1968 fou un any convuls en la lluita social. Arreu de tot el món, s’alçaren veus en contra de l’opressió. Maig del 68, la Primavera de Praga, però també l'assassinat de Martin Luther King el 4 d'abril d'aquell any. Als Estats Units, al mateix temps que els universitaris es manifestaven en contra de la Guerra de Vietnam, les principals capçaleres començaren a fer-se ressò d’un moviment que volia boicotejar els Jocs Olímpics que se celebraven aquell any a Mèxic. Alguns dels millors esportistes negres es negaven a representar un país que dia a dia discriminava una part de la població pel color de la seua pell.
La discriminació a la població negra no és un problema gaire llunyà, ni tan sols als esports. Tot i que, teòricament les grans empreses esportives han volgut no barrejar l'esport amb la política, el racisme hi estava ben present i calia denunciar-lo d'alguna manera. Fou el 16 d'octubre de 1968 quan dos atletes, el John Carlos i el Tommie Smith, després de pujar al podi de la carrera dels 200 metres feren el símbol de les panteres negres alhora que sonava l'himne nacional. Eixe valerós acte va sacsejar el món i la història de la lluita dels drets civils. Però, com tota història, té un principi més enllà.
Mesos abans d’aquell heroic símbol, el sociòleg activista per la igualtat racial, Dr. Harry Edward, arreplegà grans esportistes del moment com Tommie Smith o Lee Evans per crear l’anomenat Projecte Olímpic pels Drets Humans (OPHR). El moviment arribà en poc temps a tots els atletes del país i foren molts els qui decidiren participar-hi. En mig del rebombori, un diari universitari publicava una entrevista a un jove corredor provinent del barri novaiorquès de Harlem. Qui en aquella època no era només que un afortunat per la genètica que sobresortia en l’equip d’atletisme de la Universitat de l’Est de Texas, a penes un any després seria reconegut com el puny alçat en contra de la discriminació racial. Aquesta és La història de John Carlos.
donar-los als pobres de Harlem. Carregava amb 24 kilos de pes i aconseguia fugir de la policia.
Nascut i criat a Harlem, John Carlos va créixer sense saber què era el racisme. Va ser en complir els dotze anys quan l’encara adolescent visqué en les seues carns la discriminació que el perseguiria a ell i a molts durant tota la vida. Des de ben menut sobresortí als esports, però l’atletisme no era ni de prop, l'aspiració del John Carlos adolescent. Altrament, la seua passió fou, des de petit, la natació. Una afició que mai es pogué convertir en la seua prioritat per la falta de piscines i poliesportius "aptes" per persones de color. Un primer rastre de racisme que canviaria la seva perspectiva del món.
Així, començà a anar-hi a les xerrades que el predicador estatunidenc Malcolm X feia cada vesprada al seu barri. L’activista pels drets de la població negra no feia molt que havia tornat del seu gran viatge pel món quan fundà en Nova York la seu principal de la Muslim Mosque. Sens dubte, la influència de Malcolm X en John Carlos fou crucial per l’activisme que l’atleta faria tota sa vida. Fins a llavors, el John Carlos no coneixia una llisó que li marcaria la vida. “No només et fiques en problemes per fer una cosa que és dolenta, sinó també per defensar idees o principis que qüestionen la gent que està al poder”, explica l’esportista en la seua autobiografia. Cada dia a les cinc de la vesprada, Malcolm X donava una xerrada sobre tot el que quedava per fer. Segons Carlos, el predicador agafava les seues frustracions i les donava sentit.
Malcolm X sabia cóm fer arribar el seu missatge a la població. Havia estat vint anys enrere empresonat quan es convertí en membre de la Nació de l’Islam i activista pels drets dels afroestatunidencs. En el moment que va sortir es convertí en ministre de l’organització, tot i que va abandonar-la per disputes internes i va formar la Muslim Mosque. No obstant això, un 21 de febrer de 1965, el referent de John Carlos va morir assassinat a mans d’uns membres de la Nació de l’Islam. Per sort, el predicador va inspirar molts joves revolucionaris com el John Carlos abans de la seva mort. “El record de l’assassinat d’en Malcolm encara m’afecta, perquè penso que si jo hagués estat en aquella sala aquell vespre, potser no l’haurien disparat”, es retreta l’esportista.
Malcolm X opinava que gairebé qualsevol persona negra coneixia la discriminació que hi havia a Amèrica, precisament perquè havia hagut de sofrir-la. Tanmateix, la unitat del poble negre, o millor dit, l’absència d’unitat, representava el principal problema per la igualtat i l’empoderament de drets. Eixes paraules se’n gravarien en el cervell de Carlos per molts anys endavant. D’aquesta manera, quan va començar a escoltar parlar sobre un boicot dels esportistes afroamericans als Jocs Olímpics de Mèxic de 1968, no dubtà ni un segon en donar el seu suport.
No pensaven així alguns dels esportistes que jugaven als equips estatunidencs. No es cap misteri que participar als Jocs Olímpics és el somni de qualsevol atleta i no tothom estava disposat d’avantposar el ben major a la comoditat de l’alienació. Curiós és el cas de Jesse Owens qui es posicionà en contra del boicot malgrat la discriminació que ell mateix havia sofert durant la seua infantessa, però també als Jocs Olímpics que es celebraren en Berlín en 1936, quan el país estava sota la dictadura de Hitler. Explica Carlos, que en aquell moment criticà amb duresa Owens, però que en l’actualitat entenia les dificultats d’oposar-se al règim establert. Potser, degué ser que l’esperit revolucionari s’esfumà amb l’edat.
Com ell, foren molts els que no volgueren participar-hi o bé, no pogueren. El Projecte Olímpic pels Drets Humans que lluitava per la igualtat pecà de prejutjar a quasi la meitat de la població negra. Conta La història de John Carlos que les esportistes de l’equip americà foren pràcticament excloses del boicot, malgrat que elles havien de sofrir la discriminació per raó de raça, i, alhora, de gènere. És el cas de l’atleta Wyoma Tyus que, malgrat no haver pogut participar en el Projecte Olímpic pels Drets Humans, dedicà el seu or en les Olimpíades a Smith y Carlos i el coratjós signe que havien fet en contra de la discriminació racial. Tyus va nàixer el mateix any que John Carlos, però el criar-se en un barri de blancs o negres marcava la diferència a aquells anys. Carlos va poder gaudir a Harlem de créixer com “ésser humà”, sense saber la distinció que havia entre ser blanc o negre. No va tindre la mateixa sort Tyus, qui es crià envoltada de gent blanca amb la qual no se la permetia relacionar-se.
Anys més tard, la història es repetia, però per un motiu distint. La configuració de l’OPHR fou, malgrat tot, un club restringit només apte per homes. “Dèiem que lluitàvem per tota la gent africana, però no fèiem cap esforç perquè les nostres germanes s’hi poguessin involucrar”, explica Carlos.
Tot i així, John Carlos participà activament en les activitats de preparació del boicot. Un vet del qual, és probable que, fins ara, el lector de l’any 2018 no coneixeria. Això és, precisament, perquè finalment gairebé cap esportista va participar-hi. A mesura que s’apropaven els Jocs Olímpics començaven a aparèixer les reticències dels esportistes a continuar amb aquesta mesura. El Comitè Olímpic Internacional havia accedit a una de les principals reivindicacions: vetar la participació de Sudàfrica, país que encara mantenia el Apartheid. Per tant, molts consideraven que ja no valia la pena boicotejar les Olimpíades. Tampoc es preservava l’esperit del inicis del moviment. L’assassinat a Memphis de Martin Luther King fou un cop moral entre els esportistes. L’activista era, a banda d’un referent per la població negra, un dels principals suportadors del boicot. Així ho explica Carlos, qui recorda la darrera volta que parlà amb l’activista: “Luther King era plenament conscient de les possibilitats de morir si anava a Memphis, però pensava que ell havia de “defensar aquells que no ho farien per sí mateixos i aquells que no podien fer-ho per sí mateixos””. Tanmateix, el desànim impregnà les ments dels esportistes i, conforme s’apropava la data de celebració dels Jocs, menys gent semblava voler fer la revolució.
Al mateix temps, dos mil kilòmetres més avall, els mexicans vivien la seva pròpia revolta. Dies abans de la celebració de les Olimpíades, els disturbis omplien els carrers de la capital mexicana. Els estudiants universitaris mexicans portaven des d’estiu manifestant que els Jocs eren una tapadora per les penúries que passava la població mexicana. Els membres del Projecte Olímpic pels Drets Humans se sentien identificats amb la reivindicació. Al cap i a la fi, l’equip americà pensava que els Jocs eren una tapadora pel que havien de sofrir els negres als Estat Units. Així, ambdós grups parlaren prèviament per fer abans dels Jocs una acció solidària per crear un esperit de causa comuna i compartida. Un utòpic pla, que, per descomptat, no era tan secret com els joves revolucionaris pensaven.
Una vesprada a principis d’octubre, dies abans que el Tommie Smith i el John Carlos viatjaren a Mèxic, milers d’estudiants es convocaren a un míting en la mexicana Plaza de las Tres Culturas. No varen passar ni dues hores quan les milícies del Batalló Olímpia, un grup paramilitar contra insurgència que s’havia alçat en contra del moviment estudiantil, varen reprendre els universitaris ocasionant la mort de vint persones i la detenció de més de 500. La repressió fou encoberta durant la celebració dels Jocs i les capçaleres solament informaren de l’esdeveniment com un atac en contra dels “terroristes” que volien “desprestigiar a Mèxic”, el primer país de Hispanoamèrica que es convertia en seu olímpica. “No sabem si els van matar per evitar que s’ajuntessin amb nosaltres. No sabem si nosaltres podríem haver acabat en aquella muntanya de cadàvers. Potser ara això pot semblar una idea passada de voltes, però en aquell moment, quan havien mort el Dr. King, havien mort Bobby Kennedy i també els estudiants, no hi havia res que semblés massa passat de voltes”, assegura l’atleta en La història de John Carlos.
Després de l’esdeveniment de Mèxic, qualsevol haguera afirmat que els governs havien guanyat. La gran majoria dels esportistes participaren als Jocs i els moviments dels mexicans perderen força. Tanmateix, per John Carlos era encara més important actuar: “No hi havia ningú, ni tan sols nosaltres que al principi sabés que aniríem als Jocs a fer una reivindicació política, però tots sabíem que d’una manera o una altra havíem d’actuar”. Així, en acabar la carrera dels dos cents metres, uns punys en l’aire simbolitzaren tot el que no havien pogut fer abans. Uns guants negres, unes cadenes colgant del coll i uns mitjons negres figuraren l’exclusió que els americans negres sofrien cada dia, però que s’amagava darrere la teòrica llibertat que significaven les barres i els estels.
No obstant això, aquest, no és, per descomptat el final de la història. Els actes tenen conseqüències i, desafiar el sistema pot semblar més fàcil del que realment és. Coincidint amb el 50 aniversari de les Olimpíades de Mèxic, l'editorial Sembra edita l'autobiografia del John Carlos. La redacció de l'obra ha estat una tasca conjunta del corredor i el periodista esportiu estatunidenc, Dave Zirin. El cronista esportiu ha destacat en copioses ocasions per denunciar les discriminacions o violacions contra els drets humans que ocorren contínuament als esports. Sens dubte, pel cronista, la història de John Carlos havia de gravar-se en tinta per la posteritat. Ara, arriba a la llengua catalana de la mà de Carla Benet i Duran amb un pròleg escrit per l'exjugador del FC Barcelona, Oleguer Presas.
Potser fora perquè va haver d’abandonar la natació. Tal volta pel racisme constant que va sofrir ell i la seua família durant l’estància a la Universitat de l’Est de Texas. Perquè Luther King li afirmà que sabia perfectament les possibilitat que tenia de morir anant a Memphis o pels revolucionaris que es manifestaren en Mèxic per una realitat versemblant a la que ell sofria cada dia. John Carlos alçà el puny per tots i per ell mateix.
