Les primeres víctimes tant a una banda com l’altra del front no havien fet res. Només volien sobreviure. Quan les forces aèries turques van començar a bombardejar posts kurds al voltant de l’Afrin sirià dissabte de la setmana passada, un dels míssils va caure en una granja avícola prop del poble de Dshalbara. Gairebé tota la família Hussein va perdre la vida. Van morir la mare i sis fills. Sols va sobreviure el pare. Eren refugiats de Maarat al-Numan, una ciutat més al sud de la província d’Idlib, que des de desembre que és de nou bombardejada massivament per les forces aèries síries.
Al matí següent un míssil, disparat des de l’enclavament kurd d’Afrin, va caure prop de la ciutat fronterera turca de Reyhanlı, a dos metres del cotxe de Nadir al-Fares. El taxista va morir a l’acte quan el tros de metall afilat va destruir el seu cotxe. Fares havia fugit el 2012 de l’exèrcit de Baixar al-Assad cap a la regió fronterera. Va poder arribar a Turquia, mentre que la família Hussein només ho havia aconseguit fer fins a Afrin, on van suportar la pudor de la granja per tenir almenys un sostre durant l’hivern gelat. La mort d’aquestes persones alienes a la guerra mostra amb detall el gran drama: constantment continuen sorgint de la guerra a Síria, que ja ni tan sols intenten finalitzar els implicats, noves línies de batalla i grups de combat.
Fa una setmana que hi ha un nou front al voltant d’Afrin. El president turc Recep Tayyip Erdogan, amb un govern cada vegada més autòcrata, havia anunciat que volia portar més enllà de la frontera turca la guerra contra el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). Concretament a Síria, on el PKK rep el nom de la branca local l’YPG per les sigles en kurd. Les Unitats de Protecció del Poble dominen quasi un quart del país, i han fundat un Estat kurd de facto. Un territori que inclou tant la zona d’assentament tradicionalment kurda com la majoritàriament poblada per àrabs.
Tot i que el partit kurd es presenta sota diversos acrònims, PKK, YPG i PYD (Partit de la Unió Democràtica), al final actua sota el mateix lideratge i a imatge del fundador del partit, Abdullah Öcalan, qui és venerat com un sant. Els oficials mai no ho van guardar com un secret: només quan s’havien de guanyar els EUA com a aliat van fer com si hi hagués greus diferències. Però al final les decisions es prenen a la seu general de les muntanyes Kandil, al nord d’Iraq.
El 20 de gener va arribar el moment. Des de nord i oest, jets turcs van atacar posts militars i estacions de ràdio de les YPG. Tancs, fins i tot del model Leopard 2 produït a Alemanya, circulaven pel terreny muntanyós, acompanyats pels rebels àrabs sirians sota el comandament turc. Els rebels provenen de grups de l’antic Exèrcit Lliure Sirià (ELS), sobretot del nord de la província d’Alep, on l’exèrcit turc va ocupar una zona més extensa l’estiu de 2016.
Fins a mitjan setmana passada, els atacants van ocupar, segons les seves dades, cinc pobles prop de la frontera, mentre les YPG anunciaven que havien contraatacat totes les ofensives. És difícil rebre informacions que no procedeixin d’aquests grups, ja que moltes xarxes d’internet d’Afrin es van vincular a la de l’empresa de telefonia mòbil turca Turkcell. I les autoritats sols havien de tallar-les. Les més fiables potser són les dades de l’observatori sirià dels drets humans del Regne Unit, segons les quals, fins dimecres, més de 40 combatents van perdre la vida a cada banda. Entretant, les tempestes i les fortes pluges han agreujat l’avanç.
Però el perill és gran, molta més gent morirà en les batalles, sobretot civils. Afrin és una de les poques zones del nord de Síria que no està destruïda. Més de cent mil refugiats d’Alep i altres regions han buscat un lloc segur en un territori de vora 2.000 quilòmetres quadrats. Entre ells hi ha tant personal kurds com àrab. Afrin va tenir sort. Els kurds sirians mai no es van adherir a la revolta contra la dictadura d’Assad, sinó que es van mantenir neutrals fins a 2011. A vegades mantenint relacions amb Damasc, d’altres amb els rebels, més tard amb els russos, després amb els EUA, però preferiblement amb els dos. L’exèrcit d’Assad es va retirar i Afrin mai no va ser bombardejada. L’enclavament també va sortir escàpol de l’Estat Islàmic (ISIS), que el 2013 va deixar fora de combat poble a poble del sud-oest d’Afrin.
Després, a partir de l’estiu de 2014, Washington va canviar la seva estratègia atesos els atacs dramàtics d’ISIS tant als yacidites d’Iraq com a la ciutat síria-kurda de Kobane. I va declarar l’ISIS enemic primordial. Aleshores, els kurds sirians es van oferir com a soci ideal, ja que els rebels de l’ELS s’havien negat a les condicions de Washington, que volia lluitar només contra l’ISIS, i no contra l’exèrcit d’Assad que bombardejava contínuament les seves llars.
Així avançava la milícia kurda en la lluita contra el califat amb subministraments d’armament i ajuda aèria dels americans per a les tropes de terra. Els EUA sobretot proporcionaven tecnologia simple, però en grans quantitats: munició, kalàixnikovs i, segons uns informes no confirmats, també míssils Grad russos. Wahington evita, amb una acrobàcia retòrica, el problema d’ajudar amb el PKK un grup que ha estat oficialment declarat organització terrorista pels EUA. Des d’aleshores, els YPG són qualificats com a aliat valuós en la lluita antiterrorista, mentre el PKK encara es considera un grup terrorista. Una línia que Donald Trump va mantenir durant una telefonada amb Erdogan dimarts passat, quan li va demanar quedar-se militarment en un segon pla al nord de Síria. Al mateix temps, però, li va prometre ajuda en la lluita contra els terroristes del PKK.
Ara, tot és una paradoxa: a Washington mostren la seva comprensió sobre el fet que els turcs bombardegin una milícia que els mateixos Estats Units han rearmat. La intenció d’Erdogan, per contra, és clara: el 2015 va acabar el procés de pau amb el PKK iniciat per ell mateix per tal de reunir, gràcies a l’enemic kurd, els turcs a la seva esquena. Una estratègia cínica, però que va funcionar.
A pesar de totes les diferències, el tres protagonistes, EUA, Turquia i les YPG, tenen una cosa en comú: la seva ignorància. Tots tres pensen que poden dur a terme la seva pròpia guerra enmig de la zona de lluita síria: els EUA sols volen combatre l’ISIS, Erdogan vol lluitar pertot arreu contra els partidaris d’Öcalan i els YPG volen tenir sota el seu control tant territori com sigui possible, també més enllà de les zones centrals kurdes.
Cap dels tres no pot ni vol acabar la guerra. Mentre l’enemic comú, l’ISIS, encara era fort, aquesta coexistència funcionava. Però des de la caiguda del califat això s’ha acabat. Dues declaracions oficials, aparentment no coordinades, (d’un oficial de premsa americà i del secretari d’EUA, Rex Tillerson) van provocar la següent reacció en cadena que va culminar amb l’ocupació turca. El 13 de gener, el portal de notícies The Defense Post va citar el coronel de premsa d’Estats Units, Thomas Veale: la coalició anti-ISIS està construint amb els seus aliats kurds, segons Veale, una “força de patrulla fronterera síria” amb vora 30.000 combatents sota el lideratge kurd. Els primers 230 ja deuen haver començat l’entrenament.
.jpg)
Al cap de quatre dies, en un discurs a la Universitat de Stanford, el secretari d’Estat, Tillerson, va presentar una estratègia de Síria, ambiciosa. ISIS i Al-Qaida van ser finalment derrotades, es va trobar una solució negociada a l’ONU, la dimissió d’Assad inclosa. La influència d’Iran havia de minvar, s’havia de garantir un retorn segur per als refugiats i totes les armes químiques que encara estan als arsenals d’Al-Assad havien de ser destruïdes. I aleshores diu alguna cosa més, que hauria d’espantar especialment l’aliat d’OTAN, Turquia: els EUA continuarien presents militarment a Síria. Erdogan, aparentment sorprès, gairebé no podia contenir la ràbia: “Afonarem aquest exèrcit terrorista abans que es fundi”.
I així, el fet que Tillerson i Donald Trump no confiïn en la seva pròpia Secretaria i que des de fa un any deixin molts llocs vacants té conseqüències negatives. “Per què no hi ha cap ambaixador americà a Ankara?”, escriu Robert Ford, l’últim ambaixador d’EUA a Damasc, en un comentari furiós. “Per què no s’hi envia cap ambaixador especial? Es va parlar amb Turquia abans que es fessin aquestes declaracions?”.
Segurament no.
Una persona en particular es beneficia d’aquesta lluita entre Turquia i els EUA: Vladímir Putin. Li va donar l’oportunitat de desbaratar els plans dels EUA, deslegitimar els seus aliats kurds i dur l’OTAN un pas més a prop de la divisió. A Afrin es van desplegar finalment 170 soldats russos. Moscou els va retirar, i així l’espai aeri estava va quedar lliure per a avions turcs. I va deixar que els kurds simplement caiguessin.
Durant tres anys, els YPG havien mantingut pactes tàctics tant amb els EUA com amb Rússia: Washington utilitzava els kurds en la lluita contra l’ISIS, fins i tot era padrí de Syrian Democratic Forces (SDF), una tropa kurdoàrab sota el lideratge de les YPG que, com a compensació, també havia d’ocupar ciutats i pobles àrabs. Després que els turcs abatessin un avió rus a finals del 2015, Moscou va utilitzar les YPG com a peó contra Ankara i com a unitat de terra contra els rebels. Amb ajuda aèria russa, les unitats YPG van conquistar el febrer de 2016 la ciutat de Tall Rifaat, al nord d’Alep, i més d’una desena de pobles, van expulsar la majoria dels habitants, van saquejar els hospitals i forns i van adjudicar l’àrea al seu cantó d’Afrin. Dos anys abans, els rebels locals havien alliberat Tall Rifaat de l’ISIS amb combats violents.
El lideratge kurd va intuir fa molt de temps que l’estratègia de les diverses aliances no funcionaria massa bé, explicava fa uns mesos un analista del servei d’intel·ligència de les YPG. Recorda un llarg trajecte en cotxe amb un general rus a principis de 2017: “Heu de decidir-vos”, va dir, “amb nosaltres o amb els americans!” Sí, clar, va contestar: “Però volem ser aliats dels dos, tant de Rússia com d’Estats Units!”. El general va moure el cap rient.
Abans que els russos marxessin d’Afrin, havien donat un ultimàtum a les YPG, comenta Aldar Khalil, membre de la direcció del partit: si Afrin es refugiava de nou sota el control de Damasc, no l’atacarien. Les YPG el van rebutjar i van voler demanar ajuda als americans. Però ningú d’ells va agafar el telèfon, assegura Salih Muslim, president del partit kurd a Síria. El Pentàgon sols es va pronunciar després de l’inici de l’ocupació turca dient que Afrin no era part del territori d’EUA.
Però els míssils que surten d’Afrin i colpegen ara la part turca els deuen enviar els americans. Un excombatent àrab de l’SDF d’Afrin recorda: “1.200 dels míssils Grad que va llençar Estats Units van arribar a Afrin. La policia militar russa va sentir com els transportaven”.
Moscou, d’altra banda, tolerant la invasió turca, va comprar el silenci d’Erdogan davant una ofensiva arrasadora que des de fa poc està en marxa al sud d’Afrin, a Idlib. Allí avions russos i sirians bombardegen les ciutats de Maarat al-Numan, Saraqib, Khan Shaykhun i desenes de pobles. Fins ara han fet fugir cap al nord a més de 200.000 persones.
Erdogan havia criticat durament aquests atacs, sobretot perquè Turquia no vol rebre més refugiats sirians fins que Rússia li concedeixi la retirada d’Afrin. Des d’aleshores Ankara guarda silenci davant els bombardejos constants d’Assad. A Turquia, l’ofensiva ha agreujat la histèria nacionalreligiosa de nou. “Déu està amb nosaltres a Afrin”, va declarar Erdogan i va elogiar l’atac de l’exèrcit com una missió divina.
A continuació, Erdogan va anunciar que volia atacar els kurds al nord-est de Síria, on hi ha desplegats els mil soldats d’EUA, i conquistar la ciutat de Manbij. La van alliberar tropes kurdes el 2016 de l’ISIS, però la van conservar per a ells en contra de l’acord que tenien amb els EUA.
Però, en realitat, podria ser més probable que la invasió turca només beneficiés en última instància l’home l’excarceració del qual Erdogan havia estat demanant durant anys: Baixar al-Assad. Dijous de vesprada, la direcció del partit kurd a Afrin va demanar el que una setmana abans havien rebutjat encara indignats: “Cridem l’Estat sirià a complir amb les seves obligacions estatals amb relació a Afrin i defensar la seva frontera contra l’invasor turc”. És a dir, una invitació a l’exèrcit d’Assad de tornar.
.jpg)
Aquesta, en tot cas, era la petició dels russos, que ara es fa realitat. Per a tot aquell que en algun moment va fugir de les tropes d’Assad cap a Idlib el panorama es veu negre: no poden anar cap al sud, les tropes d’Assad fa mesos que avancen des d’allí; i cap al nord tampoc, perquè ja hi estan convidades. Afortunat, el qui va aconseguir arribar a Turquia. Afortunat?
El pare de la família Hussein, morta per un míssil turc, està a l’hospital d’Afrin i, fins i tot, encara no és capaç de reaccionar. I Hassan, el fill del taxista mort per un míssil kurd, Nadir al-Fares, pregunta desesperat: “Quin mal va fer el meu pare?”. Ara ha de cuidar, amb l’ajuda d’una cunyada, de dotze nens. “Tots els altres parents són morts. De què viurem?”.