“Quan qüestiono la cultura de la monogàmia no estic rebutjant les relacions de parella; entenc que una parella pot ser monògama o poliamorosa o de mil altres formes. El que considero més característic de la cultura de la monogàmia no és el fet que promogui relacions entre dues úniques persones, sinó l’exclusivitat sexual com a màxim ideal i la repressió sexual que comporta, la possessivitat i la gelosia, la gran dependència emocional i econòmica, la violència en els trencaments…, i més problemes que promou i que anirem analitzant al llarg del llibre”.
Aquest era un dels paràgrafs introductoris d’En defensa d’Afrodita, un llibre publicat per l’editorial Tigre de Paper el 2013. L’obra coordinada per l’activista Na Pai, ha estat, des de llavors, és el llibre més venut d’aquesta editorial. Se n’ha parlat a assemblees, llits i grups d’amics. “Va marcar un abans i un després en la nostra vida sexoafectiva. Per mi, abans d’aquest llibre, no existien les no-monogàmies”, exposava la comunicadora Laura Grau, encarregada de presentar l’acte per revisitar la publicació que organitzava aquest dilluns l’Ateneu Barcelonès. “Va ser un llibre molt revelador en el seu moment. Era el primer cop que es posava paraules a aquests temes al nostre entorn i es polititzaven els afectes i la sexualitat”, destacava la politòloga feminista Georgina Monge.
Límits
L’autor, Na Pai, de seguida reconeixia, però que “tots els textos són experimentals i escrits per activistes. És un recull del qual hi havia escrit. És limitat i el to és molt activista. Funciona amb eslògans i lemes i a vegades no hi ha molt lloc pels grisos”. D’aquesta manera, responia ja d’entrada a les crítiques que els darrers anys s’han fet al text posant-s’hi de costat, per després matisar. “He anat adaptant els textos perquè la gent se m’enfadava perquè se sentia qüestionada en les seves relacions”, tot i que en aquell moment “sentia que necessitàvem aquest xoc, agafar una bandera i expressar-la d’una forma que podria semblar agressiva, fins i tot”.
“A la meva bombolla es va generar una mena de judici cap a les relacions monògames”, destacava Grau i tot seguit Na Pai reconeixia que potser la idea no va arribar tal com ell esperava perquè la seva voluntat i era “qüestionar la cultura de la monogàmia. Proposar relacions obertes era una manera de fer veure que hi ha alternatives”. Seguint en l’autocrítica, Na Pai reconeixia la possibilitat d’haver generat cert rebuig perquè “estableix uns estàndards morals inassumibles per la gran majoria de la població”. Davant arguments com el de voler la felicitat de la teva parella, sigui jugant amb algú altre o follant-hi, és difícil rebatre des de l’escala moral. No obstant això, s’obvia, considera l’autor, la gelosia. “A l’hora de portar-ho a la pràctica xoca amb la gelosia i porta dolor. No se’n parla perquè ens mostra com a persones vulnerables i és com acceptar la derrota perquè prioritzes les teves emocions sobre els seus ideals”, destaca Na Pai. En resposta, expressava, cal “acceptar-nos com a geloses perquè ho som i no ho hem decidit”.
Demanava, també, responsabilitat emocional en qualsevol relació i assenyalava, en relació amb En defensa d’Afrodita, que “és molt fàcil regalar aquest llibre a la parella i no haver-te de treballar. Regalar-lo amb condescendència. Aquí tens el llibre i et gestiones. Això és greu. Una relació és per cuidar-se”.
Un context complicat
Aprofundint en les dificultats que plantegen les no-monògames, Grau qüestionava que “molta gent, quan va voler portar a la pràctica el que es proposava es va topar amb límits de sistema”. Monge destacava que autores com Eva Illouz, bel hooks, o Jennifer Guerra posen el focus en què cal ser més lliures, però, també en advertir que pot aflorar l’individualisme i el consumisme de la mateixa manera “que el mercat és predador i multiplica les desigualtats. Cal vigilar. Al meu entorn veia reproduccions del masclisme flagrants, era perquè els tios poguessin fer el que volguessin tenint un paraigua políticament correcte”. Monge posava el focus en el contingut de les relacions i en assumir que “la monogàmia és una mentida col·lectiva. Molt poca gent ha estat monògama sense fissures”.
Per demostrar-ho, en un moment participatiu, Monge ha demanat als assistents de la sala que aixequessin la mà aquells que haguessin estat afectats per una infidelitat. La resposta va ser gairebé unívoca. Tothom. “Tinguem el model que tinguem hem de partir que la monogàmia absoluta, total, de per vida, no és una realitat”, rebla Monge. Recordava, també, que “a vegades parodiem molt els riscos de la no-monogàmia, com si fes mal, i, en canvi, la monogàmia estigués absent de riscos. Hem d’assumir que l’amor és sempre dialèctic, es construeix entre dos i sempre hi ha risc de prendre mal”. En tot cas, l'important, explicava, és "desestigmatitzar totes les formes amoroses fora de la monogàmia".
D’altra banda, en un context consumista, la disponibilitat de mantenir relacions sexuals amb un nombre indefinit de persones, Monge criticava que “sentim que ens movem en un mercat infinit on sempre hi haurà algú millor al costat. El que fem és devaluar les persones amb qui tenim vincles. Aquí crec que les dones perdem. És un model molt cosificador”. Seguint en aquesta direcció, Na Pai reivindicava “ser molt crític amb Tinder que ha facilitat el mercat sexual. És molt fàcil llençar la tovallola en el primer conflicte perquè és més fàcil trobar una nova parella”.
El replantejament de les relacions, exposaven, hauria d’anar més enllà de les relacions sexo-afectives. En una realitat de necessitats personals diverses, Monge exposa que “és difícil que una sola persona jugui tots els papers de l’auca. Donar més pes a altres vincles és important”. També, Na Pai apuntava que “el més fàcil de trobar és compartir les necessitats en diferents persones”.
Les relacions obertes o no-monògames, com la resta, no només es comparteixen amb les parelles. Sovint, són motiu de conversa. Grau ho recordava citant un fanzín editat per Na Pai sobre el safareig i exposant que el fet de ser material de tafaneries “va ajudar socialment a comprendre de què anava aquest tema. Has de treballar molt perquè no t’afectin els comentaris, però, un cop assumit, us mengeu el debat a la sobretaula de Nadal”.
Compartint la reflexió, Na Pai anunciava que “algú s’ha de mullar, començar i normalitzar-ho”. Aquesta, possiblement, va ser la tasca central d’En defensa d’Afrodita ara fa deu anys, per molt que, fent la vista enrere, en calgui una revisió profunda.