Aquests dies s’ha parlat molt a Catalunya d’“exili” i asil polític. Però em pregunto si creu que el procés judicial simplificat de l’ordre de detenció europea no qüestiona, ja no l’asil, sinó les garanties processals davant de possibles abusos o un ús indegut de l’euroordre. Què en pensa de tot plegat?
És important distingir asil polític i l’euroordre. Són dues coses molt diferents i es regeixen per convencions i lleis molt diferents, per altres vies i procediments. L’any 2004, quan va entrar en funcionament l’ordre de detenció europea, no va afectar l’asil polític. L’any 1994 vaig demanar-lo per dos bascos, Luis Moreno i Raquel García, i el mateix any se’ls va acceptar com a candidats al refugi. Finalment se’ls hi va denegar, però se’ls hi va concedir permís d’estada.
Això va provocar un seriós conflicte diplomàtic. Aleshores, els estats membres de la Unió Europea (UE) van canviar la convenció d’Amsterdam. Aquest canvi impossibilitava a ciutadans d’un estat membre de la Unió demanar asil a un altre govern comunitari. Brussel·les va ser l’excepció: l’únic país que accepta que ciutadans europeus puguin demanar, en el futur, asil polític. Ara bé: ho he demanat diverses vegades per ciutadans bascos des de 1994 i sempre se m’ha rebutjat.
Però som en un moment on el Tractat d’Amsterdam, que considera que l’asil polític entre estats membres de la UE no té raó d’existir, ha quedat en qüestió, no ho creu? Ciutadans de països comunitaris en clar retrocés pel que fa a drets fonamentals com Hongria estan rebent refugi a Canadà, per exemple, i no a altres estats membres.
Entenc completament que es demani asil polític a Canadà: la situació a Hongria és tal que no ha d’estranyar que hi hagi qui el demani. La convenció de Ginebra diu que si ets perseguit per les teves idees pots demanar refugi. Estic segur que, fora de la UE, l’aplicació correcta de la convenció, derivaria en concessions d’aquest tipus.
També es parla molt de l’hongarització de l’Estat espanyol, hi està d’acord?
Sempre és possible que un basc o un català demanin asil polític a Canadà, però dubto que el rebessin. Sempre es diu que Espanya és membre de la UE i que això garanteix prou protecció a la dissidència política i que seran tractats de manera justa al seu propi país. Que no hi ha risc de violacions de drets, en aquell país. Diuen que és una democràcia on hi ha imperi de la llei, on hi ha una constitució i són membres de la Convenció Europea de Drets Humans, i tot això són prou garanties per a no violar els drets fonamentals.
Però d’acord amb la seva experiència, és l’Estat espanyol avui un estat segur per a determinades sensibilitats polítiques?
A Espanya hi ha imperi de la llei, però tots els estats on hi ha imperi de la llei a la UE han violat els drets humans. També Bèlgica ha estat condemnada diverses vegades per la violació dels drets humans entre els reclusos amb problemes psiquiàtrics. Tots els països comunitaris han estat condemnats a Estrasburg alguna vegada. Que hagis incorregut en una violació d’aquest tipus no vol dir que no siguis un estat de dret, però en algun nivell o en algunes qüestions pots cometre errors i lesions dels drets fonamentals. El desastre arriba quan això esdevé un problema estructural, quan no hi ha més imperi de la llei, no hi ha justícia, ni separació de poders ni independència del poder judicial. Però malgrat que encara som lluny d’afirmar que Espanya hagi arribat a aquest punt, hi ha coses que es poden matisar.
Sempre diuen que allà els jutges són independents, i sí, ho són, des que tenen la seva opinió. Però han utilitzat l’euroordre de forma política, i que hi hagi separació de poders no implica que, de forma subjectiva, un jutge incorri en aquesta mala praxi. I això està malament.
I més enllà del cas concret, creu que Europa viu una regressió en matèria de drets fonamentals?
Hi ha una gran regressió arreu de la UE pel que fa a la democràcia i la implicació en els drets humans. Tenim els exemples dels països de l’Est d’Europa, com Polònia o Hongria. Però fins i tot a Bèlgica ho pots trobar. La gent ja no s’implica en la defensa dels drets fonamentals, prefereixen la seguretat en comptes de la democràcia. Ara es parla d’il·liberalisme per referir-se a Hongria i Polònia, i a Erdogan. La gent vota per líders que creuen que els drets humans no són útils i accepten que no s’apliquin perquè no és bo per a la seva seguretat, i això és una gran regressió.