La figura de Josep Renau és immensa des del punt de vista artístic. Considerat un dels grans cartellistes del segle XX, es tracta d’una de les figures més rellevants a Europa en aquesta disciplina artística. Comunista convençut, va fer de les seus dots artístiques una ferramenta de lluita, circumstància que encaixava malament amb la dictadura franquista. Fundador de la Unió d’Escriptors i Artistes Proletaris, defensor de la causa republicana durant la guerra civil espanyola, Renau va haver d’optar per l’exili quan les tropes franquistes es proclamaren vencedores. Mèxic primer, i Berlín Est, després, foren els caus que l’acolliren.
Tanmateix, a la mort del dictador, Renau va manifestar el seu desig de passar la darrera etapa de la seua vida a València. No fou, però, possible. Perquè per bé que l’esquerra el venerava, els representants de les institucions valencianes de finals dels 70 i principis dels 80 foren incapaços de dotar-lo d’allò que ell necessitava per establir-s’hi: un espai on poder treballar amb el jovent i difondre les seues tècniques de treball. Necessitava, com ell deia en les memòries que va deixar enregistrades en un cassete, “qualsevol mas, un casalot, un magatzem on puga enviar les coses a mesura que vaja acabant-les”. Volia, deia, “un estudi per a mi i si ha de venir gent jove”. A Berlín Est, de fet, Renau era una figura benerada entre els joves que volien aprendre la tècnica del fotomuntatge. A València volia envoltar-se també d’aquelles noves generacions, alhora que disposar d’un espai on poder continuar treballant. “…El meu problema és que jo no puc tornar a Espanya com qualsevol exiliat, amb la maleta i ja està, I comprar-me un cavallet, un llenç I una caixa de pintures. Jo no puc tornar així. Sóc com una tortuga; tinc una gran quantitat d’elements que són el resultat d’un treball molt complex. No és una cosa improvisada, sinó el producte de tota una vida de treball. Jo ja he tingut dos naufragis. En el primer, vaig eixir fugint d’Espanya, ja ho sabeu. De no fer-ho, ara no seria ací. I de Mèxic també vaig eixir fugint per dos conats d’atemptat de l’FBI. M’ho vaig haver de deixar tot allí, precipitadament. Pràcticament, he perdut moltes coses ja, I no vull que la tercera volta torne a passar el mateix”, deia en aquell cassette de valor testimonial.
De la tasca de trobar-li un taller se’n quedà encarregada la Fundació Josep Renau. Aquesta institució s’havia constituït el novembre de 1978. Els seus estatuts recollien com a objectius fundacionals “la promoció i defensa del patrimoni artístic, cultural I nacional del País Valencià (…) I en especial el d’exhibir per tot el País l’obra de Josep Renau, l’edició o reproducció de les seues obres”. Al capdavall, Renau, proscrit durant anys per la dictadura franquista, era un personatge admirat en els cercles artístics i intel·lectuals d’esquerres però desconegut per al gran públic. En el cor de la fundació hi eren el pensador Joan Fuster, el pintor Doro Balaguer, l’escultor Andreu Alfaro, l’arquitecte Ricard Rosso i l’editor Eliseu Climent.
Tots ells iniciaren els contactes amb l’administració per fer realitat l’anhel de Josep Renau, l’anhel de tornar a casa sense patir un tercer naufragi. Les paraules d’admiració que els responsables públics li dedicaven feien pensar que no seria aquesta una tasca complicada. “Renau, tu eres l’amo de València”, conten que li va dir Miguel Ramón Izquierdo, alcalde de València entre 1973 i 1979 la primera volta que se’l va trobar mentre passejava pels carrers de la ciutat. De fet, Izquierdo s’encarregà d’habilitar
Aquelles exclamacions, tanmateix, eren molt de soroll per no res. L’Ajuntament disposà per la Fundació un magatzem per dipositar les obres, però cap altra administració no li cedí un taller on poder continuar treballant i difonent els seus coneixements. L’aleshores alcalde de Manises, Antoni Asunción, qui anys després seria president de la Diputació de València, va nomenar l’opció d’habilitar-li un local en aquesta localitat, però res no es va concretar. L’11de novembre de 1982 va morir a Berlín Oriental sense fer realitat el seu somni de tornar a la ciutat on, l’any 1907 havia nascut.
Amb tot, encara calia fer complir les seus últimes voluntats: la cessió de tota la seua obra artística “al poble valencià” (una apel·lació, la del «poble valencià», que Fuster li va retreure: «es diu País Valencià», conten que li va dir). No era aquesta una tasca fàcil: calia inventariar la ingent producció artística que aquest geni havia acumulat a la seua casa del barri berlinés de Mahlsdorf. La seua filla I marmessora Teresa Renau s’hi va fer càrrec, per bé que no va ser fins l’any 1988 que va obtenir l’autorització preceptiva de les autoritats de l’antiga República Democràtica Alemanya. Cap a València, amb destinació a la Fundació Josep Renau, marxaren 68 caixes grans amb l’arxiu I la biblioteca de Josep Renau, a més de 13 paquets amb obres seues. Tot plegat es diposita en la nau que els havia cedit l’Ajuntament de València al carrer Hug de Montcada. L’espai, tanmateix, no tenia les condicions de manteniment necessàries Només un any després, la Fundació signava un conveni de col·laboració amb l’IVAM pel qual cedia en dipòsit a l’esmentat Institut l’obra que custodiava, així com l’arxiu i la biblioteca. La voluntat de la Fundació era el museu valencià dinamitzara tot aquell material, perquè com havia deixat dit Renau, no li interessava “un museu. Vull una cosa operativa, que la gent jove continue endavant aquest camí. Que el meu esforç no es perda (…) Ha de ser un col·lectiu el que continue endavant”. El conveni IVAM-Fundació, de fet, és prenyat de clàusules que obliguen a fer un ús fluid de tot aquell material artístic.
Durant els primers anys després de dipositar les obres, l’IVAM anirà complint amb les seues obligacions més elementals, això és supervisar, catalogar i restaurant la seua ingent producció. I, per suposat, difonent la seua obra per tot arreu. Amb l’arribada del Partit Popular a la Generalitat Valenciana, tanmateix, tot es trencà, fins al punt que la Fundació va arribar a plantejar-se el trencament del conveni. Ni Juan Manuel Bonet, ni Kosme de Barañano ni Consuelo Císcar, els tres directors successius de l'IVAM, no van mostrat l’interès per difondre l’obra d’un dels artistes valencians més notables del segle XX. Al capdavall, el discurs político-artístic de Renau, un comunista acèrrim, molt crític amb el model consumista del capitalisme, resultava incòmode per als conservadors.
No ha estat fins l’arribada de José Miguel García Cortés, ja en l’etapa del govern del Botànic que l’obra de Renau ha tornat a tenir el reconeixement que es mereix. De fet,Josep Renau i la Segona República fou una de les primeres exposicions organitzades per García Cortés, després d’assumir el càrrec.