XII Legislatura

Postrats pel Suprem

La repressió judicial ha marcat profundament la tàctica i l’estratègia independentista des de l’1 d’octubre. Aquest fet, però, es va reforçar encara més la darrera setmana. Analitzem quin ha estat el pes de les decisions del jutge Llarena en la investidura fallida de Jordi Turull.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Si feia mesos que divagava, aquesta setmana el procés independentista català ha rebut un torpede a la seva línia de flotació. Prou feina tindrà per reflotar d’un xoc del qual li costarà molt refer-se. Potser mesos, potser anys. L’esdevenir continua essent una incògnita. Llarena marca l’agenda i JxCat i ERC no saben com actuar. La repressió desdibuixa la mirada amb perspectiva.

En el moment d’escriure aquestes línies, abans de tancar aquesta edició d’EL TEMPS, només sabem que la secretària general d’Esquerra, Marta Rovira, enfila el camí de l’exili cap a Suïssa per temor a veure’s privada de llibertat entre barrots.

Dolors Bassa, Raül Romeva i Josep Rull són a les mans del Suprem esperant saber si tornaran al lloc on ja van estar durant un mes. Carme Forcadell, que va passar una nit a la presó, també espera conèixer el seu destí. L’important, però, no és el fet, sinó la transcendència que té la mera possibilitat que puguin ser empresonats de nou per motius polítics. També Jordi Turull espera que el jutge Llarena dicti els seus designis. Ell, potser, és qui ho espera amb més amargor.

Els temps incerts que viu la política catalana, i l’anunci dimecres de la vista davant del Suprem, el van portar, de la nit al dia, a un ple d’investidura on ell era el candidat. Era el pla C, darrere de Carles Puigdemont i Jordi Sànchez. Va suportar el xàfec estoicament, sabent que el final seria tràgic. Que no seria investit en primera votació i que al cap de poques hores, la nit de dijous a divendres, s’enfilava a un cotxe direcció a Madrid sense saber si podria tornar-ne per sotmetre’s dissabte a una segona votació.

A tots ells, el Tribunal Suprem els va anunciar divendres que els processava per delictes de rebel·lió. També ho feia a Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Antoni Comín i Clara Ponsatí. En canvi, a Meritxell Borràs, Lluís Puig, Carles Mundó, Santi Vila, Meritxell Serret, Mireia Boya, Anna Gabriel, Lluís Corominas, Lluís Guinó, Anna Simó, Ramona Barrufet i Joan Josep Nuet, el magistrat els imputa delictes de desobediència. Finalment, Artur Mas, Marta Pascal i Neus Lloveras no seran processats.

Marges difuminats

Durant la setmana s’havia accentuat una tendència que s’anava plasmant entre l’independentisme els darrers mesos. La línia entre la tàctica política i les estratègies de defensa judicials s’ha anat fent cada vegada més difusa. Després de l’1 d’octubre es va constatar la incapacitat del Govern de donar sortida a un resultat que empenyia a la implementació de la República catalana. Tanmateix, no oferia un consens social prou ampli per fer-ho d’esquena a l’Estat.

L’aparell estatal, mentre, desplegava tota la seva virulència contra aquells que havien intentat posar-lo contra les cordes i, en part, ho havien aconseguit. Repressió judicial, suspensió de l’autonomia via l’article 155, presos polítics i escapçament de la cúpula independentista són conceptes d’un trist relat repressiu que, des de diverses perspectives, tothom coneix. Van arribar així les eleccions il·legítimes del 21 de desembre que els partits independentistes es van veure forçats a acceptar per intentar salvaguardar l’autonomia de la Generalitat. Amb una participació històrica, C’s era el partit més votat, però els independentistes sumaven majoria absoluta. 70 diputats. A l’horitzó, la promesa electoral de JxCat de restituir com a president Carles Puigdemont, que era a l’exili.

/JORDI PLAY

Una promesa que es va constatar impossible sense assumir alts costos repressius. Si no tornava, Puigdemont no podia ser investit. Si trepitjava territori estatal, anava directament a la presó i difícilment ho podria ser. La votació sense que ell fos present, defensada per JxCat, podia comportar nous compromisos legals, com a mínim, per als responsables de la Mesa del Parlament. Després d’un mes de debat, la por a l’embat judicial aturava la investidura telemàtica del 30 de gener.

Finalment, Puigdemont accedia a fer un pas al costat i ungia Jordi Sànchez com el seu successor. Un candidat que estava en presó provisional significava per als independentistes mantenir la tensió amb l’Estat. Una manera de confrontar tàcticament l’estratègia repressiva. A més, Sànchez havia pogut votar per via delegada, i això obria l’esperança que pogués sortir a presentar el seu discurs d’investidura. El moviment, però, va xocar de nou amb les traves del Suprem, que considerava que la seva sortida de presó, per molt que fos momentània, podia provocar aldarulls i anar contra la legalitat. Una percepció, la del jutge, que contrastava amb el descens de l’agitació als carrers d’un independentisme immers en la voràgine institucional.

Els recursos dels partits independentistes s’apilaven a les taules dels diferents tribunals. No obstant això, la poca esperança d’alguns que l’estratègia de defensa arribés a bon port i Sànchez pogués comparèixer al Parlament va fer que la setmana del 12 al 18 de març les converses entre ERC i JxCA se centressin en la possibilitat que ell també fes un pas al costat. De fet, s’esperava que dimecres 21, quan els neoconvergents es reunien amb Puigdemont a Brussel·les, es fes pública la renúncia de l’expresident de l’ANC i el nomenament de Turull com a successor. La trobada belga, però, va ser agitada i no hi va haver consens. La decisió es prendria quan s’haguessin esgotat tots els camins judicials, proclamaven oficialment. Potser una mica abans, apuntaven fonts del partit fora de micro.

Cops de timó

D’aquesta manera s’arribava al dilluns dia 19 de març. Amb Sànchez com a candidat i tothom pressionant cap al seu costat. Des de Ginebra, Puigdemont i Anna Gabriel assistien a una conferència al Palau de les Nacions Unides per exposar el cas català a la comunitat internacional. Al Parlament, Roger Torrent anul·lava la seva agenda exterior, amb una visita a Armènia, i avançava la Mesa i la Junta de Portaveus al dilluns a la tarda. A debat, però, només un ple ordinari. Res sobre la investidura. L’única pista la donava Sergi Sabrià, des de la seu d’ERC, pronosticant que l’endemà passarien coses.

No era una previsió massa arriscada, tenint en compte que per a dimarts era previst que Jordi Sànchez i Joaquim Forn visitessin el Tribunal Suprem perquè decidís sobre la seva llibertat. La Fiscalia demanava per a Forn llibertat provisional sota una fiança de 100.000 euros. Una sortida de presó que tothom donava per feta. El jutge, però, dilatava fer pública la seva decisió. Un fet que hores després es revelaria com a premonitori d’un desenllaç gens favorable per als independentistes. D’altra banda, la defensa de Sànchez anunciava que el seu client renunciaria a l’acta de diputat i, per tant, a ser investit. De nou, el procés judicial forçava la retirada d’un candidat a la presidència. Començaven de nou les corredisses pels passadissos entre els despatxos de JxCat, ERC i el de Roger Torrent. Al vespre, el president del Parlament comunicava que el dimecres al matí compareixeria al saló d’audiències. Mentrestant, la CUP alertava, de nou, que no garantirien la investidura de cap candidat si no hi havia un full de ruta rupturista sobre la taula. No havien tancat encara cap pacte amb ningú, però, amb aquest mar de fons, semblava secundari.

/PARLAMENT

Els minuts abans que Torrent anunciés dimecres que començaria una nova ronda de contactes l’endemà per proposar un nou candidat, entre els periodistes feien furor les travesses per endevinar quins dies de Setmana Santa quedarien empenyorats pel ple o els plens d’investidura. De cop i volta, com si al Tribunal Suprem hi hagués algú esperant aquesta notícia per prémer el botó d’enviar, Llarena comunicava a Bassa, Romeva, Rovira, Forcadell, Rull i el futurible candidat, Jordi Turull, que divendres tenien una vista per revisar la seva situació. Tal com recull la Llei d’Enjudiciament Criminal, el magistrat els podia aplicar de nou la presó provisional i inhabilitar-los per rebel·lió.

Retornaven les curses parlamentàries per passos perduts. El risc d’una entrada massiva a presó condicionava de nou l’estratègia independentista. Calia canviar de tàctica i a mitja tarda es començava a ensumar que es podria convocar un ple l’endemà mateix. Amb nocturnitat, Torrent iniciava una ronda de contactes telefònica i passades les 9 del vespre anunciava un ple per l’endemà a les 5 de la tarda amb Jordi Turull com a candidat. Una jugada arriscada, tenint en compte que no estaven garantits els suports de la CUP.

De fet, els anticapitalistes es veien obligats de nou a posar-se davant del mirall i consultar les seves bases amb una celeritat que confrontava els seus ritmes interns. Finalment, els cupaires anunciaven el migdia de dijous que no donarien suport a la investidura. Als despatxos d’ERC, però, tota l’atenció estava posada a definir l’estratègia judicial. A mitjan ple, el secretari d’Economia, Pere Aragonès, una de les primeres espases del partit, deixava el seu lloc a la tribuna i es dirigia cap a la seu nacional. Al cap de poc, transcendida la notícia, Carme Forcadell, Dolors Bassa i Marta Rovira deixaven la seva acta de diputades amb vista al que pogués passar l’endemà. Dels encausats, només Raül Romeva optava per mantenir-la. Un cop acabat el ple, les tres diputades sortien dels despatxos republicans al Parlament entre aplaudiments dels seus companys de partit. Una ovació que tenia molt de comiat. Com també les paraules que Turull adreçava a la porta del Parlament a les seves dues filles que l’havien mirat amb ulls amarats de pena i orgull durant el ple.

Al ple, Carles Riera, de la CUP, havia donat per acabada l’aliança del procés per part dels anticapitalistes. Una renúncia que els altres partits independentistes semblava que intentaven no creure’s del tot. El cert és que el ple de dijous passat va tenir quelcom de final. D’un final no volgut. D’un final empès per unes decisions judicials qüestionades per molts. D’un final que, tot i que no desfà les aspiracions independentistes, sembla que clou una manera de fer camí cap a la República. D’un final que potser, quan el lector arribi a aquest punt del text, no ho serà tant. Tanmateix, el regust de final va ser ben present aquella nit de dijous en què tothom mirava de reüll al Tribunal Suprem.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.