Donetsk - Catalunya

L’ambaixada fantasma (II): quan la República de Donetsk escrigué a la CUP

A través d’una missiva, la república secessionista de l’est d’Ucraïna va provar d’establir relacions bilaterals amb la formació anticapitalista. Val a dir però, que mai no hi va arribar a haver resposta per part del partit independentista.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Molt s’ha especulat els últims mesos sobre una possible ingerència russa a compte de l’1 d’octubre. Una hipòtesi que des d’aquest mitjà s’ha provat de matisar i que ha estat, molt sovint, sustentada en informacions no contrastades. Però seria faltar a la veritat ignorar l’interès que conflictes com el català podrien tenir per al Kremlin. Fonts consultades per aquesta capçalera asseguren que el govern de Moscou hauria provat d’establir lligams amb diferents autoritats catalanes, però també que aquestes sol·licituds haurien estat rebutjades. El suport de la Federació Russa no és la millor carta de presentació davant dels socis de la Unió Europea (UE) i els Estats Units d’Amèrica, precisament.

Ara bé: el fet que aquestes iniciatives de contacte no haguessin reeixit hauria pogut motivar que Rússia hagués utilitzat els seus estats satèl·lit per provar de fer-ho, segons coincideixen els experts consultats.

En aquest sentit, EL TEMPS ha tingut accés a una carta del Ministeri d’Afers Exteriors de l’autoproclamada república secessionista de l’est d’Ucraïna de Donetsk amb data de 17 de novembre de 2015 dirigida a la CUP. La de Donetsk és una administració de facto que no seria viable ni militarment ni política sense el suport rus. A la missiva, signada pel ministre d’Afers Exteriors del Donetsk, Alexander Kofman, s’hi proposa als anticapitalistes l’establiment de “relacions bilaterals” a “tots els nivells possibles”. Això és, “una cooperació en les esferes política, econòmica i cultural”.

Poc abans d’enviar la carta, al web del Ministeri d’Exteriors de la república secessionista es va publicar una entrada (ara desapareguda) en què es donava suport al procés independentista català, un procés que titllaven “d’inspirador”.

Abel Riu, politòleg especialitzat en l'espai ex-soviètic i analista del Centre d’Anàlisi en Política Exterior i Seguretat Internacional de Catalunya (CAPESIC), apunta a EL TEMPS que és poc probable que la República de Donetsk, tan dependent com és de Rússia, plantegi iniciatives d’aquest tipus sense comptar amb el vist i plau del Kremlin. Per a ell, les negatives de les autoritats catalanes a establir lligams amb un Estat en conflicte amb les grans potències occidentals hauria fet que el Kremlin ho intentés d’altres maneres. No seria la primera vegada que una organització amb lligams al Kremlin hauria fet una oferta similar a un partit català, una petició que sempre s’ha rebutjat, sosté, a excepció de Solidaritat Catalana per la Independència (SI). 

I el cert és que, tal com ha pogut saber EL TEMPS, aquest requeriment mai no va obtenir resposta. Fonts de la CUP asseguren que no hi ha una posició consensuada respecte les repúbliques secessionistes de l'est d'Ucraïna. I no és d’estranyar, tenint en compte els dubtes que planen sobre els anomenats conflictes congelats que perviuen pel suport rus.

Uns possibles aliats incòmodes

Molt sovint, el conflicte a la regió del Donbass s’ha volgut presentar de manera maniquea, com una contesa entre els “feixistes” ucraïnesos i els “antifeixistes” pro-russos. Però en aquesta guerra civil s’hi superposen un bon reguitzell de símbols que, descontextualitzats, condueixen a l’equívoc. L’enderroc d’estàtues de Lenin —fins a 376 monuments— i altra iconografia socialista el mes de febrer de 2014 com a continuació de les protestes de l’anomenat Euromaidan i la seva defensa en algunes localitats de l’Est de majoria russòfona, per exemple, no s’explicarien tant per raons ideològiques com per jocs d’identificacions d’arrels ètniques. 

Les minories russes de l’espai post-soviètic acostumen a mirar amb nostàlgia el passat socialista de la URSS, mentre que altres col·lectivitats, com la ucraïnesa, no en tenen molt bon record.

Hi ha hagut uns quants brigadistes del camp de l’esquerra que han combatut al costat del bàndol que comptava amb suport rus, sí, però també grups nacionalistes serbis i ultraortodoxos amb qui el periodista que escriu aquestes línies ha pogut conversar. A l’altra banda, juntament amb l’exèrcit regular ucraïnès, batallons ultracatòlics i ultradretans, els lligams dels quals amb neonazis de l’Estat espanyol no són cap secret. Això sí: colze a colze amb ultranacionalistes russos i algun militant islamista txetxè, que combatria contra Rússia i altres txetxens, a qui fonts consultades sobre el terreny consideraven homes de Ramzan Kadyrov, el president de la república d’on tots ells són originaris i amb qui Vladímir Putin hi té relacions complexes. En definitiva: un bon cacau.

En articles anteriors hem explicat com Rússia utilitza a conveniència les pulsions secessionistes de les antigues repúbliques que s’apropen a la UE o a l’OTAN, essent els casos més paradigmàtics Geòrgia, amb Abjàsia i Ossètia del Sud; Moldàvia, amb Transnistria, i Ucraïna, amb l’esmentada república de Donetsk i també la de Lugansk. Abel Riu, però, recorda que Ucraïna no és Moldàvia, amb 3,5 milions d’habitants i una economia desfeta. En aquest primer Estat hi viuen uns 40 milions de persones i la seva economia —tot i la greu crisi que pateix des de 2014— és de les més potents de l’espai post-soviètic, quelcom que es fa palès, també, en les seves forces armades, el pressupost de les quals no ha parat de créixer des de l’inici del conflicte a la regió del Donbass, on hi ha les repúbliques secessionistes. Una potència i capacitats a les quals cal afegir-li suports no gens menyspreables, com el que els EUA van brindar al país de l’est d’Europa fa pocs dies aprovant la venda de míssils antitanc tipus “javeline”.

Relació cost-benefici

Amb aquesta relació de forces tan desigual i la situació econòmica de Rússia, que no passa pel seu millor moment, caldria esperar que Moscou advoqués per una solució negociada. Tot i que Nicolás de Pedro, membre del CIDOB i expert en l'espai postsoviètic, explica a EL TEMPS que l’objectiu del Kremlin és el de mantenir el control del 3% de territori ucraïnès que té ara amb les repúbliques de Donetsk i Lugansk per tal de bloquejar qualsevol temptativa d’Ucraïna d’apropar-se a la UE o a l’aliança atlàntica. A l’article sisè del capítol primer de l’OTAN sobre propòsits i principis per a l’ampliació s’hi explicita que la resolució de disputes territorials internes serà un element determinant a l’hora de valorar l’entrada d’un nou estat membre a l’aliança. Coincideix amb ell Riu.

Així, brindant suport al secessionisme a Ucraïna, Moscou s’asseguraria que Kiev no pot entrar a l’aliança mentre difon, segons de Pedro, una narrativa que presenta aquest país com un Estat fallit incapaç de tirar endavant cap reforma. D’aquesta manera, es manté una guerra de desgast en què no queda clar que cap de les dues parts tingui interès en resoldre. Tampoc el president Petrò Poroixenko.

“Per a Poroixenko és més còmode anar a Brussel·les a parlar de guerra que parlar de reformes”, afirma Nicolás de Pedro. Abel Riu va més enllà i es pregunta què pot passar amb els batallons extremistes ucraïnesos un cop acabat el conflicte, una situació que preocuparia l’executiu d’Ucraïna: “Prefereixen tenir-los combatent al Donbass que no en un escenari de pau a l’Est, en què podrien enfrontar-se al mateix govern de Kiev per impulsar la seva agenda política”, diu l’analista, taxatiu. És una situació que alimenta un nacionalisme que es dispara, no només en aquest país: també a la mateixa Rússia o a Polònia. I és tot això el que converteix aquests països i territoris en disputa en aliats incòmodes per a tothom.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.