Fa cinquanta anys, el 4 d'abril de 1968, queia la nit a Memphis (Tenesse, Estats Units) quan el famós predicador negre Martin Luther King (1929-1968) sortia al balcó de l'habitació 306 del motel Lorraine, en el qual solia quedar-s'hi quan passava per la ciutat, un dels pocs establiments hotelers que acceptaven negres. En aquella ocasió el viatge obeïa al desig de participar l'endemà en actes a favor de la vaga dels fematers de la ciutat, tots o gairebé negres, que reclamaven millores econòmiques i socials. Des de feia uns pocs anys els discursos de Martin Luther King no eren, només, a favor de la no discriminació per raó de color sinó que feia especial esment en que el que calia era eliminar la discriminació econòmica afegida al color que feia que milions i milions de negres tinguessin feines molt mal pagades, com era el cas del cos de fematers de Memphis.
El predicador sempre havia estat un personatge molest, des de que es feu famós a finals de la dècada anterior, per a molts àmbits del poder establert, però ho era encara molt més d'ençà que el seu missatge incloïa la reivindicació social. Fins i tot no pocs dels suports blancs liberals que havia tingut l'abandonaven pel mateix motiu. Els més virulents detractors l'igualaven als “comunistes”, que era tant com dir antiestatunidenc. Així i tot la seva fama creixia i creixa. Sobretot des de que li havien atorgat el Premi Nobel de la Pau, quatre anys abans, el 1964. Quelcom que molestà força els ambients més racistes dels Estats Units que no entenien com un “agitador” i un “comunista” era distingit amb aquesta prestigiós premi internacional.
Martin Luther King parlà animadament, aquell horabaixa del 4 d'abril de 1968, amb els seus ajudants, que sempre l'acompanyaven. Alguns fent de personal de seguretat. No debades l'amenaçaven de mort amb molta freqüència. A vegades el predicador deia als seus més íntims que sabia que moriria assassinat. Ho digué a sa dona, Coretta, després de veure per televisió l'assassinat de John F. Kennedy, el 1963. “Jo acabaré igual”, sentencià. Sabia que la mort el rondava des de feia temps. Però mai acceptà aturar la intensitat de la reivindicació ni prendre més mesures de seguretat. Un dels membres del seguici era el músic Ben Branch, l'encarregat de tocar durant els actes de King. Poc abans de les sis de la tarda Martin li demanà, “Ben, prepara't per tocar Precious Lord, Take My Hand” (Senyor, agafa la meva mà), una cançó posteriorment interpretada, amb molt d'èxit, per Aretha Franklin.
Just després de fer la comanda musical sortí al balcó. Eren a punt de tocar les 6 de l'horabaixa. A les 18:01 se sentí un soroll. Com un cop llunyà. Els de dins l'habitació no tingueren dubtes. Al llarg de la seva vida n'havien sentit massa com per no saber què era: un tret. I la destinació de la bala també la tingueren per certa. No s'equivocaren. No tingueren temps de cridar ni de gemegar abans de veure King estès al balcó, enmig d'una bassa de sang, amb el coll destrossat. Tenia només 39 anys.
Conspiració.
Des de tot d'una les autoritats varen circumscriure l'atac a un assassí que actuà en solitari. Ben aviat l'identificaren. James Earl Ray, un delinqüent comú que poc abans s'havia fugat d'una presó estatal i que es vantava de ser un racista disposat a matar negres perquè els odiava. La policia no tingué cap dubte. Ell era el culpable. S'ordenà la seva detenció. Estranyament, però, aconseguí fugir dels Estats Units i visitar -amb passaports falsos i prou diners - diversos països d'Europa fins que va ser detingut, dos mesos després, a l'aeroport.
Fou extradit i en el moment de ser jutjat es va declarar culpable i condemnat a presó perpètua. Després, al llarg dels anys, reclamà en diverses ocasions tornar ser jutjat perquè “sóc innocent” i perquè tenia “proves” que ell no era el responsable de l'assassinat. Ningú el va voler creure. El fet que s'hagués declarat culpable desfeia qualsevol possibilitat de tenir un altre judici. Per tant quedà com estava: culpable i tancat de per vida.
Així seguí tot fins que un advocat, Gerald Posner, que havia col.laborat alguna vegada amb Martin Luther King s'interessà pel testimoni de l'homicida oficial. Cregué James Earl Ray fins el punt que inicià una batalla legal per intentar que es reconegués l'existència d'una conspiració rere de la mort de Martin Luther King.
El 1999, un any després de la mort de l'assassí oficial, Posner assolí una victòria que pareixia donar crèdit a les seves teories, que coincidien amb el que Ray Earl havia explicat des de la presó: que existí una conjura, a la qual hi participaren autoritats, per liquidar el molest predicador a favor dels drets legals, socials i econòmics dels negres. Després d'anys d'insistència davant de diversos estaments judicials, finalment aconseguí que un jurat civil de l'estat de Tenesse acceptés, després d'avaluar els informes que presentà l'advocat, considerar com a “provat” que el predicador negre més famós del país havia estat víctima d'una conspiració en la qual era “molt probable” que hi haguessin participat “agents governamentals”, sense especificar més. La declaració no passà, però, de ser quelcom simbòlic perquè en no ser capaç d'acusar ningú concret, ni tan sols un àmbit governamental, tot quedà com estava.
El llegat de King no només és el seu seu activisme i els seus grans discursos -com el més famós, el d'agost de 1963 a la Marxa sobre Washington, a la fi de la qual, davant més d'un quart de milió de persones, alçà la seva poderosa veu per cridar als presents, al país i al món I have a dream- sinó que ho són també la proclamació de la Llei de drets civils de 1964 i la Llei de dret de vot de 1965 que no es podrien entendre sense la tasca feta per King.
Com ha evolucionat aquest llegat durant les últimes quatre dècades?
Ahir i avui. No es pot dir que no s'hagi avançat, als Estats Units, en igualtat de drets entre negres i blancs, en aquestes dècades. Més del 90% dels joves negres acabaven els estudis mitjans a l'institut, quan el 1968 no arribaven ni a la meitat, i es graduen a les universitat el doble que aleshores. L'informe al respecte de Economic Policy Institute, però, deixa en evidència que els blancs titulats superiors dupliquen els negres i creixen, en relació a 1968, el doble del que ho fan els negres.
La conclusió en termes de riquesa és que s'ha millorat moltíssim en relació a 1968, però els negres segueixen estant bastant per sota dels blancs. Així, un família blanca té de mitjana un patrimoni deu vegades superior al que té de mitjana una família negra. El que cobra per hora treballada un negre és un 82,5% del que cobra un blanc, de mitjana. Si ets negre als Estats Units tens 2,5 vegades més probabilitats de viure per sota el llindar de pobresa que si ets blanc, el 1968 era 3,5 vegades...
Molts dirigents de comunitats negres es queixen, amb tota la raó, per aquestes diferències. Però també és cert, com deia a la revista Time, John Lewis, antic col·laborador de King, avui veterà diputat per Geòrgia a la Cambra de Representants, que “quan sent algú dir que 'res ha canviat' li dic: posa't en el meu lloc i sabràs què és viure la violència del Ku Klux Klan i la segregació legal”.
És cert. Els avanços són tangibles i indubtables. Tanmateix, hi ha dades que retraten un país encara fortament desigual en funció del color de la pell: la desocupació laboral entre els negres és del 7,5% -el 6,7% el 1968-, el doble que la dels blancs; el 41% dels negres són propietaris de cases, pel 71% dels blancs; hi ha sis vegades més negres que blancs a les presons; un estudi del Centre for American Progress diu que un de cada tres negres nascuts el 2001 passarà algun temps a la presó, mentre que només passarà el mateix a un de cada disset blancs...
“Tinc un somni”, proclamà King aquell dia de 1963 a Washington.
Cinquanta anys després del seu assassinat, encara no s'ha complert.