El jove universitari Victor Frankenstein, després d’enfebrides i infatigables jornades d’investigació, arriba a animar la matèria exànime. Crea un ésser humà de complexió gegantesca, fet de trossos de carn morta, que pren vida una nit lúgubre de tempesta. Quan neix, per horror i repugnància, el seu creador abandona aterrit aquest monstre demoníac i dantesc.
Frankenstein, dirigit per Carme Portaceli, duu a l’escenari la magnífica novel·la de Shelley. El primer problema de la proposta és, precisament, l’adaptació de Guillem Morales. Resulta inevitable condensar-ne els antecedents, la trama, els personatges, els temps i els paisatges. Però els canvis de gruix respecte de l’original obvien les capes narratives i caricaturen l’ambició prometeica, les tribulacions morals i la dissort fatal de Victor Frankenstein, corsecat pels remordiments de culpa. També simplifiquen l’abast i la significació complexos de la seva criatura o modifiquen el rol de personatges secundaris (Henry/Justine o Fèlix i Agatha). Sense oblidar esmenes de cinèfil d’aspectes fonamentals de l’argument original, com ara la mort de William o el desenllaç.
El segon problema del Frankenstein de Portaceli és una escenificació que abusa d’alguns recursos com la cinta sense fi (una invenció piscatoriana!), les pujades i baixades d’objectes escenogràfics o la successió mecànica d’entrades i sortides dels personatges. Algunes escenes importants per als clímaxs de la història se’n ressenten força. En canvi, en un espai escènic immens i desangelat en què els actors amb prou feines es fan notar, les imatges audiovisuals que es projecten al fons de l’escenari ajuden a crear els ineludibles paisatges de misteri i terror que envolten el nomadisme de la infausta criatura, encarnada enèrgicament per un tendre i diabòlic Joel Joan.
Com en la novel·la, el protagonisme se l’endú Victor Frankenstein, interpretat per Àngel Llàcer, que a estones és convincent, però en altres massa fred i distant, sobretot en les escenes afectives amb Elisabeth (Magda Puig), o massa emfàtic, en els duels dialèctics amb la seva creació, envers la qual oscil·la patèticament entre l’odi i l’horror. Més ajustat i entranyable és el personatge de De Lacey (Lluís Marco), amb molt més protagonisme que en l’original, l’únic que és capaç de comprendre la irreductible naturalesa humana del monstre engendrat pels deliris i la follia del Dr. Frankenstein.
Tot desvinculant-la del somni prometeic, una altra opció discutible, el Frankenstein del TNC destaca el desafiament de la ciència a la mare natura i els lligams indissolubles i tràgics entre el creador i l’ésser creat. Si Victor Frankenstein fa un viatge a la foscor del món, la seva pobra criatura aprèn a discernir el bé i el mal i, a despit de ser repudiat per tothom i d’odiar per això, és capaç d’estimar. Perquè el seu cor, naturalment, desborda humanitat. Més que una por catàrtica, que ni l’efectisme truculent del desenllaç suggereix, aquest Frankenstein desperta la simpatia ètica cap a una criatura maleïda, solitària i desesperada que deixa en evidència la maldat monstruosa de les societats humanes envers els diferents i deformes.
Frankenstein
Adaptació: Guillem Morales
Direcció: Carme Portaceli
TNC, Sala Gran, 22 de febrer