Feia sol, aquell diumenge d'octubre del 1960, quan més de dos-cents joves, més circumspectes que engrescats, arribaren a l'estació de Llíria. L'edat mitjana era d'uns vint anys. Alguns duien, discretament enrotllades, algunes banderes no massa grans. Potser no tots tenien consciència del fet que estaven creant un petit precedent històric, a partir del qual naixerien els aplecs del País Valencià.
Havien fet el viatge des de València o des d'altres poblacions (Castelló de la Plana, Bocairent), etc. La major part del grup havia utilitzat un tren, un trenet, segons la nomenclatura local, de la companyia de tramvies. L'empresa els l'havia cedit, gràcies a les gestions d'un valencianista dels de sempre, Adolf Pizcueta.
Els joves estaven animats per una pretensió poc modesta: reconstruir el País Valencià, alliberar-lo alhora del franquisme i d'un sucursalisme despersonalitzador. Entre els adults que els acompanyaven hi havia Joan Fuster (advocat, trenta-vuit anys), que llavors seguia les bases de la que seria la seua obra cabdal: Nosaltres els valencians.
L'excursió no amagava una voluntat de continuïtat, sempre present en les activitats de tota aquella gent. Per això, a l'aplec, li posaren un número. Era el «I Aplec de la Joventut del País Valencià». Una senyereta, repartida entre els assistents, ho testificava.
Cautela i discreció
Tot havia començat una nit d'estudi, d'aquelles en què es parla de tot excepte d'estudiar. Josep Lluís Codonyer i Eliseu Climent fantasiejaven sobre iniciatives possibles per a animar el panorama. I inventaren els aplecs.
Ara, la idea s'havia materialitzat. Ja havien arribat a l'estació de Llíria. Des d'allà, travessant el poble que es desensonyava, emprengueren la pujada cap al poblat ibèric, situat en un pujol que domina la ciutat. Davant d'aquelles restes, el catedràtic d'Arqueologia Miquel Tarradell els en féu una explicació sumària. Tarradell, que als quaranta anys tenia ja un bon prestigi científic, en duia quatre a València i molts més lligat als moviments de resistència clandestina a Barcelona.
Pagat l'impost a la cultura, la colla de joves van visitar el monestir de Sant Miquel. A continuació escoltaren alguns parlaments i, estimulats per la tasca feta, se n'anaren a un bosquet pròxim, on dinaren. I de nou cap al poble, al trenet i a València, la capital que calia reconquistar.
Un nou panorama
Tot allò era una mostra de la renovació que s'estava produint en el moviment nacionalista, al País Valencià. Davall d'aquell aplec i d'altres activitats aparentment plàcides —venda de llibres en català, conferències, teatre, recitals de poesia— hi havia un ferment ideològic i, de vegades, directament polític, representat bàsicament per dos grups: el que constituí el Partit Socialista Valencià i el que, procedent del Front Marxista Valencià, mantenia posicions pròximes al Partit Comunista.
El gros de la preparació material de l'aplec, el dugué a terme la Joventut de Lo Rat-Penat. Al seu costat començava a destacar un grup d'universitaris.
Noms a destacar en tot allò —i entre molts d'altres? Els germans Josep i Francesc Codonyer, Enric Tàrrega, Domènec Serneguet, Eugeni Boscà, Francesc Cueva, Antoni Bargues, Eliseu Climent, Joan Francesc Mira, Alfons Cucó, Manuel Ardit, Emili Boïls, etc. Entre els que animaven el grup que acudí de Castelló, Ferran Sanchis Cardona.
Eren anys de preparació. Molt del que ha passat després al País Valencià, moltes iniciatives i, també, moltes esperances frustrades, tenen l'origen en activitats com aquell I Aplec de la Joventut, en què es tractava bàsicament d'això, de reunir-se, en un moment determinat, i poder fer el càlcul de quants eren i amb qui es podia comptar.
Peripècies sota el franquisme
En 1961, l'aplec es féu a Alcoi. Un any després, a Castelló de la Plana, la gran novetat fou l'actuació de Raimon, que llavors començava. En 1963, tot allò ja feia por —una certa por, val a dir-ho— a les autoritats franquistes. Quan els joves es dirigien a Bocairent, lloc de la trobada, es trobaren amb el poble pres per la guàrdia civil, que impedia l'entrada. Hagueren d'anar-se'n a Ontinyent, on pogueren reunir-se, i després al port de Gavarda. A partir de l'any següent, les iniciatives es diversificaren. Hi hagué un aplec poc nombrós a la Vall d'Uixó i una romeria al Puig de Santa Maria. Aquella primera marxa al Puig sortí de les Torres dels Serrans, de València. Al front anava una reproducció del peno de la Conquesta, portada per Merxe Banyuls. Es feia a peu i pel camí s'hi ajuntaren gent de diversos pobles. L'anada al Puig comptava amb una certa protecció, ja que era un
lloc tradicional, i els actes més directament polítics o culturals quedaven un poc dissimulats al costat d'una missa. La simulació, però, era escassa. El 1967, la guàrdia civil prengué part. Un parlament de Vicent Ventura els resultà, sense dubte, excessiu. Imposaren multes de 500 pessetes a ell i a Enric Tàrrega, com a organitzador. L'any següent, ja la força envoltà totalment la població i impedí l'arribada dels autobusos i dels qui anaven caminant, des de València. Posteriorment, diversos grups —entre ells Nova Germania, lligat al FRAP— feren convocatòries a l'acte, que mai no arribaren a cristal·litzar en concentracions importants. Era la fi d'un període.