O doni cobertura —per activa o per passiva— a l’extrema dreta. Res no justifica tampoc que un Estat europeu dinamiti la separació de poders, prohibeixi o limiti drets fonamentals i col·lectius, i exerceixi la censura i la repressió com ho faria una dictadura. Això és el que passa ara a l’Estat espanyol. La involució democràtica patida de l’1 d’octubre ençà és tan greu que hem de denunciar-la amb totes les lletres.
És inevitable que un nou muntatge de Sopa de pollastre amb ordi d’Arnold Wesker faciliti una lectura en clau d’actualitat. Dirigida per Ferran Utzet, l’obra és el retrat amarg de la pèrdua dels ideals de l’esquerra en un món en transformació trepidant entre 1936 i 1961. Centrada en una família londinenca de jueus comunistes de classe obrera, els Khan, mostra com les seves conviccions polítiques han d’afrontar els daltabaixos i les contradiccions provocats per la Guerra d’Espanya, la Segona Guerra Mundial, la dictadura soviètica i la revolució d’Hongria.
Militant de ferms principis comunistes, Sarah és una dona forta i apassionada que lluita fins al final per mantenir una ideologia que fracassa estrepitosament. Menys activista, el seu home Harry té un caràcter feble, covard i inestable. Els seus fills, Ada i Ronnie, que han mamat el socialisme a casa, són idealistes i romàntics. Però l’entusiasme inicial s’anirà esvaint amb els anys. En paral·lel, es produeix també la desintegració de la família. Tret de Sarah, tots abandonen l’activitat política i reconeixen la desfeta del somni comunista.
El muntatge d’Utzet emfasitza la capacitat que té el temps d’erosionar les il·lusions individuals i col·lectives. El tractament del personatge de Sarah, molt ben interpretat per Màrcia Cisteró, va en aquesta línia: al final, discerneix entre el fracàs d’una ideologia i la necessitat de mantenir l’ajuda mútua —una sopa nodridora— entre els més vulnerables. Així com la pompa del Vaticà no invalida el missatge protocomunista de Jesucrist, el fiasco de la dictadura soviètica no implica que els fonaments del socialisme siguin invàlids, sobretot com a contenció a la voracitat insaciable del capitalisme.
La disposició de l’espai (una mena de ring domèstic amb dues obertures) i del temps (amb canvis molt marcats) contribueix a subratllar com els anys modifiquen en profunditat els ideals de joventut. Els interludis musicals recalquen també la pèrdua de les il·lusions del passat i remeten a la glòria de la jornada de 1936, quan els obrers londinencs van frustrar una manifestació feixista. L’espai buit inicial es va omplint a la carta i acaba farcit de mobles i objectes com deixalles (ideològiques) d’un temps perdut.
Amb una estètica contemporània, de canvis a la vista en l’espai buit, anacronismes deliberats, el·lipsis volgudes, traços grotescos i interpretacions hipertrofiades, allò que fet i fet destaca més del muntatge és la força emotiva i la dimensió històrica que pren el personatge de Sarah. A despit dels fracassos col·lectius i familiars, malgrat totes les renúncies dels qui l’envolten, Sarah encara té la lucidesa d’adonar-se que, sense la llum de la revolució, sense la solidaritat elemental, sense uns ideals bàsics de germanor, llibertat i justícia, no hi ha cap possibilitat de construir un món millor.
Sopa de pollastre amb ordi
Autor: Arnold Wesker
Direcció: Ferran Utzet
Teatre Biblioteca de Catalunya, 17 de febrer