Pau Casals ha estat, de nou, l’artífex d’una gesta d’unió. En aquest cas, i sota el marc d’un acte de recordatori dels 50 anys de la seva mort, reunint cinc presidents de la Generalitat de Catalunya. L’actual, Pere Aragonès, i els expresidents Jordi Pujol, José Montilla, Carles Puigdemont i Quim Torra. Cinc persones que simbolitzen moments diferents del país i un fil de continuïtat històrica institucional que completen els presidents Artur Mas (que s’ha excusat per raons familiars) i Pasqual Maragall (a qui l’Alzheimer fa anys que manté allunyat de la vida pública).
Tot plegat, però, ha quedat, parcialment eclipsat pel que suposava la presència de Carles Puigdemont en territori català sota control de l’Estat francès després que el Tribunal General de la Unió Europea li retirés la immunitat el passat cinc de juliol. Potser per aquesta excepcionalitat, Puigdemont ha estat el més aclamat de tots els presents des de la seva arribada pocs minuts abans d’inici de l’acte celebrat al monestir Sant Miquel de Cuixà (Conflent) en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu. Sense les euroordres activades, però, la jornada s’ha pogut desenvolupar amb tranquil·litat i sense interferències per part del Tribunal Suprem espanyol i Pablo Llarena.
Ha estat inevitable, però, que en l’homenatge a Casals s’hi escolessin les preocupacions polítiques actuals dels presidents de la Generalitat que, volent-ho o no, han projectat part de les seves inquietuds en la figura del mestre Casals. El contrari seria gairebé impossible, tenint en compte, tal com ha exposat el rector de la Universitat Catalana d’Estiu, Jordi Casassas, que “Pau Casals va simbolitzar la voluntat irrenunciable de resistència del poble català” i que “feia evident que a la Catalunya oprimida, la política no es pot fer sense el país, sense el poble”.
L’encarregat d’obrir la roda d’intervencions presidencials ha estat Jordi Pujol remarcant la importància de la manera com Casals fa l'afirmació “soc català” quan rep la medalla de les Nacions Unides: “Una manera de ser català que, evidentment, era molt oberta” i que és imatge que permet veure “aquella manera d’entendre el sentit d’un país tancat en ell mateix no formava part de la seva idea, i això val la pena que ho recordem. Nosaltres som, i volem ser, una identitat que està amenaçada, però amb mentalitat oberta al món i a la gent”. Ha pres d’exemple Casals, amb mare de Puerto Rico, per dir que a Catalunya hi ha persones d’arreu i que “tot això és un repte tremend pel nostre país i que hem de resoldre perquè tenim l’obligació d’acollir-ho i de mantenir la nostra identitat, hem de ser exemple”. “Hem d’estar oberts al món, però, per començar, oberts a tota la gent que viu a Catalunya”, ha reblat el president. Pujol, a més a més, ha volgut fer un gest d’agraïment a la resta de presidents presents: “Aquests dies hem viscut coses molt importants a casa nostra, a tots els que hi han contribuït, moltes gràcies”.
Darrere seu, José Montilla, ha estat rebut entre aplaudiments i xiulets, i ha encetat la intervenció destacant que “és un fet rellevant que avui ens trobem aquí el president de la Generalitat i els que hem tingut l’honor de precedir-lo aplegats entorn de la figura de Pau Casals”. Dels violoncel·lista ha dit que va ser “allò que avui en diríem un artista del món global, però que mai va oblidar i va fer present la seva condició de ciutadà de Catalunya”. El dirigent socialista, però, ha remarcat que Casals sentia “una relació, també, fraternal amb Espanya”, i que es va “convertir en un dels ambaixadors culturals de la República espanyola”. Montilla ha aprofitat l’ocasió, també, per expressar que tenia “l’esperança que els que creuen que només hi ha una manera d’entendre Espanya, arribaran a comprendre o acceptar que la diversitat és un valor a protegir. No es pot construir una nació negant a una part de la ciutadania el dret a pertànyer-hi simplement perquè entén la seva identitat nacional d’una manera diferent”.
En contrast amb la reprovació del públic a Montilla, la presència de Carles Puigdemont a l’ambó ha anat precedida d’una sonora ovació. El president a l’exili ha remarcat que Casals era una figura que transcendia el seu temps i la música, i que “en totes les seves transcendències hi ha la nació, hi ha Catalunya. D’una manera clara, rotunda, expressada sense complexos”. Ha destacat, d’altra banda, el vessant humanista de Casals que “va pensar sempre en els altres” i tenia “visió d’Estat”, és a dir, “voluntat d’oferir el seu talent i projecció internacional perquè els altres poguessin fer palanca” per canviar les coses. Sobre el discurs a les Nacions Unides, Puigdemont ha dit que va ser fet pensant a fer una aportació “personal a la nació que ell no veuria mai, la nació dels altres, dels que vindran”. Una actitud que ha vinculat amb la petició que el català sigui una llengua d’Europa, que “fem resseguint el mateix fil que les generacions que ens han precedit van començar a teixir, però també pensant en els altres”.
“Quan Pau Casals arriba a l’exili diu una frase que reflecteix molt el seu humanisme ‘abans que res soc un home’”. Amb aquesta reflexió ha encetat el president Quim Torra la seva intervenció, on ha volgut recercar en la personalitat de Casals, algú que “viu en la veritat, que té uns principis i no els vincla per res”. Ha destacat la idea del violoncel·lista segons la qual “la llibertat és indivisible”. També ha volgut especular sobre què podria haver passat si, de no haver-ho estat Tarradellas, Casals hagués ocupat el lloc de president de la Generalitat: “no és en la llista de presidents potser pel temor que si entrava a la política el seu codi de moralitat no es mantindria intacte”.
Pere Aragonès ha estat rebut amb sonors crits d’independència per una part del públic que, probablement, tampoc li jugava del tot a favor. L’actual president se n’ha sabut refer aprofitant per puntualitzar que “sempre és bonic començar els actes recordant quin és el nostre objectiu”. Tot seguit, ha remarcat l’excepcionalitat de l’acte pel que fa al fet que la trobada entre presidents de la Generalitat hagués de ser fora de l’Estat espanyol “a causa d’una repressió que encara perdura i que afecta a un president de la Generalitat”. Uns fets que, a parer seu, recorden que “tenim un conflicte polític pendent de resoldre que no és a causa de la repressió, sinó de la negativa de l’Estat espanyol a reconèixer el dret de Catalunya a decidir el nostre futur”. Per això, ha dit, “més que mai, reclamem l’amnistia i l’autodeterminació”. Sobre Casals, ha destacat el fet que “quan s’ha parlat de Catalunya a les Nacions Unides, ha estat per parlar de pau”, i que el violoncel·lista representava “el punt de trobada del catalanisme, un pal de paller del país”. Recordant la lluita dels anys de la dictadura, Aragonès ha proposat que “avui hem de ser capaços de potenciar de nou la llengua compartida i fer-ho des de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó” perquè “mai hem de deixar de construir la nació catalana”. Sobre la construcció, i lligant amb Pujol, n’ha dit que cal fer-la amb “la mirada inclusiva que ens defineix i enforteix com a país”. Ha clos la seva intervenció demanant un futur de llibertat que “volem compartir amb tots els altres territoris amb els quals compartim llengua, cultura i història, que volem compartir amb la resta dels Països Catalans”.
L’acte, però, s’ha fet sense presència de representants institucionals d’altres territoris del país, a diferència de l’homenatge a Pompeu Fabra, on van intervenir representants acadèmics i civils de diferents territoris de parla catalana. L’encarregat de glossar la trajectòria professional de Casals ha estat, abans dels presidents, el professor d’història de la música de la Universitat de Barcelona, Jaume Carbonell. “Casals aporta una renovació tècnica de l’instrument, l’allibera de la rigidesa que l’havia encotillat al segle XVIII”, ha recollit. També ha posat l’accent en què els anys de l’exili a Prada “estan marcats per la vocació nacionalista en la composició”, i n’ha destacat obres com la sardana "Sant Martí del Canigó", que una cobla ha tocat per cloure l’acte; o la versió de "El Cant dels Ocells", amb la qual “converteix una nadala en una peça dolorosa de reivindicació i denúncia”.
A l’homenatge hi ha participat, també, el pare abat de Montserrat, Manel Gasch, en tant que el monestir de Cuixà és gestionat per la comunitat montserratina. Gasch ha remarcat la importància del gest que feu Casals deixant de tocar després de la Segona Guerra Mundial en senyal de protesta i com a compromís amb la pau, “a costa de sacrificar allò en què excel·lia i el va dur al prestigi”. Això fa, a parer seu, que “un exili que hauria sigut només una segona part de la carrera artística si hagués seguit tocant, es va convertir en un temps socialment ple”. Gasch ha recollit aplaudiments recordant que el monestir de Cuixà “és testimoni d’aquells temps en què el Pirineu unia i no separava la nació catalana”.
Després de l’acte, a porta tancada, els presidents han compartit un dinar que suposa un punt de trobada excepcional de conversa privada. Entre altres motius, perquè per primera vegada des de l’inici de l’exili, agrupa el president Puigdemont amb el president Montilla.