Ençà i enllà

Què significa la ‘victòria’ de C’s?

El sociòleg de la Universitat Autònoma de Barcelona analitza els resultats electorals de Ciutadans el 21D i les conseqüències que pot tenir en el futur del panorama polític de Catalunya.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La victòria de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía com a partit més votat en les recents eleccions catalanes ha produït uns efectes sobre el discurs polític i la percepció de la realitat social catalana més que notables. Només que PDECat i ERC s’haguessin presentat en un Junts per Catalunya unitari, i sense entrar ara a especular si la suma els hauria donat un millor resultat o els hauria fet perdre vots, C’s hauria sigut segona força. De manera que amb els mateixos vots obtinguts ara, tots els seus discursos i lectures eufòriques haurien estat molt diferents, perquè no hauria deixat pas de ser la segona força, com el 2015. Però l’impacte en la percepció de la realitat política catalana del fet que el “primer partit” i el partit “guanyador” a Catalunya, per primera vegada, n’hagi estat un que no sols està fora de la tradició catalanista sinó que hi és explícitament contrari, ha estat veritablement gran.

No tractaré pas de minimitzar aquesta victòria, sinó d’analitzar-la. Ara bé, per fer-ho correctament, cal contextualitzar mínimament la magnitud dels resultats. Així, i en el termini breu dels darrers dos anys, s’ha de tenir present que de 2015 a 2017 l’increment percentual de vot de C’s i PP junts —tenint en compte que el primer ha crescut en bona part a costa del segon—, és de poc més del 3%. I l’increment de participació ha significat un modest increment per al conjunt dels dos partits de 209.000 vots. Si el que ens interessa és la variació dels resultats en el bloc del 155, és a dir, sumant-hi el PSC, llavors l’increment percentual arribaria a poc més d’un 4%, que tampoc no és una xifra astronòmica. I, en vots, l’increment estaria una mica per sota dels 300.000. Ateses les circumstàncies d’estrès electoral —suspensió de les institucions pròpies, repressió sobre el Govern, la mesa del Parlament i els dirigents d’Òmnium i ANC, campanyes electorals amb recursos materials desproporcionats i una Junta Electoral central que no actuava d’àrbitre sinó de part—, amb la participació rècord del 79% i gairebé 4,4 milions de votants, es pot parlar realment d’un fenomen tan extraordinari?

Per valorar millor el progrés electoral de C’s, però, cal agafar el total del període des de la seva aparició en l’escenari polític. Així, en una perspectiva més llarga, sí que hi ha dades més significatives a favor del fenomen C’s. Per exemple, des de les seves primeres eleccions, el 2006, han passat d’obtenir 89.840 vots i un 3,09% de la participació, a 1.095.882 vots i un 25,47% de participació el 2017. Junt amb el PP, l’increment de vots en aquests set anys ha estat del 14% i prop dels 840.000 vots. I junt amb el PSC —l’actual bloc del 155—, l’increment ha estat del 9,61% i poc menys de 810.000 vots. És a dir, gairebé la meitat del creixement percentual de C’s es deu probablement a la disminució del PP i el PSC, i poc més de 200.000 vots els arrenca del PP. També cal pensar en com l’estrès electoral ha redistribuït els vots donats a partits que no entraven al Parlament, probablement beneficiant el bloc del 155, un grup que de 2010 a 2017 ha disminuït de 214.398 a només 48.927. És a dir, una concentració de més de 165.000 —un 6,52% més sobre el total— a repartir entre els partits amb representació parlamentària. Però, es miri com es miri, allò que és obvi és que ha aconseguit despertar part del vot fins ara indiferent en les eleccions catalanes.

A l’altra banda, el front independentista simplement s’ha mantingut molt estable des de 2010 en totes les eleccions, assolint entre el 48,72% i el 47,73% del vot, és a dir, amb una variació d’un 1%, però alhora amb un increment sostingut de vot absolut, d’1.524.924 el 2010 a 2.054.265 el 2017. En resum, amb la pressió electoral i l’increment de la participació, el bloc del 155 ha guanyat 809.846 vots en set anys, i el bloc independentista 529.341.

El lector haurà de perdonar aquest abús de dades, però són indispensables per poder valorar millor la magnitud del que representa C’s. I que, en síntesi, podria traduir-se en les següents constatacions. En primer lloc, es pot assegurar que l’aparició i el creixement del partit d’Albert Rivera no ha erosionat l’independentisme que, en contra dels pronòstics de l’unionisme, no s’ha vist afectat en el seu creixement continuat, fins i tot en les màximes condicions d’adversitat electoral i de màxima participació.

Per tant, i en segon lloc, es pot afirmar que l’arribada de Ciudadanos, particularment amb el lideratge d’Inés Arrimadas, ha comportat una reordenació de l’espai unionista, més a la dreta que a l’esquerra. El 2010, el PSC va perdre més de 220.000 vots respecte a 2006, però aquest any ja n’havia perdut 235.000 respecte al 2003. Per tant, la crisi del PSC no es pot atribuir només a C’s, per bé que hi ha ajudat, sobretot descol·locant-lo —i potser desmentint-lo— en el discurs que afirmava que era el partit capaç d’evitar la fractura social que hauria provocat la immigració espanyola del segle passat i de mantenir el vot d’identificació espanyola dins el catalanisme

En tercer lloc, Ciudadanos ha estat el partit beneficiari tant del descrèdit del PP a Catalunya, com de l’exacerbació espanyolista provocada, en molt bona part, pel mateix PP. Ha representat amb excel·lència, doncs, el nacionalisme espanyol del PP, però sense la contaminació del PP, bé sigui pels casos de corrupció, bé sigui per la seva responsabilitat directa en la repressió de l’1-O, que no va agradar a ningú. És a dir, s’ha beneficiat de l’aplicació del 155, assumint les seves conseqüències sense cap reserva, però sense pagar-ne la responsabilitat. És allò de ser al lloc oportú en el moment oportú.

Inés Arrimadas, en la primera sessió parlamentària de l'actual investidura

No tinc elements per valorar, en quart lloc, la capacitat dels d’Arrimadas de concentrar el vot dispers a favor seu, o si va anar al PP i al PSC —el vot d’extrema dreta i el de l’antiga Unió Democràtica, per exemple— i, per tant, si el traspàs de vot d’aquests partits al d’Arrimadas és més gran que el dels simples guanys i pèrdues. Però és molt possible que excepcionalment se n’hagi beneficiat, directament o indirecta, en un moment de tan alta tensió política.

Tot plegat, ens porta a fer-nos unes preguntes de futur que no tenen resposta per avançat. I la primera de totes, és clar, és si es mantindrà aquesta representació política de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía, que ja ha arribat al 25% en circumstàncies de màxima participació. Aquest és un màxim excepcional o es consolidarà en el futur, amb menys participació i —esperem-ho—, amb menys tensió política? Una resposta que no depèn estrictament del mateix partit, sinó de com evolucionin els altres partits del bloc del 155.

La segona pregunta és si el que havia estat el tradicional vot adormit a les convocatòries nacionals catalanes, seguirà despert a partir d’ara, si tornarà a mostrar-se indiferent i, encara més difícil de preveure, què faria aquest vot en una futura república catalana. Tercerament, és clar que els futurs resultats electorals a Catalunya dependran de l’evolució de la política espanyola. Els partits del bloc del 155 actuen a Catalunya en funció de les seves dependències i ambicions en l’àmbit espanyol. I aquí, cal comptar també amb Catalunya en Comú i el futur de Podemos a Espanya. Els equilibris polítics espanyols, això és segur,  seguiran determinant les lògiques catalanes, com s’ha comprovat ara, en una proporció que no havien tingut fa una desena d’anys. Per quan temps?

Finalment, una de les preguntes clau és saber si la interpretació que s’ha fet de la victòria d’Arrimadas, en el sentit de posar de manifest una ruptura política dels catalans, respon a algun tipus de ruptura social. A mi em pot semblar obvi que el mapa electoral del 2017 és tan excepcional que el més probable és que no es torni a repetir més, i no tan sols amb relació a Ciudadanos, sinó a la resta de forces polítiques. I no cal dir que, potser confonent desitjos amb realitat, m’atreviria a sostenir que no és que una prèvia ruptura social ara s’hagi expressat políticament, sinó que la voluntat política de trencar aquella “Catalunya, un sol poble”, ha fet que un resultat electoral oportunista s’hagi volgut interpretar en aquest sentit, al marge de tota versemblança. Però no m’atreveixo a afirmar-ho amb contundència. Tot i que la realitat social —la majoria del món associatiu, de la intel·lectualitat cultural, de la cultura popular, del món polític local on C’s és inexistent i de tants altres espais socials— sembla que permet desmentir-ho, caldrà veure quin és, efectivament, l’impacte social d’aquest vint-i-cinc per cent de presència política institucional. Un pes polític que, sense cap mena de dubte, forçarà canvis significatius d’estratègia en la resta de forces polítiques, i molt especialment, entre les que competeixen pel mateix electorat.

Dit d’una altra manera: la gran qüestió és saber si el Ciudadanos d’Arrimadas representa la màxima expressió d’un passat d’ocupació política de Catalunya, a punt de desaparèixer, o si és la manifestació naixent d’un futur d’assimilació nacional espanyola definitiva. Una qüestió que no es respondrà per ella sola, sinó segons quin acabi sent l’horitzó d’una República catalana.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.