Els crítics

George Clooney i les vergonyes de l’era Trump

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

George Clooney està acostumat a lluitar contra la imatge que l’acompanya: home guapo de manual, perfil seductor indiscutible i compromís esquerranós tirant a posh. Com a actor, des que la sèrie ER (Urgencias) el va convertir en una estrella de portada i lluentons, s’ha bregat a base d’alguns bons papers que permetessin oblidar-ne d’altres fets amb una estrepitosa delectació monetària —encara resulta xocant l’aberració que va ser el seu Batman en Batman&Robin, perpetrat a les ordres d’un perdudíssim Joel Schumacher. Com a director, però, la seva carrera està marcada per un afany molt més coherent, precís i perfeccionista, fruit de la maduresa i de la necessitat d’explicar coses i explicar-les bé.

Al cim de la seva obra, la revisió dels efectes polítics d’Els idus de març (2011) i Bona nit i bona sort (2005), però també la tèrbola Confessions of a Dangerous Mind (2002). Sense que soni a sacrilegi per a experimentats diletants, el seu cas comença a tenir força paral·lelismes amb el de Clint Eastwood, salvant totes les distàncies —també ideològiques— que el temps, els guanys de l’assaig-error i el camí recorregut comporten. De talent, n’hi ha, com també una mirada personal i inquieta, amb ganes d’oferir coses noves i interessants des del més pulcre dels classicismes. Apostant per històries que desconcertin i esmicolin els pressupòsits que hi pugui haver. 

Suburbicon
Direcció: Manuel Martín Cuenca
Estats Units, 2017
Durada: 105 minuts
Guió: Ethan Coen, Joel Coen, George Clooney, 
Grant Heslov
Música: Alexandre Desplat
Repartiment: Matt Damon, Julianne Moore, 
Óscar Isaac, Glenn Flesher
Cine negre. Drama. Neo-noir

És el cas de Suburbicon, una grotesca escena del crim amb uns personatges al límit de la caricatura, violents per omissió, negats per viure en pau, i exemples d’una societat —anys 50, l’Amèrica idíl·lica i impol·luta— que tenia tots els fonaments estructurals corcats. Un podrimener que agafa un cert sentit al·legòric quan s’endinsa en les manies més turbulentes del cinema dels germans Coen —en són els guionistes—, concebent el film en el marc del neo-noir, però aplicant-ne la base argumental i estètica a l’època que rellegeix. Ambientada en un relluent barri residencial de nova planta i centrada en una de les famílies que l’habiten, la història comença quan es produeix un incident mortal durant un robatori en una de les llars, on viuen Gardner (Matt Damon), Rose i Margaret (Julian Moore, per partida doble) i el menut Nicky (Noah Jupe). 

El que ve després és el desenvolupament d’una societat malaltissa, amb xantatges, sinistres connexions amb la màfia més tronada i una explosió extrema del conflicte racial. La punta de l’iceberg d’un món d’aparences i derrotes, a mig camí de Fargo —més de la segona temporada de la sèrie, que del film— i de l’arribada de Donald Trump, dos fites on la realitat sempre supera la ficció i que esdevenen punts de lectura essencials per entendre el deliri que acaba sent el relat.

D’inici fulgurant —bona presentació d’escenografia i un conflicte exposat d’entrada, sense romanços—, la pel·lícula s’encalla en una primera part massa lànguida, tot i que el metratge vagi agafant el pols per acabar en un final tan desaforat com risible. Malgrat tot, la càrrega hi és: un peu posat al servei d’un guió ordit amb mestria pels Coen, i l’altre peu en les vergonyes d’una societat que es creu perfecta i es veu com el far moral d’Occident, però que amb l’arribada del 45è president dels Estats Units fa reviscolar les pitjors tares d’una època vergonyosa que tothom creia enterrada.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.