Muntanya

Un mapa de camins de frontera per a Puigdemont

Ja va dir el ministre d’Interior, Juan Ignacio Zoido, que «hi ha molts camins rurals» per travessar la frontera franco-espanyola i Carles Puigdemont «pot entrar en vaixell, en helicòpter o amb un ultralleuger». EL TEMPS tria la primera opció i recorda els passos transfronterers més ocults que en el passat es van fer servir per marxar a l’exili o fer contraban.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Si el president català escollís passar d'amagatotis la frontera, els cossos policials espanyols tindrien una dura tasca per endavant. Són nombrosos els camins que, durant la història recent del nostre país, s’han fet servir per creuar la frontera que separa el territori català sota jurisprudència de l’estat espanyol de la Catalunya Nord o d'Andorra. Al llarg del segle XX (i fins i tot durant el XXI), exiliats, maquis o contrabandistes han fet seves aquestes rutes per fugir de la persecució o la justícia.

Durant els anys de la Guerra Civil i la postguerra van ser moltes les persones que es van veure empeses a creuar el Pirineu català. Es calcula que, entre finals de 1938 i inicis de 1939, més de mig milió de persones, dels quals 200.000 eren catalans, van iniciar l’èxode cap a la frontera francesa. Segons explica Miquel Serrano, historiador del Museu Memorial de l’Exili, el camí més usats foren el de la Jonquera pel coll del Pertús; el de Portbou fins a Cervera de la Marenda (Rosselló) passant pel Coll de Belitres o el camí de Puigcerdà a la Tor de Carol o a la Guingueta d’Ix, tots dos municipis ja dins de l’Estat francès. Uns altres dels passos més emprats eren els que uneixen Camprodon (Ripollès) amb Prats de Molló (Vallespir), ja fos pel Coll Pregon, el Coll de Siern o el Coll d’Ares. Aquest darrer era el més habitual dels tres i tenia una frontera habilitada i controlada per les autoritats franceses. També Francesc Macià va voler intentar utilitzar aquest pas, en direcció inversa, durant la temptativa (fracassada) d’invasió militar per independitzar Catalunya el 1926.

Hi havia però d’altres rutes alternatives. Ordenades d’est a oest, la primera era la que unia les poblacions d’Espolla, Garriguella, Vilamaniscle i Rabós (Alt Empordà) amb les poblacions nord catalanes. Així doncs, es podia passar pel Coll de Banyuls, pel Coll de la Massana -cap a Argelers (Rosselló)-, pel Coll de l’Auleda cap al Pertús o pel Coll Forcat cap a St Martí de l’Albera (Vallespir). Segons Serrano, també cal tenir en compte els passos que portaven des d’Agullana, Darnius i La Vajol cap a Morellàs i les Illes (Vallespir). Així doncs, es podia fer camí pel Coll del Priorat, pel Coll del Portell, pel Coll de Manrella i pel Coll de Lli. Aquest darrer pas, el del Coll de Lli, va ser utilitzat el 5 de febrer de 1939 pel President Lluís Companys, el Lehendakari Juan Antonio Aguirre, el president del Govern republicà Juan Negrín i el president de la República Manuel Azaña que, els darrers compassos de la guerra havien instal·lat la capital a La Vajol (Alt Empordà).

Font: Museu Memorial de l'Exili

Des de Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà) el camí menava a l’altra banda de la frontera, a Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir) pel coll de la Costoja o pel Santuari de les Salines. També hi va haver qui va escollir fer el pas des de Rocabruna o Beget (Ripollès) fins a la Manera o Arles de Tec (tots dos del Vallespir) passant pel coll de Malrem. Finalment, al Ripollès hi hava passos muntanyencs des de Setcases fins a Mantet (Conflent) passant per Costabona o des de Ribes de Freser i Núria fins a Carançà, al Conflent (pel Coll de Noucreus).

Qui escollia fer el pas a Andorra, segons recull el Museu Camí de la Llibertat de Sort, tenia quatre opcions diferents. Sortint d’Alins i passant per Àreu o Tor es dirigien a Andorra passant pel Port de Baiau, el Port Negre, el Port de l’Ovella o el Port de Cabús. Amb el pas dels anys però aquest camí també seria utilitzats en sentit contrari per fugitius del règim nazi o pels maquis. Segons recull la web del Museu Camí de la Llibertat, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, fins i tot alguns nazis van fer servir aquest camí buscant l’empara del règim de Franco.

Als anys 40, molts dels jueus que arribaren a Catalunya després de l’ocupació alemanya de la França lliure, el 1942, escolliren l’itinerari que sortia d’Aulús (Occitània) i arribava a Tavascan (Pallars Sobirà) passant pel Port de Guló. Tanmateix, el pas més utilitzat durant l’ocupació nazi per accedir a Catalunya fou el conegut com a Camí de la llibertat. Aquesta ruta parteix de Sent Gironç (Occitània) i, a través dels ports de Pala de Clavera, Salau i Aulà, arriba a les Bordes de Perosa i, des d’allà, a Alòs d’Isil (Pallars Sobirà) ja en territori català sota control de l’Estat espanyol.

Segons recull el projecte Perseguits i salvats de la Diputació de Lleida, durant aquells anys també es van fer servir d’altres rutes per entrar al Pirineu lleidatà a través de la Vall d’Aran o la Cerdanya. Les rutes araneses partien de Banhèras de Luishon, Arlòs i Fos i Santenh; les de la Cerdanya sortien d’Andorra la Vella i a través del Coll de la Claror, la Collada de Portella i el port de Vallcivera arribaven a Lles de Cerdanya.

Fita que marca la frontera entre els estats andorrà i espanyol en el camí de contrabandistes de Mas d'Alins a Arduix / Jordi Play (Arxiu)

Camins del contraban

El contraban amb Andorra demostra que també hi ha diversos camins entre la frontera andorrana i catalana que s’han fet servir -més còmodament fora dels mesos de l’hivern, lògicament- des del segle XVIII fins a l’actualitat.

En un reportatge de 2012, EL TEMPS descobria tres rutes que els contrabandistes feien servir per a creuar la frontera. Gràcies a l’historiador Josep Albert Planes, autor de El contraban de frontera al Pirineu català (Ed. Farell, 2011) i el professor de geografia Jordi Nistal, veí de la Seu d’Urgell, recorríem a peu un d’ells, el que separa Arduix (Catalunya) de Mas d’Alins (Andorra), un camí d’un quilòmetre aproximadament, no gaire difícil de fer a peu i, fins i tot, practicable en un vehicle 4X4.

De fet, a la ruta s’hi troba un esquelet de cotxe deixat en un barranc, possiblement abandonat per contrabandistes després d’un accident.

 

Cotxe abandonat en el camí de contrabandistes Mas d'Alins-Arduix / Jordi Play

Una pedra marcada a pocs metres d’Arduix, de fet marca la frontera entre els estats andorrà i espanyol en aquell punt. Aquesta fita és gairebé invisible per un caminant poc avesat a cercar els senyals del camí i, per tant, la frontera es travessa sense cap mena de consciència, per aquest tram.

Els altres camins que han fet servir històricament els contrabandistes -i encara utilitzat en època recent, segons Planes- són els que baixen de la Rabassa (Andorra) cap a Arcabell (Alt Urgell) o el que uneix Sant Julià de Loira (Andorra) amb Os de Civís (Alt Urgell) per carretera asfaltada: aquest municipi té la peculiaritat de ser l’únic de Catalunya al qual només té accés per camí asfaltat per la banda d’Andorra.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.