Com us ha afectat el bagatge del triple CD Denbora da Poligrafo Bakara (2014) a l'hora de compondre aquest nou treball, Infrasoinuak?
Gorka Urbizu: Has d'intentar que no t'afecti massa. És cert que va ser un disc especial, amb tres productors. En aquest sentit, ara tornem a un disc més convencional, malgrat que no creiem que sigui un disc menor. Són 10 cançons molt sòlides. Després d'una obra una mica polièdrica, teníem clar que aquest havia de ser un disc curt.
Galder Izaguirre: Va ser just a la inversa del que vam fer amb el Denbora, on hi havia coses premeditades. En aquest cas era tot el contrari. Volíem fer un disc sense que hi hagués un full de ruta. Ajuntar-nos al local i començar a compondre i veure què sortia.
Perquè repetiu amb Bill Stevenson com a productor?
David González: No teníem pensat amb qui treballar. Però, estàvem de gira amb Descendents i el mateix Bill ens va dir que després de veure'ns tocar cada nit li venia de gust gravar-nos de nou. Això va ser l'espurna que ens va il·luminar el camí. Vam decidir aprofitar l'ocasió i vam començar a preparar el disc ja pensant en què el faríem amb ell.
GU: Estàvem al final de la gira i havíem començat a provar coses, però no hi havia res seriós. El tercer EP del Denbora, que vam fer amb ell, el vam fer molt de pressa, en 8 dies, amb poca producció. Va ser tot una mica més ràpid i va ser tot el contrari, un cop més, el que ha estat aquest disc.
El disc que vau fer amb ell al Denbora era el més punk dels tres. És amb l'estil que us sentiu més còmodes ara?
DG: Al disc anterior, després del primer disc que havíem fet amb Robinson amb cançons llargues i fosques i el segon en què havíem experimentat amb coses més diferents, el tercer disc ens demanava coses més immediates. Realment, però, crec que ens sentim còmodes fent les tres coses: metal, pop i punk. A Berri hi ha espai per fer les tres coses i casant tots els esperits.
GI: Bàsicament vam decidir fer-ho amb ell perquè es va oferir. Quan Bill Stevenson, bateria de Blag Flag i Descendents i gurú del punk rock, et fa una proposta així, no et queda més remei que dir que sí. Malgrat la bona experiència del darrer disc, sí que teníem la sensació que era una oportunitat per treballar i treure-li suc al seu estudi. Ens vam veure una mica obligats.
GU: A Berri hi ha més estils. Ens sentim còmodes amb tots. Partim del rock però hi ha moltes sensibilitats. L'EP era tot un mateix estil. Ara torna a ser un disc de Berri on es barreja tot. El nostre dubte era saber com afrontaria Bill els temes que se surten del seu estàndard. Però, només arribar a l'estudi ens vam adonar que havíem encertat de ple. En les cançons que en un primer moment ens feien més por, ell s'entregava encara més. Estan molt acostumats a un estil que controlen molt bé i, com que sempre fan això, quan els arriba quelcom diferent ho valoren més. Tot l'equip de l'estudi estava emocionat amb les cançons i s'hi van implicar molt. No som un grup que s'obsessioni amb el so, però aquest és el disc que més hem vist que estava sonant bé des d'un principi. Des que vam escoltar les primeres bateries ja sonava millor que mai.
DG: Segurament és la gravació amb la qual hem sentit menys inseguretats durant tot el procés. Aquest cop hem estat des del minut zero gaudint.
És potser el disc en el qual soneu més compactats?
GI: Està bé que ens ho diguin. Realment és el que cercàvem.
DG: Després dels canvis de formació, tornem a tenir una formació que ha madurat. Que estem compactes, que amb prou feines hem de parlar quan toquem. Es nota que hem arribat a un punt de maduresa amb aquesta formació que es reflecteix al disc.
El trio té alguna cosa màgica i quan funciona és la formació perfecta
Tenim la formació de Berri Txarrak definitiva?
GU: És com una segona fase d'estabilitat per a la formació. Portem ja set anys junts, tres discos, un EP... El trio ja està molt consolidat. Als primers discos érem quatre i sempre hi ha gent a qui li resta el dubte. Crec que ara ja està molt assimilat que serà així. El trio té alguna cosa màgica i quan funciona és la formació perfecta.
DG: Aquí es consolida el punt d'unió del trio.
En aquest disc es tornen a repetir les sonoritats indie o pop del segon disc del Denbora. Ha arribat per quedar-s'hi l'indie a Berri Txarrak?
GU: L'indie.... Això s'ha de dir amb minúscules o cometes. Hi ha molts grups als quals se'ls anomena així i d'indie no en tenen res. Però és cert que s'ha catalogat així. Sempre ens ha agradat la melodia i crec que a l'ànima de Berri sempre hi ha hagut aquest gust per les bones melodies i les cançons de tres minuts que et diguin alguna cosa, que no siguin enrevessades. Sí que és cert que en un principi tot això tenia un embolcall de punk i de metal que feia més difícil intuir el que hi havia darrere. Ara ho dissimulem menys. Crec que és important que la banda estigui viva a escala creativa. Al novè disc ja he fet molts discos d'hardcore i de punk. En aquest hi ha cops de puny com el Sed lex, l'Hoskia, l'Infrasoinuak. Però, també hi ha altres sensibilitats. Hem perdut una mica la por i el prejudici a ensenyar la part més melòdica. Crec que el nostre públic ja s'està acostumant, fa temps que vam obrir la porta de provar qualsevol cosa. Això ens ha ajudat molt a l'hora de treballar.
Heu hagut de trencar els vostres propis prejudicis per incorporar aquestes sonoritats?
DG: Crem que hem sigut sempre un grup obert a tot i que ha volgut trencar prejudicis. Les ortodòxies que diuen que si ets punk, no pots fer res més no duen enlloc. Com a oients ens agrada tot tipus de música. El problema és que totes aquestes influències no t'hi caben totes al disc. Cal veure com el fas compacte i crec que aquest treball és un exemple d'això. Dura mitja hora, però hi passen moltes coses. A la vegada, té un fil que ho uneix tot.
Com us ho feu per ser un grup que un dia omple al Primavera Sound i l'endemà el HellFest?
GI: És el bo i el dolent que té ser tant eclèctic. Dic dolent perquè ser inclassificable pot ser un problema i una virtut. Et pots emmotllar de manera camaleònica per estar als dos llocs. Ens encanta ser una mica els estranys a tot arreu. Ens agrada tocar al Primavera i que la nostra proposta sigui diferent de tot el que s'està programant. El mateix passa al HellFest. Està tot molt a dalt de ritme i tu toques Lemak i la gent ho agraeix. Aquest estat de provocació ens agrada bastant.
GU: Sí, i com a oient, dels grups punk que m'agraden, gairebé sempre m'agraden els que tenen una mica de melodia. Després em pot agradar Slayer també, que són sota, cavall i rei i tota l'estona a dalt. M'agraden els grups que són capaços de de sorprendre't amb alguna cosa que no esperaves.
On us sentiu més còmodes tocant, però?
DG: A qualsevol lloc. Sempre diem que casa nostra és l'escenari. Quan hi arribes et sents una mica com en casa. És l'espai que controles quan estàs fora de casa. Faràs el teu show, siguis on siguis. Has de sentir el feedback del públic sense posar-los tu el prejudici.
Dèieu que la inacció és un dels temes que travessa el disc...
GU: Ja al disc anterior hi havia una mica d'això. És una cosa que hi és. L'acomodament i el fet de creure que no estem tan malament. El títol del disc, els infrasons, parlen d'això, d'aquells senyals d'alarma a les que no prestem atenció. A Zuri es parla una mica del racisme i el classisme que tenim. Diem que el nostre poble està un una letargia, en una espècie d'inacció, en la qual ens incloem. Aquí entra la tasca de la cultura de posar el disc a la llaga.
Us sentiu infrasò?
DG:Crec que és necessària la reflexió d'infrasò. Que el rock ha perdut una mica de punch. La sensació que ara predomina la imatge i que la cultura en general no és referent.
GI: Berri, realment, vivim una època molt dolça.
GU: Depèn del context en què ens posis. En un país anglosaxó, cantant en èuscar, realment som infrasò. És molt difícil aconseguir que algú et vingui a escoltar. Però, després és cert que a casa no som infrasò.
DG: Estem en una època en què la gent està receptiva. Vivim un moment molt dolç. Som un grup que caiem bé.
Qui és el filòsof del grup?
Els tres de cop: amb un parell de cerveses tots.
A què es deu el lobby de la felicitat del que parleu a final del disc?
GU: HI ha un vessant de lletres que són més personals. És infrasò també. Hi ha un lobby de la felicitat que fa que no et falti res i que fa que estiguis ocupat o despistat i fa que no et preocupis del que cal.
GI: La poma podrida. Tots els gadgets que ens posen a mà perquè estiguem ocupats perdent hores. Sembla que la felicitat arribi a través de tenir alguna cosa o de consumir una cosa concreta. En canvi és el més bàsic i senzill que hi ha, com compartir un moment amb els teus amics i la teva família.
DG: Estem al punt en què, quan arriba aquest moment, estàs desitjant gravar-ho amb el mòbil.
GI: Estan esperant a despistar-nos d'aquest moment.
DG: Els referents ja no són culturals, són visuals.
És poc punk això de gaudir la felicitat amb els amics i la família, no?
GI: Tant li fa. Els punks també tenen amics. Per molt punk que siguis, si no ets capaç de ser conscient que has de viure el moment, encara que sigui escoltant un disc de la Polla.... Transcendeix a tot, a les religions, als estils, a tot. Nosaltres parlem molt que la compartimentació de la música és una trampa. Nosaltres hi caiem, però t'adones que la gent que t'escolta no té aquests compartiments.
GU: Estic segur que hi ha gent que al·lucina amb Berri i no sap qui és Bill Stevenson. A vegades penses si val la pena anar a gravar amb ell. Per mi ho és, perquè és importants al món de la música i aprens una pila. Però, per mi.
També us situa millor a l'escena internacional, no?
DG: És una conseqüència més que un objectiu. Pot ser com una referència. Et pots fer una idea que el grup està viu i fa coses.
GI: Nosaltres també hem descobert discos així, en l'època de Terry Date o Andy Wallace, sempre estàvem pendents del que feien. Ara les referències són altres, un blog, una web.