiu nocturn d’Antena 3 TV va destacar que es tractava d’una entesa tenyida pels problemes judicials dels dirigents d’EH Bildu, ERC i Junts. En concret, d’ArnaldoOtegi, OriolJunqueras i CarlesPuigdemont. A la imatge de fons del plató, junt aquest trident, van col·locar la imatge de Sánchez, tot conformant un pòquer d’asos.
Resulta que aquesta és l’Espanya real, i no la del barri de Salamanca de Madrid. Al País Basc, EH Bildu podria esdevenir la primera força als comicis de 2024, i a Catalunya tant Esquerra com Junts tenen la paella pel mànec. En tots dos territoris viuen més de 10 milions de persones. Si fa no fa, una de cada quatre de les de tot l’Estat. El PSOE, per raons estrictament numèriques, se n’ha adaptat i ha abraçat una realitat que PP, Vox i els seus altaveus mediàtics s’entesten a negar tapant-se els ulls.
De tots els polítics que han existit mai a la política espanyola, Sánchez era qui millor podia assumir-la i treure’n profit. Mai no li ha importat canviar d’opinió, encara que això suposara contradir-se amb poques setmanes de diferència. Ell tampoc no creia en l’Espanya real, però n’ha acabat persuadit. I tan feliç. Aquests dies se’l veu content un gínjol.
PACTE MULTILATERAL AMB CATALUNYA AL REREFONS
El Pacte de Sant Sebastià va ser fruit d’una reunió secreta mantinguda el 17 d’agost de 1930 en aquesta ciutat basca. Feia set mesos que Miguel Primo de Riverahavia dimitit el càrrec de president del Consell de Ministres i el rei Alfons XIII havia nomenat com a substitut Dámaso Berenguer Fusté, que encapçalaria l’anomenada dictablanda. Amb tot, la majoria de ciutadans defensaven posicions republicanes, tal com s’evidenciaria a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, que van considerar-se “plebiscitàries”. La victòria rotunda de les forces contràries a la monarquia va propiciar, dos dies després, la proclamació de la Segona República i la fugida del rei.
El president del Cercle Republicà de Sant Sebastià i futur alcalde de la ciutat, Fernando Sasiaín, va oficiar com a amfitrió. La reunió va tenir lloc a la seu d’Unió Republicana. En una “nota oficiosa”, els assistents van fer esment “al problema de Catalunya, que és el que podia oferir més dificultats a l’hora d’arribar a un acord unànime”. En aquest sentit, les diverses parts van consensuar “la presentació a unes Corts constituents d’un estatut redactat lliurement per Catalunya per tal de regular la seua vida regional i les seues relacions amb l’Estat espanyol”. A més, el pacte convidava a fer igual “a totes aquelles regions que senten la necessitat d’una vida autònoma”.
Hi van acudir Alejandro Lerroux (Partit Republicà Radical), Manuel Azaña (Grup d’Acció Republicana), Marcelino Domingo, Álvaro de Albornoz i Ángel Galarza (Partit Radical Socialista), Niceto Alcalá-Zamora i Miguel Maura (Dreta Liberal Republicana), Manuel Carrasco i Formiguera (Acció Catalana), Macià Mallol Bosch (Acció Republicana de Catalunya), Jaume Aiguader (Estat Català) i Santiago Casares (Federació Republicana Gallega). El socialista Indalecio Prieto, Felipe Sánchez Román i Eduardo Ortega y Gasset hi van anar a títol individual.