La de Le jeune Karl Marx (El jove Karl Marx) és una d’aquelles pel·lícules on no hi ha risc d’spoiler si el potencial espectador està mínimament familiaritzat amb la vida i obra del seu protagonista. Així, no faig cap mal, penso, si començo aquesta ressenya amb el suggeriment que Friedrich Engels li fa a Marx al final del film: i si, en comptes d’assumir tants sacrificis, abracessin la comoditat de les expectatives dels seus temps i la seva classe? Engels podria dirigir la fàbrica de son pare i Marx fer vida d’aristòcrata a Trèveris mentre criava una desena de fills, lluny dels maldecaps i sofriments de la lluita obrera.
“Per un moment he pensat que parlaves de debò”, li contesta el futur autor d’El Capital al seu fidel amic. Seguidament, ell, Engels, Jenny von Westphalen i Mary Burns, es posaven mans a l’obra: començava la redacció d’El manifest del Partit Comunista. Un espectre recorreria Europa fins a deixar-la pràcticament irreconeixible.
El cert és que, d’haver acceptat l’oferiment d’Engels, Karl Marx hauria estalviat una pila de patiment a la seva família. Aquesta és una de les tesis que subjau a la insuperable biografia que la periodista Mary Gabriel li va dedicar al filòsof, economista, periodista i tantes altres coses més: Amor i Capital (El viejo topo, 2014). En una entrevista que li vaig fer fa tot just un any, l’autora estableix una correlació entre l’experiència vital de Marx i la seva obra.
La pel·lícula dirigida per l’ex-ministre de cultura haitià, Raoul Peck, comença amb un jove Karl polemitzant amb vehemència contra el seu antic grup, el dels Joves hegelians, mentre la policia prussiana prova d’entrar al lloc on es troben reunits. És un retrat prou fidedigne del Marx més filòsof, més especulatiu i allunyat de la realitat, però que ja comença a afartar-se dels seus camarades, als quals Peck mostra completament sobrepassats per la situació un cop que els arresten. Aquella colla considerava que amb un canvi conceptual i en les idees del món n’hi hauria prou per transformar-lo. Una mica com els coach d’avui que ens diuen que si estem motivats aconseguirem el que volem.
L’oferiment de l’editor Arnold Ruge de fundar a París una nova publicació, primer, i la coincidència que propicià el propietari del Annals franco-alemanys amb Engels, després, provocarien un fort impacte en Karl Marx que el canviaria per sempre.
En una entrevista que espero publicar properament, el filòsof César Rendueles recordava que el treball de Friedrich Engels de 1845, Sobre les condicions de la classe obrera a Anglaterra, és, de totes totes, una obra de periodisme d’investigació. Un treball, val a dir, que no hauria estat possible si la seva amant, la irlandesa Mary Burns, no li hagués obert les portes a un món que, per qüestió de bressol, li era inaccessible. Aquesta seqüència de connexions a la “realitat horrible de no tenir”, que diuen al film, de Burns a Engels i d’Engels a Marx, empentaria el protagonista de la pel·lícula fora de la torre d’ivori d’especulació filosòfica pura i dura on habitava.
Peck retrata aquest moment de manera prou fidedigna i ben executada narrativament. Els més puristes sempre poden dir que en un dels dicursos que Karl Marx pronuncia a París presenta idees que encara necessitaria un parell de dècades per desenvolupar, sí. O que la frase amb què Marx clou les Tesis sobre Feuerbach no s’expressen quan tocava: “Els filòsofs fins ara han interpretat el món, el que cal és transformar-lo”. I els encara més puristes poden apuntar que les frases d’altres personatges, com la de Friedrich Engels pare, anticipen alguns dels aspectes de l’obra de Marx. Quan el citat diu que “arreglar la maquinària és car: la mà d’obra no”, enuncia la constatació que al procés de producció capitalista la mà d’obra humana i la maquinària són el mateix. Així de farcit de picades d’ullet es troba el film.
No és una pel·lícula per a tots els públics. No és gens sobrer conèixer, malgrat que sigui per sobre, les obres que s’hi refereixen per descodificar-la del tot. La polèmica amb Pierre-Joseph Proudhon, bastant aconseguida, no s’acaba d’entendre si l’espectador no sap que La misèria de la filosofia és una crítica descarnada que Marx dedicà al francès. Un altre aspecte de la personalitat de Marx, aquest, molt ben retratat: com tendia a abraonar-se argumentativament sobre els seus adversaris. En El jove Karl Marx, l’autor polemitza, discuteix i estima en alemany, francès i anglès. Llengües que ell, Engels i Jenny dominaven. Ens mostren a un Marx humà, desposseït de l’èpica a què la propaganda socialista ens té acostumats.
Un Marx que va begut i vomita, que pateix per no poder dur diners a casa, que s’apassiona i s’emociona. Un Marx, en definitiva, que viu en carn pròpia la realitat de privacions que va expressar als seus textos, un patiment que es llegeix entre línies a la seva obra. A la ficció que ens proposa Raoul Peck, el protagonista de la Història, en majúscules, hauria pogut triar. Hauria pogut seguir el camí dels seus antics camarades hegelians d’esquerres. Dedicar-se a l’especulació filosòfica i escriure llibres des de la zona de comfort dels seus privilegis. No va ser així.
Un espectre recorregué Europa. I part de la culpa la té el protagonista del film. Una pel·lícula que retrata els anys en què es modelaria un pensament que va canviar el món tal i com el coneixíem aleshores. Però costa de creure que d’aquell jove de cabells esvalotats, mirada profunda i a qui deien “el moro” en sorgís, amb els anys, el filòsof més influent de la modernitat.
Le jeune Marx
Direcció: Raoul Peck
França, 2017
Durada: 112 minuts
Guió: Pascal Bonitzer
Música: Aleksey Aygi
Repartiment: August Diehl, Stefan Konarske, Vicky Krieps i Hannah Steele