Tensions independentistes

Xoc de relats per un acord obligat

Junts per Catalunya i Esquerra Republicana no tenen altre remei que posar-se d’acord. No hi ha cap alternativa viable a la investidura. Saben que es necessiten l’un a l’altre i això desemboca en un estira-i-arronsa dialèctic que els exposa públicament.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El dimarts no et llevis del llit, que és el que et farà més profit. És possible que aquest refrany passés pel cap de molts dels diputats independentistes la setmana passada. Per acabar-ho d’adobar, els qui es refien dels mals averanys remarcaran que era dia 13. Fonts de Junts per Catalunya i Esquerra Republicana recorden la jornada com una de les més tenses entre els dos partits els darrers temps. “El que passi d’ara endavant ja no serà pitjor”, feien saber. Malgrat que encara faltava per entrar en joc el tercer en discòrdia, el PDeCAT, el que es va viure aquella jornada va permetre dibuixar públicament dos discursos que es confronten per legitimar les diferents vies cap a l’obligada investidura. Abans de seguir per aquí, però, cal recapitular.

Toc. Toc. Toc. La diputada de Junts per Catalunya Elsa Artadi truca a la porta de la sala on se celebra la reunió de la Mesa. Com cada dimarts a les 10 del matí, tot i que aquell dia va ser una mica més llarga del que és habitual. Surt Josep Costa, vicepresident del Parlament i xerren d’alguna cosa.

En aquell moment, l’atenció de tothom se centrava en dues coses. D’un costat, les al·legacions que presentaria la Mesa al Tribunal Constitucional davant la petició del Govern espanyol de prohibir la candidatura de CarlesPuigdemont per a la investidura. De l’altre, el debat sobre la petició de JxCat de modificar la llei de presidència per habilitar una investidura a distància. Les primeres van passar sense pena ni glòria i la proposta legislativa, descartada per qüestions formals —segons els republicans.

No era per cap d’aquests temes, però, que Artadi va anar a trobar Costa. El que li devia comunicar la portaveu del seu grup era que el president del Parlament Roger Torrent havia anunciat que presentaria una petició de mesures cautelars al Tribunal Europeu de Drets Humans per desbloquejar la inhabilitació de la investidura de Puigdemont.

Arribats a aquest punt, comencen els retrets. Un terrabastall que, com pluja d’estiu, passa de pressa però fent mal. “Xoca frontalment amb les estratègies de legítima defensa del president. Aquestes coses s’han de treballar i parlar bé”, escenificava el portaveu adjunt de JxCat Eduard Pujol al faristol del Parlament. Denunciava que des d’Esquerra no els havien comunicat aquesta decisió. Des dels junteros, fora de micro, es recriminava també que l’anunci de Torrent no era sinó una “cortina de fum” per tapar la decisió de la Mesa de no tirar endavant amb la llei que havien proposat per facilitar la investidura.

El mal ambient era evident. Encara més quan, a primera hora de la tarda, compareixia el portaveu d’ERC Sergi Sabrià per explicar que “abans de fer-ho públic Torrent ho ha comunicat a Josep Costa” i exigir als seus socis “acabar amb els draps bruts i les medalles”. Fonts d’Esquerra constaten que els darrers dies les tensions han anat en augment sobretot arran de les filtracions als mitjans de l’Estat de les negociacions que des de Calàbria s’atribueixen al cercle de confiança de Puigdemont. Potser per això, Sabrià els demanava “rigor, discreció i seriositat”.

Tot plegat traspuava picabaralla. Ambdues formacions es retreuen que l’altra no fa passos ferms per avançar cap a l’acord o que no hi posen prou de la seva part. Des de dimarts, el silenci públic ha augmentat, tot i que els dos partits comuniquen a la premsa, puntualment i off the record, que les negociacions s’han restablert i que es continua negociant a bon ritme, això sí, fora de les instàncies parlamentàries i amb més cautela. L’“hi haurà acord”, dit amb més o menys confiança, esdevé leitmotiv de JxCat. “Abans estaven erre que erre amb la investidura de Puigdemont, ara només erre”, ironitzava un dirigent republicà.

Discurs

La clau de tot, sentenciava un experimentat cronista parlamentari, és “què fem amb Puigdemont?”. La dificultat de resoldre aquest punt fa que la represa de les converses se centri en altres parts del pacte. Però en algun moment caldrà resoldre la peça clau. És per quan arribi aquest embat que els partits van construint relat i legitimitat per defensar la seva posició.

Des de Junts per Catalunya o més concretament des del sector més afí al president català i més allunyat del PDeCAT segueixen reclamant Puigdemont com l’únic president legítim. Ho fan tot reivindicant que aquesta és la fi per la qual els van votar. A ells, que no són “un partit, sinó un grup” de persones que s’han ajuntat per uns objectius. A ells, que no són “polítics” i que per tant no saben “dir una cosa en privat i l’altra en públic”. Com volent dir que Esquerra els fa el doble joc.

La medalla de la restauració de la legitimitat contra el realisme prudent —per a alguns, massa— que contraposen els republicans. “Fins i tot ells saben que no podrà exercir de manera efectiva”, diuen des d’Esquerra mentre reclamen que, sense perdre l’actiu polític que és el president Puigdemont, cal constituir un govern al més ràpid possible per tal de “recuperar la Generalitat” de les urpes del 155. Un pragmatisme al qual, els darrers dies, li ha aparegut un aliat inesperat. No perquè no fos vox populi que també anaven en aquesta línia, sinó perquè va sobtar que la portaveu del PDeCAT, Marta Pascal, donés suport implícit a les tesis republicanes. Ho feia dijous 15 en una entrevista a La Vanguardia, amb què obria un nou front per JxCat just quan es començaven a guarir les ferides de la topada amb els republicans.

Tot esperant Llarena

Aquests dies, però, és complicat pensar cap reacció, pública o privada, dels polítics independentistes sense tenir en compte la pressió judicial que es desplega sobre qualsevol dels seus moviments. Marcades en vermell sobre l’agenda d’ambdós partits, i també de la CUP que es manté al marge a l’espera d’un acord entre ERC i JxCAT, hi ha les declaracions davant el Tribunal Suprem. La de Mireia Boya el dimecres 14 i les de Marta Rovira, Marta Pascal, Artur Mas, Neus Lloveras i Anna Gabriel dels dies 19, 20 i 21 de febrer. El temor a com es puguin desenvolupar les vistes i a la possibilitat que hi pugui haver noves presons preventives —rebaixat després que Boya sortís en llibertat— esdevé un fre autoimposat. Tant és així que, en privat, membres de les dues formacions confien que les negociacions guanyin fluïdesa un cop passats els encontres amb Llarena.

Mentrestant, des de l’oposició pressionen per accelerar els processos d’investidura. Inés Arrimadas va posar dijous 15 sobre la taula que demanarien un ple extraordinari per desencallar la investidura si els independentistes no prosperaven. Una mesura més estètica que pràctica, si es té en compte que per convocar un ple cal un acord de la Junta de Portaveus que, ara per ara, controlen els independentistes. És, però, una gota més de pressió que se suma a l’anunci del Govern espanyol de tirar endavant amb noves mesures aprofitant la vigència del 155.

Noves trampes per a una negociació complicada però que només té una fi possible, l’acord.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.