Els crítics

El perfum de les pomes podrides

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les famílies acostumen a ser mons impenetrables on es coven petites o grans tragèdies. N’hi ha ben poques que puguin dir amb franquesa que han estat o són felices al cent per cent —si és que la felicitat existeix en termes absoluts o, com insistia Joan Sales, és només la incerta glòria d’uns instants. Els progenitors actuen cap als fills com si fossin de la seva propietat. Hi projecten sovint les seves dèries, pors o febleses. Hi ha amors de pares a fills que, de tan absorbents, maten la llibertat i el futur.

Si mireu el vent d’on ve de Nell Leyshon, dirigida per Fernando Bernués, dissecciona el trauma ocult d’una família que malviu d’una terra fèrtil, però improductiva. Amb la mort del marit, Irene ha de fer front al retorn de la seva filla Brenda que, a més d’evidenciar el declivi de la casa i les finques, torna a obrir la capsa de Pandora domèstica. Irene viu en condicions precàries amb el seu germà Len i el seu fill Roy, bessó de Brenda i enamorat de Linda, en una casa envoltada de pomerars.

Al cap de tres anys d’absència, l’arribada inesperada de Brenda per assistir al sepeli del pare desperta tots els fantasmes adormits. La mare i mestressa de la família, Irene, la rebutja de ple, mentre que té emmarat el fill. Gradualment, les converses entre ells desvelen el trauma familiar i la situació de penúria a què han arribat, des de fa temps, perquè les terres són eixorques. L’esplendor del passat —quan les pomeres permetien viure del camp i fins els petits els dedicaven cançons i els grans, mites fundacionals— plana en els records nostàlgics de tots. 

Si mireu el vent d’on ve
Autor: Nell Leyshon

Direcció: Fernando Bernués
Teatre Lliure, Montjuïc, 15 de febrer

Fràgil i autoritària alhora, Irene és una dona que ha viscut consagrada als homes, manté una relació possessiva amb el fill i vol preservar la terra a costa del que sigui, incapaç d’admetre la desfeta. El contrapunt a la seva amargor és Len, deficient mental que, en canvi, demostra tenir una extraordinària lucidesa emotiva. Emma Vilarasau i Eduard Farelo assumeixen respectivament aquests dos papers en un tàndem immillorable. Els secunden amb encert, en personatges també ferits de desamor, però no tan vistosos, Lluís Marquès (Roy), Laura López (Brenda) i Clàudia Cos (Linda). 

Si mireu el vent d’on ve desplega moltes expectatives sobre la nafra que corromp el nucli familiar, per bé que al final —defugint la truculència— tot es queda en un conflicte de baixa intensitat, per més dolorós que sigui. Un conflicte que genera, és cert, desavinences irresolubles i que trasllueix la perversió malaltissa d’Irene. Movent-se entre la pirotècnia tràgica shakespeariana i la morositat infestada de mines txekhoviana, el muntatge remarca amb delicadesa el lirisme desolat, radical, tel·lúric i agredolç de la gent de la terra. 

Un punt d’enlluernadora, l’escenografia de Max Glaenzel juga amb l’efecte de profunditat a què convida la perspectiva interior/exterior a la primera part, invertida completament a la segona. Tot allò que s’ha amagat dins de la família es treu a fora. La degradació creixent de les relacions familiars té una projecció simbolicometafòrica en el perfum amarg de les pomes podrides i en la deixadesa dels camps, patrimoni familiar amenaçat per l’especulació. Immenses pomeres penjades del sostre es disposen a engolir l’ànima d’uns farmers atemporals. En el trànsit de la tardor a l’hivern, el món d’Irene està condemnat a l’extinció, endut pel vent furiós del progrés.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.