Història d’una literatura digna i mil·lenària sense Nobel

En determinats moments, la cultura catalana va aspirar, amb més o menys intensitat, a través de figures com Àngel Guimerà —que l’havia d’haver guanyat ‘ex aequo’ amb Frederic Mistral— o Salvador Espriu, entre més, a ser distingida amb un premi Nobel que hauria contribuït a projectar la literatura en català al món. Mai no ha estat possible, per diverses raons: una de les més importants és no tenir un Estat al darrere sostenint la petició. Més aviat, s’ha tingut a l’Estat espanyol fent la contra. Però hi ha més factors. Aquest és el relat de l’esquiva relació catalana amb el guardó.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En termes relatius i absoluts, analitzada la qüestió des de qualsevol prisma, es tracta d’una anomalia. Una literatura amb una tradició mil·lenària, associada a una llengua petita però amb uns quants milions d’usuaris, amb un bon grapat de figures de projecció europea al segle XX i algunes al XXI, mai no ha estat vinculada —els optimistes pensaran que fins ara— als més de cent anys d’història del premi Nobel de Literatura. Uns guardons que arrencaren l’any 1901 amb la concessió del premi al francès Sully Prudhomme. Potser aquest nom no els sonarà. I no és l’únic de la ja llarga llista de premiats. Un bon argument per als partidaris a casa nostra de no fer un gra massa de l’anomalia. Unes altres veus posen l’accent en els beneficis per a la nostra cultura d’un premi com el de l’Acadèmia Sueca.

El cert és que, periòdicament, arran de la proclamació o la cerimònia de lliurament del premi, o coincidint amb la diada de Sant Jordi, torna a revifar el debat sobre la no-concessió del Nobel. L’any 1990, per no córrer molt, EL TEMPS publicava un reportatge amb un títol ben expressiu, “Un Nobel impossible?”, que especulava sobre les possibilitats de la cultura catalana d’obtenir alguna vegada la preada distinció. Les persones consultades aleshores arribaven a un cert consens a l’entorn de Pere Calders com l’escriptor que reunia més possibilitats d’obtenir el guardó. Gairebé tres dècades després, Calders és mort —com també més possibles candidats d’aleshores— i el Nobel no ha arribat. Aquesta revista reactualitza el debat amb un reportatge. Abans d’això, seria bo fer una mica d’història i explicar com han anat les coses.

Guimerà contra l’imperi

El cas és que, des de ben aviat, la cultura catalana podria haver resolt aquesta tensió. L’any 1904, el dramaturg Àngel Guimerà fou un dels escriptors que més a prop estigué d’obtenir el premi. El seu nom, de fet, es barallava per compartir Nobel amb l’escriptor occità Frederic Mistral, l’única vegada que una llengua sense Estat ha obtingut el guardó. La diplomàcia espanyola, tanmateix, maniobrà per tal que el designat fóra José Echegaray, una figura respectable i polifacètica però bastant menor com a dramaturg.

[gallery size="large" columns="2" ids="9252,9253"]

Pel que fa a Mistral, l’Estat francès no va obstaculitzar el premi Nobel a una de les modalitats lingüístiques franceses considerades patois, però potser tingué a veure amb això el fet que l’escriptor occità havia rebaixat bastant la seua ideologia federalista, l’esperança en una Europa de les nacions i la crítica del centralisme. El Mistral de l’última època era acceptable per als francesos.

En tot cas, el nom de Guimerà tornà a estar sobre la taula entre els anys 1907 i 1923, avalat entre altres pel lingüista suec Fredrik Wulff. L’autor de Terra baixa havia vist com la seua principal obra havia estat estrenada als Estats Units com a Marta of the Lowlands. I fins i tot s’havia rodat una pel·lícula l’any 1914 produïda per Paramount Pictures. Res de tot això fou suficient. El president del comitè que escollia el premi, Harald Hjärne, apostava aquell any per mantenir la “neutralitat”, evitar qualsevol presa de partit nacionalista “ni en favor ni en contra”. El 1917, en tot cas, deixà escrit: “Seria una llàstima que l’Acadèmia ferís el delicat sentiment nacional castellà”. Un sentit de la neutralitat bastant peculiar. El que es feia palès, si més no, és que, si es posaven arguments polítics a discussió, pesarien més els d’un Estat.

Carner, de reüll; Pla, ni olorar-lo

A la dècada del 1960 la cultura catalana torna a esgrimir noms. L’empordanès Josep Pla, proposat per la revista Destino el 1961, no estigué mai proposat de manera seriosa, tot i que, contemplat amb perspectiva, l’autor del Quadern gris n’hauria estat un més que digne guanyador. Com a anècdota, el crític Joan Triadú, que s’havia oposat a la concessió a Pla del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes pel vessant cívic de les bases, digué el 2008, amb motiu de la presentació de les seues memòries, que hauria signat sense problemes la petició del Nobel per al periodista i escriptor.

Més sòlida fou la presència del poeta Josep Carner en les deliberacions entre els anys 1962 i 1964, en alguns casos enfrontant-se a propostes amb les benediccions de l’Estat espanyol com ara Salvador de Madariaga, Ramón Menéndez Pidal o José Martínez Ruiz, Azorín. La proposta de Carner mai no arribà a la fase final, en part per pressions espanyoles, però també per una competència ben fornida: els guanyadors en aquell període foren John Steinbeck i Jean-Paul Sartre, amb una figura pel mig menys cèlebre com la del grec Iorgos Seferis. S’ha de dir, en tot cas, que el de Carner fou un intent molt organitzat i articulat, amb propostes d’adhesió a la candidatura de nombrosos professors de literatura i unes altres personalitats de la cultura, una documentació considerable conservada en el fons Carner de la Biblioteca de Catalunya. Per no entrebancar la candidatura, a més, Carner renuncià a formar part del Govern republicà en l’exili. No fou suficient. Aquella empenta, en tot cas, serví per donar a conèixer l’obra del far noucentista a Catalunya i la traducció de l’obra a diferents llengües.

Espriu, l’última gran aposta

Amb l’arribada de la Transició, un nom agafa volada com a possible candidat al Nobel. A banda dels seus valors literaris i la influència, Salvador Espriu representava un exponent de l’exili interior i de la resistència, l’autor d’una obra de gran potència simbòlica com La pell de brau, que servia per explicar un temps i la resistència d’una cultura. El de Santa Coloma de Farners ja havia estat proposat l’any 1970, sense gaires perspectives d’èxit. Però l’any 1980 el catalanisme creu que és moment de donar un impuls a un premi que serviria de trampolí a la cultura catalana, a través d’una figura que representava el diàleg i l’entesa.

ESPRIU, HOME DE CONSENS. El darrer gran consens al voltant d’un escriptor català es produí amb el poeta Salvador Espriu, per la transcendència lírica i per la potència simbòlica de l’obra de l’autor de 'La pell de brau'.

El Pen Club de Catalunya, presidit aleshores per Maria Aurèlia Capmany, fou l’organisme proposant. Sense èxit. I una bona pista de les raons les podem trobar en unes declaracions a Serra d’Or de 1976 a càrrec d’un membre de l’Acadèmia Sueca, Artur Lundkvist, encarregat d’avaluar les llengües hispàniques: “No crec realment que Espriu tingui possibilitats per al Nobel. Només té interès per als catalans. No és universal. I dic el mateix de Foix, Joan Oliver i Josep Pla. L’únic que puc dir és que Porcel és una bona promesa”. Aquelles paraules sobre la universalitat foren contestades en el seu moment per Montserrat Roig, entre més, però n’eren un indicador.

De Pla ja hem traçat el seu poc predicament. J.V. Foix havia estat proposat el 1980 per la North American Catalan Society, però l’extraordinari poeta avantguardista renuncià per no haver de competir amb Salvador Espriu. Mentrestant, Baltasar Porcel formà part, juntament amb Pere Gimferrer, d’alguns tímids intents als anys en què es buscaven perfils políticament admissibles al conjunt de l’Estat. Sobretot Gimferrer, que escrivia en castellà i català, era considerat el renovador de la poesia espanyola dels setanta, deixeble de Vicente Aleixandre i amb incidència en els cenacles culturals espanyols, podia passar més fàcilment el filtre. “Si mai donen el premi Nobel a un escriptor català, aquest serà Pere Gimferrer”, va dir Josep Maria Castellet. Una tesi no verificable fins ara.

Josep Carner//EFE.

Uns altres noms com els de Miquel Àngel Riera, Jesús Moncada, l’esmentat Pere Calders o fins i tot el valencià Enric Valor o el català del nord Jordi-Pere Cerdà han estat impulsats sense massa perspectives de futur per diferents col·lectius. L’èxit internacional de Jaume Cabré i una obra amb un gruix i influència cada vegada més considerables, semblen una futura esperança que es maneja amb prudència i una certa sordina. En el record, operacions tan contraproduents com ara la declaració de la comissió de política cultural del Parlament de Catalunya, l’any 2000, demanant el Nobel per a Miquel Martí i Pol. Sense cap ressò per part de l’Acadèmia Sueca, com és sabut.

Cent anys i escaig després, cap escriptor o escriptora en llengua catalana té el premi Nobel. Cultures com la romanesa —Herta Müller forma part de la minoria alemanya d’aquell país—, tampoc no han estat distingides. I figures com Kafka, Tolstoi, Joyce, Roth, Borges, Cortázar, Proust o Woolf les trobareu a qualsevol llistat de damnificats del qual sols l’autor de Pastoral americana podria fugar-se algun dia, en tant que és viu encara.

Tampoc no ens mirem el melic literari: no hi ha cap català, valencià o balear premiat amb el Nobel en cap disciplina. El músic Pau Casals fou qui més a prop estigué, amb diferents candidatures al Nobel de la Pau promogudes pel doctor Josep Trueta. El mateix Trueta fou proposat al premi Nobel de Medicina el 1975, però segons l’historiador Josep Maria Prim, l’escriptor i diplomàtic Salvador de Madariaga bloquejà l’intent per considerar que un premi així, l’any de la mort de Franco, “hauria suposat una patent internacional per al nacionalisme català”. Madariaga havia estat ministre durant la Segona República, havia tingut càrrecs a la Societat de Nacions i era una figura respectada internacionalment. I antifranquista, dit siga de pas. Però el catalanisme de Trueta, amb el qual havia coincidit a Oxford, l’espantava. En aquesta lluita, la cultura catalana no ha trobat aliats a l’Estat espanyol. Ni a esquerra ni a dreta.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.