El neonazisme rebatejat

Nacionalistes autònoms: l’altre Black Bloc

Durant els darrers anys, una nova versió del neonazisme alemany va agafant volada als carrers i inserint-se, a poc a poc, en la societat, apuntant-se a les convocatòries anticapitalistes. L’ombra del neonazisme plana sobre Alemanya amb noves expressions socials: música, estètica, organització política i integració social.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Hamburg va acollir a principi de juliol la cimera del G-20. La presència en aquesta ciutat del nord d’Alemanya dels caps d’Estat dels països més industrialitzats i emergents del món per debatre sobre economia i geopolítica internacional va generar un important rebuig social. En els dos dies que va durar la trobada se celebraren diverses manifestacions de protesta. També es produïren aldarulls —enfrontaments amb la policia, crema de cotxes, assalts a comerços— protagonitzats per grups d’encaputxats vinculats a l’anomenat Black Bloc. Un rètol rere el qual trobem, majoritàriament, activistes provinents del moviment autònom i antiglobalització que comparteixen tàctiques d’agitació i confrontació sota una aparença uniforme, fet que els atorga l’anonimat necessari per defugir l’acció policial. 

Tot i emergir mediàticament amb força als Estats Units, arran de les protestes contra la cimera de l’Organització Mundial de Comerç (OMC) a Seattle el 1999, el Black Bloc té l’origen en les manifestacions antinuclears dels anys 70 a Alemanya. A la fi de la primera dècada del segle XXI, però, van aparèixer els primers blocs negres integrats per joves neonazis, com els autoanomenats Nacionalistes Autònoms, que van fer acte de presència en diverses manifestacions celebrades els anys 2003 i 2004 a Berlín. El 2008 també van participar en els avalots ocorreguts durant la marxa convocada pel Partit Nacional Demòcrata d’Alemanya (NPD) a Hamburg amb motiu del Primer de Maig, quan el bloc que conformaven es va separar de l’itinerari oficial per atacar policies, contramanifestants i periodistes. Una actuació que va deixar clara la seva voluntat per marcar territori —no debades un dels seus lemes és “recuperem els carrers”—, i trencar així amb la imatge d’ordre i disciplina que les organitzacions ultradretanes volen transmetre durant les seves demostracions públiques.

Els nacionalistes autònoms tampoc van voler perdre’s enguany la visita a la ciutat hanseàtica del G20. Vora una setantena de neonazis —vinculats al Col·lectiu Anti Capitalista (AKK), Reconquista Deutschland i la Joventut Nacionaldemòcrata (JN), els joves de l’NPD— van participar en els avalots ocorreguts durant les protestes a Hamburg i van respondre així a la convocatòria “NOG20 Aktionstagen” (Dies d’acció NOG20). Els militants de JN, però, hi van prendre part a títol personal per evitar una possible campanya de desprestigi del partit. La presència d’aquest contingent atorgà sentit a les manifestacions del ministre de l’Interior alemany, Thomas de Maizière, que, en vista de la virulència dels incidents, declarà: “Els autors de la violència es comporten com nazis”.

La participació de neonazis en convocatòries anticapitalistes no és cap novetat. Membres de l’AKK ja havien pres part en les mobilitzacions contra l’obertura de la nova seu del Banc Central Europeu a Frankfurt el març de 2015. Inicialment, aquests grups nacionalistes autònoms, anomenats nacionalanarquistes per la policia, gaudiren de certa implantació a l’est del país i en estats com Baviera, Baden-Württemberg i Hesse.

Nacionalistes autònoms en les protestes del 7 de juliol de 2017, contra la cimera del G20 celebrada a Hamburg.

Posteriorment, comptaren amb una presència més rellevant a la regió de Westfàlia, sobretot en ciutats com Dortmund, gràcies al transvasament de militants provinents de la branca juvenil de l’NPD. Pel que fa a l’AKK, els seus feus principals són a Turíngia, Berlín-Brandenburg i Rin del Nord-Westfàlia, des d’allà els seus integrants es coordinen mitjançant les xarxes socials amb agrupacions homòlogues com els Nacionalistes Autònoms Berlín, el Col·lectiu 56 d’Erfurt o el Grup d’Acció Nord-Ost. L’Oficina Federal per a la Protecció de la Constitució (BfV) calcula que la militància d’aquests grups autònoms de dreta és reduïda, prop de 400 activistes, el 10% de l’existent al país.

Tanmateix, l’aparició d’aquest corrent —rebutjat pels militants ultradretans més veterans en percebre’l com una moda passatgera aliena que fraccionava encara més la base social de les formacions existents i incòmode atès el seu suport a Hamàs i Hesbol·là amb els quals comparteixen l’oposició al sionisme i l’imperalisme nord-americà— obeí al desencís d’aquests activistes vers l’NPD, la principal força política neonazi alemanya, que consideren massa conservadora. Així, en un intent per regenerar el discurs tradicional de l’extrema dreta mitjançant l’ús d’una retòrica contemporània focalitzada en el rebuig a la globalització i el capitalisme els nacionalistes autònoms han assumit estètiques, pràctiques i missatges circumscrits fins aleshores a l’esquerra alternativa i els moviments socials. Això possibilità la seva penetració en cercles juvenils fins llavors aliens a l’activisme polític. 

Un altre dels seus trets definidors és la imatge. Els autònoms de dreta incorporen indumentàries i abillaments que configuren una estètica allunyada dels estereotips ultramasculinitzats relacionats amb les generacions neonazis precedents, com l’uniforme dels caps rapats, per lluir una imatge menys extrema però homogènia, similar a l’emprada habitualment pel Black Bloc. Vesteixen roba negra (de marques com Thor Steinar o Erik & Sons), dessuadores amb caputxa, passamuntanyes, gorres de beisbol, guants i ulleres fosques. Usen la kufiyya (mocador palestí) i enarboren banderes de Palestina com a signe del seu antisemitisme. Alhora manlleven logotips com el d’Acció Antifeixista o lemes en anglès —cosa inèdita en l’extrema dreta alemanya— com Good Night White Pride reconvertit en Good Night Left Side o Refugees Welcome rebatejat com Islamists Not Welcome, juntament amb acrònims com FCK NZS (Fuck Nazis) que esdevé LVE NZS (Love Nazis). A més, fan servir tipografies pròpies de l’escena hip-hop que s’allunyen de les fonts gòtiques tradicionalment usades pel neonazisme nostàlgic del Tercer Reich. Una imatge moderna allunyada de les camises marrons i la uniformitat de les SS, considerades un llast per eixamplar la base social del moviment. 

Malgrat aquesta voluntat per allunyar-se dels feixismes d’entreguerres, al seu logotip apareixen un martell i una espasa encreuats, un símbol que durant el nacionalsocialisme usà el corrent strasserista que abraçà el sector obrerista del Partit Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP) —purgat juntament amb les SA d’Ernst Röhm l’estiu de 1934 durant la Nit dels ganivets llargs— anomenat així en honor al seus líders, els germans Otto i Gregor Strasser. A partir de 1930, després de la seva expulsió del Partit Nazi, fou utilitzat per la Lliga de Lluita dels Socialistes Nacional Revolucionaris (KGRNS), més coneguda com el Front Negre. Simbolitza la comunió del poble amb els treballadors i soldats.

Des de l’òptica dels grups nacionalistes autònoms que es consideren hereus del seu llegat, Strasser i Röhm integraven el sector revolucionari i anticapitalista de l’NSDAP que pretenia eradicar els elements reaccionaris del partit i reemplaçar la societat de classes per un sistema socialista i culturalista. A partir d’aquests referents, el nacionalisme autònom ha construït una identitat de resistència, que abraça des de la moda fins a la música, al voltant d’un corpus ideològic —no pas un programa polític— que es basa en tres eixos: l’anticapitalisme, l’antiimperialisme i el populisme antiestrangers

El capitalisme el perceben com una forma d’explotació de la “classe obrera per part d’especuladors” que “destrueix la comunitat nacional” i està al servei de les elits del país. Per contrarestar-ho advoquen per evitar el desmantellament de l’Estat del benestar, protegir infants i pensionistes i garantir la plena ocupació per a tots els alemanys. 

El seu discurs combina el rebuig al multiculturalisme amb l’exigència de preservar la llibertat i la sobirania de les nacions europees (visió etnopluralista explicitada en campanyes com “Defend Europe” dirigides a vetllar per la cultura i els valors nacionals) perquè —enfortides—  “puguin establir límits a la globalització capitalista”. També advoquen per posar fi a la immigració, l’enduriment de la legislació pel dret d’asil, l’expulsió dels estrangers empresonats i l’establiment de la pena de mort per als pedòfils.

En canvi, el missatge antiimperialista obeeix al rebuig del culte a la culpa interioritzat per bona part de la societat alemanya arran de l’Holocaust. En aquest aspecte, els nacionalistes autònoms, assumint l’argumentari revisionista, assisteixen a les commemoracions dels bombardejos aliats a ciutats com Dresden i a actes en record dels soldats alemanys morts en la Segona Guerra Mundial. 

L’eclosió del nacionalisme autònom, a més, provocà una renovació profunda també en l’àmbit musical. El rock racista i anticomunista (música RAC) que dominà l’escena neonazi als anys 80 i 90 deixà pas a nous referents. A finals de la dècada següent el repertori de conjunts musicals vinculats a l’extrema dreta es diversificà. Es concretaren nous gèneres, com el Black Metal NS i el rap neonazi i s’apropiaren la música i les lletres de conjunts anti-establishment associats a l’esquerra alternativa, com ara Ton Steine Scherben o els punks Slime, Die Toten Hosen i Die Ärzte. 

Internet és una de les vies principals de proselitisme i projecció dels nacionalistes autònoms, l’altaveu idoni que els permet donar visibilitat a les seves propostes. La munió de pàgines web i blogs que mantenen inclou continguts sobre anticapitalisme, el moviment autònom i temàtica nacionalista. Compten amb apartats d’art urbà (fotografies de murals, kits de plantilles per descarregar i realitzar pintades, dissenys d’adhesius per imprimir o guies per confeccionar pancartes i cartells). El DIY (fes-t’ho tu mateix) en la seva màxima expressió. També ofereixen enllaços per descarregar música nacionalista o comprar-la en línia. De fet, la venda de material a través de pàgines web —com Revoltopia— és una de les seves fonts de finançament. 

Pel que fa a les relacions amb l’NPD i les Freie Kameradschaften (camaraderies lliures) són volubles i poden passar d’una oberta hostilitat a la col·laboració mútua. En els seus inicis, l’estratègia dels nacionalistes autònoms provocà una reacció de rebuig per part dels militants de l’NPD i les camaraderies. Les referències contraculturals i el pòsit de rebel·lia juvenil que caracteritzen els nacionalistes autònoms entraven en contradicció amb l’estructura jeràrquica i disciplinada d’aquestes organitzacions. A més, els nacionalistes autònoms es consideren una elit minoritària que qüestiona la democràcia liberal, el capitalisme i rebutja la política nacionalista tradicional de partits com el mateix NPD. És el que els autònoms de dretes defineixen com a “resistència política activa”. Precisament per això defugen l’enquadrament en partits que participen en conteses electorals i formen part del sistema. Advoquen per un activisme de base, de baix a dalt, que s’erigeixi en “avantguarda d’un moviment revolucionari que superi el corrupte Estat alemany i posi en marxa un nou ordre nacional”. 

Malgrat l’embranzida inicial, vinculada al fet de ser una proposta innovadora i modernitzant, el nacionalisme autònom ha vist reduïda la seva activitat i limitada la seva expansió en part per l’assumpció dels seus posicionaments per part de formacions com l’NPD (campanyes contra la globalització i els excessos del capitalisme, contra la guerra o per la defensa del medi ambient), fet que ha condicionat el seu creixement i la seva incidència. 

Tot i demostrar una certa capacitat organitzativa, que els ha permès actuar al marge dels partits d’extrema dreta, n’hi ha hagut prou per vertebrar un moviment d’abast nacional rellevant. En canvi, el nacionalisme autònom ha reeixit com una sort de ritu de pas d’aquells adolescents alemanys més despolititzats vers una etapa adulta més militant i jerarquitzada. En aquest sentit l’activisme juvenil dins el nacionalisme autònom faria les funcions d’una escola de quadres per a les formacions polítiques extremistes, com l’esmentat NPD o Die Rechte, que actuen dins el sistema que els autònoms de dretes qüestionen. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.