País Valencià

La cultura del Botànic: tot esperant Godot, encara

Posar una mica d’ordre en l’erm cultural de grandiloqüència i corrupció deixat pels governs del PP al País Valencià no anava a ser fàcil. Però, tot i els progressos i canvis introduïts pel nou Govern del Botànic, el gran salt encara està pendent. Diversos agents culturals fan una lectura crítica en l’‘L’Espill’ dels tres anys de gestió de l’esquerra.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Clientelisme, balafiament, propaganda, bandejament de la llengua pròpia, retallades, corrupció... Les dues dècades de govern del PP al País Valencià foren un despropòsit descomunal, una orgia desfermada en la suite presidencial d’un hotel pagada amb diners públics. Quan els nous inquilins de la Generalitat, PSPV-PSOE i Compromís, entraren a l’estança es trobaren un panorama dantesc: el terra apegalós, vidres trencats, ampolles de cava per terra i restes de substàncies tòxiques. Això i una factura no abonada de molts zeros. Fer neteja no seria una tasca senzilla.

No obstant això, quan estem a punt de fer tres anys de gestió de govern progressista al País Valencià, ja es pot fer balanç de la gestió cultural. És el que ha fet la revista L’Espill, que dedica bona part del seu últim número a “La política cultural al País Valencià: una perspectiva crítica”. Una bona manera d’obrir el debat.

Joaquim Rius Ulldemolins i Sandra Obiol Francés, professors del Departament de Sociologia i Antropologia de la Universitat de València, obrin el foc amb un article que analitza la relació entre política cultural i projecte de país. Els autors comparteixen la filosofia del nou Executiu de la Generalitat de “governar per a les persones”, però recorden que “en el seguit de propòsits de l’Acord del Botànic la cultura no apareix fins a la pàgina cinc”, d’un total de set. “No semblava que la cultura fora un element cabdal per a la feina que es marcà l’actual Govern tot just començar”, reblen.

Sandra Obiol

L’entrada en joc del Pla Estratègic Cultural Valencià 2016/2020, conegut com a “Fes cultura”, presentat el març del 2016, “va ser un bon signe de canvi per posar remei a la situació d’absència de governança cultural” en la Conselleria de Cultura i Educació dirigida per Vicent Marzà. Aquests experts valoren la participació en la redacció de 156 persones del món cultural, però trobaren a faltar “sessions públiques i obertes de participació ciutadana”, a l’estil de les realitzades per confeccionar el pla estratègic de la Comunitat de Madrid. Una altra objecció és l’orientació, “economicista” de “Fes Cultura”, deixant de banda “les avaluacions de retorn social (i, no cal dir-ho, valor cultural) del pla, tot i que haurien de ser objectius fonamentals de tota política cultural”.

Rius i Obiol, a banda d’això, reprotxen la manca d’atenció a les iniciatives basades en moviments socials “d’alt valor creatiu i ciutadà”, focus autogestionats d’integració, apoderament comunitari, experimentació i crítica. “La política cultural valenciana té el repte d’acollir i donar resposta a totes aquestes dimensions de la cultura en espais públics o autogestionats”, asseguren. “Governança, transversalitat i participació activa” serien, per tant, reptes pendents.

Els professors insisteixen sobretot que en l’objectiu de rescatar persones “la cultura pot funcionar “com una eina bàsica d’aquest salvament”. I citen com a paradigma la xarxa de les biblioteques, “el primer esglaó de l’accés a la cultura” i “l’equipament més distributiu a nivell territorial”. En aquest sentit, els professors dibuixen una “realitat força desoladora”: les biblioteques del País Valencià tenen menys de la meitat de superfície respecte de Catalunya o la Comunitat de Madrid, 319 metres quadrats pels 818 i 742 de catalans i madrilenys.

Joaquim Rius

El llibre i la lectura són, de fet, elements centrals de la política cultural. Els professors Rius i Obiols adverteixen que encara no es pot fer una valoració del Pla Valencià de Foment del Llibre i la Lectura posat en marxa com un dels eixos de “Fes Cultura”. Però sí que es pot analitzar, com fa  l’editora Àfrica Ramírez en L’Espill, l’evolució que ha tingut la inversió pública en el món editorial. Després d’incidir en aspectes com els baixos índexs de lectura (un 58,80%, a catorze punts de la mitjana a Europa), l’editora adverteix que després d’un període d’enfonsament, entre 2013 i 2015, amb ajuts que no superaven els 800.000 euros, el Govern del Botànic pressupostà el 2016 1,2 milions d’euros, i recuperà fins i tot línies com la d’ajut a les biblioteques. Ramírez, amb tot, adverteix que en aquell exercici “no es va executar el pressupost previst en cap partida”. L’any 2017, el pressupost de gairebé 1,4 milions es va executar. I per a 2018 l’objectiu anunciat per Conselleria era arribar als 1,9 milions d’euros amb augments en totes les partides. Així i tot, la inversió encara estaria lluny del que es dedica a Catalunya o País Basc.

 

De la trinxera a la dignificació

Pel que fa a una altra activitat central, la música, Rius i Obiol posen com a exemple d’una autogestió reeixida el Col·lectiu Ovidi Montllor (COM) de músics del País Valencià. L’artista i regidor de Compromís a Torrent Pau Alabajos, que va ser secretari del COM, participa en L’Espill amb un article que explica tota l’etapa del PP, l’existència, amb l’administració en contra, del que Feliu Ventura anomenava la conselleria de cultura alternativa, formada per col·lectius com el COM, Escola Valenciana, Acció Cultural del País Valencià i la xarxa d’associacions repartides per tot el territori.

L’etapa de la trinxera es va tancar, suposadament, amb el nou Govern. Alabajos sosté que “és massa prompte per fer un diagnòstic” de la gestió de Marzà, però defensa que hi ha “una manera diametralment oposada de fer les coses”, assegura en referència a “les converses i reunions amb totes les entitats i associacions que representaven algun sector cultural concret en l’àmbit valencià”.

Millorat substancialment el problema de la interlocució, Alabajos —com fa també Àfrica Ramírez en el sector editorial— cita la posada en marxa de la nova radiotelevisió valenciana com un eix fonamental de la recuperació cultural. Uns altres reptes del món de la música, extensibles a unes altres disciplines, ja no depenen directament de la gestió de l’administració valenciana: d’una banda, la cronificació de la precarietat i les condicions laborals dels treballadors de la música, problemes difícils de conjuminar amb un sistema molt rígid que exigeixen solucions estatals, estatus especials com els intermittents du spectacle de França. L’altra mancança és una tasca col·lectiva: aconseguir una escena musical paritària, distinta a l’actual desplegament de testosterona.

Pau Alabajos

Hi ha més aspectes que depenen de l’Estat, com ara l’abusiu IVA cultural espanyol. O el greuge comparatiu que suposa la inversió del Ministeri de Cultura en instal·lacions de primer ordre com l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) o el Palau de les Arts amb relació a la inversió amb uns altres contenidors. Així, Rius i Obiol calculen que l’any 2014 es va produir un “dèficit fiscal cultural” de 9,2 milions d’euros, els diners que deixen de rebre les institucions culturals valencianes amb relació al percentatge de població. La situació, d’aleshores ençà, no ha millorat.

L’infrafinançament cultural és un problema greu, però com apunta el director de l’edició valenciana d’El diario.es, el periodista Adolf Beltran, en l’article “A l’espera d’una política cultural”, l’handicap més fort d’aquelles institucions és l’herència rebuda de balafiament, propaganda i corrupció. S’heretava això i, també, determinades estructures de direcció. Era el cas de l’intendent del Palau de les Arts, Davide Livermore, nomenat pel PP abans del canvi polític i home de confiança de l’anterior responsable, Helga Schmidt, qüestionada pel seu balafiament i per denúncies de corrupció. Beltran reconeix que Livermore va tenir uns “resultats raonables” conjugant la nova política de moderació i austeritat sense perdre prestacions artístiques, però la “transició de perfil baix” dissenyada per Marzà acabà “saltant pels aires” quan l’intendent anuncià la dimissió per la negativa de la Conselleria que el gestor fera compatible la tasca en el Palau amb la direcció escènica d’altres muntatges en l’estranger. Una “transició amable” que, segons el periodista, encara no ha acabat. 

A l’IVAM, mentrestant, el Botànic també trobà un responsable designat pel PP, José Miguel G. Cortés, però Beltran valora positivament que aquest nou director permetera documentar les acusacions de corrupció que afectaven Consuelo Ciscar i la (breu) reincorporació a l’equip de Joan Llinares, actualment director de l’Agència Valenciana Antifrau, que ja havia estat l’encarregat d’alçar les catifes del Palau de la Música Catalana. Pel que fa a la gestió estrictament museística, García Cortés tracta de recuperar, sobretot explotant la col·lecció permanent del museu i diversificant activitats, el prestigi de l’IVAM anterior a la nefasta gestió de Ciscar, però aquest repte encara està pendent, a criteri del director per una insuficient atenció mediàtica dels mitjans estatals.

Adolf Beltran

Pel que fa al Consorci de Museus, una altra herència enverinada de Ciscar i el PP, José Luis Pérez Pont, un responsable nomenat el 2016, ja en l’era botànica, “ha donat un gir important” amb la posada en valor del Centre del Carme i una política encertada d’investigació i programació. Amb tot, aquest consorci o l’Institut Valencià de Cultura, prolongació de Culturarts que el Botànic “no va voler desmuntar com li reclamaven des de molts àmbits”, tenen també un problema amb “les plantilles heretades del PP”, producte en bona part del “clientelisme” i “l’amiguisme” i fonts de conflictes “motivats per la sobtada febre reivindicativa d’algun personal que va accedir a uns llocs de treball que ara es consideren superflus o que són posats a concurs”. Amb el cas “paradigmàtic” de Castelló Cultural, “un organisme propagandístic” absorbit per Culturarts amb un deute de quatre milions d’euros i “treballadors que no van passar per proves de selecció i que cobren salaris superiors a les categories vigents en l’administració pública”. 

El resum, per a Beltran, és que “resulta difícil definir els contorns de la nova política cultural”. “Cal esperar que, després de l’etapa de la intendència, tan necessària com aclaparadora, arribarà l’hora de les idees i del debat”, conclou.

EDICIÓ EN MÍNIMS

Aconseguir un ecosistema editorial i lector en la nostra llengua és, de lluny, un dels grans reptes pendents. Com alerta Ramírez, el País Valencià està a la cua (0,8% del total de l’Estat)  pel que fa al pes de l’edició de tots els territoris amb llengua pròpia. Baixa demanda (els lectors en català no arriben al 4%), retallades, tancament de llibreries, un sistema basat en la rotació i polítiques poc incisives serien algunes de les causes dels 659 títols publicats el 2016, lluny dels 778 títols en català del 2014.  “No hi ha demanda suficient i les perspectives no apunten que la situació millorarà substancialment. I més encara si busquem fora de l’àmbit educatiu”, alerta Ramírez. Fet i fet, la facturació corresponent a la literatura per a adults tan sols arriba al 8,3%. Davant d’això, diu Ramírez, cal ser presents en tot l’àmbit lingüístic, millorar els pressupostos públics i involucrar al sector privat. Els deures pendents.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.