Els crítics

La responsabiltat de l'artista

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’artista, l’escriptor, l’intel·lectual no viuen en una torre de vori, aïllats, aliens al món. En formen part, els plagui o no. La seva obra pot afermar directament o indirecta una ideologia determinada o denunciar-ne la perversitat. En temps de l’emersió del nazisme, Leni Riefenstahl es va convertir en una de les col·laboradores més eficaces de l’agitprop nazi amb films com ara El triomf de la voluntat, un documental de volada èpica sobre el congrés del partit d’Adolf Hitler a Nuremberg el 1934.

Leni, de Valeria Schulzová i Roman Oleksák, amb direcció de Pavel Bsonek, proposa una trobada fictícia, el 1974, entre Riefenstahl i Johnny Carson, un reconegut presentador estatunidenc de la cadena NBC. Amb el pretext de promoure el seu llibre The Last of the Nuba, dedicat a una tribu africana en vies d’extinció, Carson (Sergi Mateu) furga en el passat nazi de Riefenstahl (Montse Guallar) per retreure-li el suport a Hitler i exigir-li un acte de contrició, a so de tabals, davant de milions d’espectadors.

Riefenstahl s’escuda en l’estètica per desvincular-se de la política nazi, mentre que Carson exprimeix la seva impertinència per donar carnassa a l’audiència televisiva. Resulta realment difícil de justificar que la directora alemanya es valgués de gitanos deportats com a figurants a Tiefland, versió cinematogràfica de Terra baixa de Guimerà, i que participés en la filmació de la massacre de Konskie, a Polònia, el setembre de 1939, entre més fets documentats. A més, la mirada amb què va retratar les tribus africanes encara denotava, com va observar Susan Sontag, el biaix feixista.

No obstant això, més enllà dels prejudicis, el duel entre Leni i Johnny aboca l’espectador a preguntar-se si la directora alemanya té l’obligació de declarar-se culpable en un xou televisiu i si el seu presentador estel·lar —que ho banalitza tot per mor de l’espectacle— no ultrapassa la deontologia comunicativa quan burxa insistentment en la vida privada. La irrupció de Bertha (Minnie Marx), una espectadora alemanya del talk show que no renega de la seva fe en Hitler, afegeix encara més matisos a la posició personal de Leni i a l’excés d’espectacularització de Johnny.

En un muntatge senzill, fet amb pocs recursos, el principal mèrit de Leni és la força extraordinària amb què Montse Guallar i Sergi Mateu interpreten els seus papers. Tots dos defensen els personatges amb una gran convicció, veracitat i contundència. Encara que d’entrada costi de posar-se en l’atmosfera d’un xou televisiu dels anys 70, en què el presentador fa acudits frívols del temps de la Guerra Freda, gradualment la confrontació dialèctica entre Leni i Johnny espurneja cada vegada més tot investint temàtiques sensibles sobre l’art, la ideologia, l’ètica i el compromís.

Ben mirat, Leni fa pensar que la responsabilitat de l’artista, l’escriptor, l’intel·lectual o tutti quanti esdevé una qüestió substancial que afecta no tan sols els règims totalitaris del passat, sinó també les pseudodemocràcies contemporànies, com l’espanyola, que empren a caprici procediments dictatorials: repressió, censura, manipulació, etc. Per desgràcia, bona part de les temàtiques que Leni planteja tenen, ara i aquí, una lectura en clau de present en allò que suposa el pitjor atac, del franquisme ençà, a la democràcia i a les llibertats fonamentals perpetrat a Catalunya pel Govern espanyol i adlàters.

 

Leni
Autors: Valeria Schulzová
i Roman Oleksák
Direcció: Pavel Bsonek
Sala Muntaner, 7 de desembre

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.