República Catalana

De com s'ha arribat fins ací

40 anys després que Josep Tarradellas destacara la singularitat de Catalunya dins d'Espanya, el Principat ha decidit trencar el pacte signat amb l'Estat l'any 1978. Aquesta és la història de com ha petat tot.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

"Ja sóc aquí. Per tal que aquesta Catalunya es posi a treballar més que mai per fer-la ben forta, ben pròspera, i sigui un exemple també per tots els altres pobles d'Espanya". "Nosaltres hem de ser l'avançada del benestar, de la prosperitat i la democràcia de tots els pobles d'Espanya".

El 23 d'octubre de 1977 plovia a la Plaça Sant Jaume de Barcelona. Això, però, no va impedir l'esclat d'alegria de tanta gent que veia tornar el president de la Generalitat de Catalunya en l'exili. Dos anys després de la mort del dictador, Josep Tarradellas feia un discurs emocionant demanant la recuperació de l'Estatut. I feia mencions constants a la singularitat de Catalunya. Dins d'Espanya, això sí. El context era ben distint. La transició no va convèncer a molts. Però el discurs oficialista de consens va encaixar entre gran part de la població. Al cap i a la fi, totes les parts havien cedit per fundar un nou règim. I una de les cessions era reconèixer, per poc que fóra, la diversitat territorial de l'Estat.

Aquell discurs es va vendre com la consolidació de la pau entre Espanya i Catalunya. Com l'acceptació recíproca. El Principat havia estat un dels territoris més castigats per la guerra i pel franquisme. Des que el 1714 foren derogades les seues institucions, Catalunya havia mostrat la voluntat d'existir com a poble. De forma clara. No s'expliquen, si no, els distitns revifaments nacionals viscuts des de llavors. Entre ells els d'inicis del segle XX, entre els que destaquen els de la Segona República. La repressió franquista contra qualsevol aspiració catalana va ser brutal. Passada l'aniquilació, la recuperació de l'Estatut, i per tant de l'autogovern, havia de suposar l'encaix definitiu de Catalunya dins d'Espanya.

I vingueren les eleccions de març de 1980.

Portada de l'ABC el 22 de març de 1980, després del triomf de Jordi Pujol en les eleccions catalanes.

Aquesta fou la tònica cordial entre el pujolisme i el centralisme espanyol durant els anys vuitanta. Llevat d'excepcions exaltades, les relacions semblaven correctes. El lema convergent del moment, "fer país", semblava adaptar-se perfectament a aquell Estat. Malgrat que el PSOE llançara missatges contundents contra el pujolisme. Especialment Alfonso Guerra, vicepresident del Govern espanyol i del partit, qui en la campanya de les eleccions catalanes de 1984 comparava Jordi Pujol amb Manuel Fraga. Eren "d'allò més reaccionari i cavernícola del país". Malgrat també aquell frustrat Manifest dels 2.300, en què es denunciava la normalització del català. I a pesar també del cas Banca Catalana, que van obrir un conflicte entre els governs de Catalunya  de l'Estat espanyol. Eren els anys d'hegemonia pujolista i de la disputa electoral fallida per part del PSC. Eren els anys en què tot el quedava per fer estava fet recentment: TV3, Mossos d'Esquadra, educació... Els eixos centrals de la societat catalana actual i que l'Estat assenyala des que començà a contemplar l'aplicació de l'article 155 de la Constitució Espanyola.

Eixos que, quan es van consolidar, generaren inquietud en la resta de l'Estat. Quan la immersió lingüística avançava, alguns mitjans no van reaccionar molt bé.

Portada de l'ABC del 12 de setembre de 1993.

En aquell moment, Felipe González apurava la seua última legislatura. Havia assolit la governabilitat gràcies al suport parlamentari dels convergents. Una situació que es repetiria tres anys després, el 1996, però per investir José María Aznar. Tot després també que el catalanisme contribuïra a l'entrada de l'Estat espanyol a la Unió Europea, formalitzada el 1986. El pujolisme, a més d'hegemònic a Catalunya, havia esdevingut una eina fonamental per a la governabilitat de l'Estat. Malgrat fets com la Declaració de Barcelona, signada el 1999 per CiU, PNB i BNG per exigir una renovació plurinacional de l'Estat Hi havia discrepàncies, és clar. Però la cordialitat, al remat, es va mantindre. Tant que l'any 1999, un desgastat Jordi Pujol va iniciar la seua darrera legislatura al Govern català. A més de la debilitació inevitable després de 19 anys de govern i de sis comicis, el pujolisme es va arriscar pactant aquella legislatura amb el PP català, llavors liderat per Alberto Fernández Díaz, germà de l'ex-ministre espanyol d'Interior Jorge Fernández Díaz. Podria haver-ho fet amb l'encara no emergent Esquerra Republicana de Catalunya, liderada per un Josep-Lluís Carod-Rovira que encara era desconegut a l'Estat.

S'iniciava llavors el compte enrere del canvi polític a Catalunya. Contra Pujol molts havien viscut millor que contra els que vindrien després. Els anys de la fraternitat proclamada per l'Estat durant els Jocs Olímpics havien quedat enrere. S'obrien nous temps polítics. L'any 2003, ERC, encara amb Carod-Rovira al capdavant, duplicava els seus escons: de 12 a 23. Pasqual Maragall, ex-alcalde olímpic de Barcelona i líder del PSC més catalanista s'ajudava de l'independentista per entrar en les institucions. També amb la col·laboració de Joan Saura, d'ICV. Maragall, federalista convençut, es contraposava a les tesis socialistes més centralistes de polítics com ara Josep Borrell. I despertava suspicàcies entre el nacionalisme espanyol més groller.

El País, 24 de febrer de 2004

No cal dir que el seu soci de Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira -declaradament independentista- va esdevenir una icona d'odi a la resta d'Espanya.

Portada de La Razón del 29 de febrer de 2004

Que l'orientació política -i per tant electoral- de Catalunya sempre ha estat distinta a la de la resta d'Espanya mai no ha estat cap secret. El tret diferencial va ser reconegut per l'Estatut de 1977. Però quan l'evolució política s'ha eixit el més mínim del guió previst, la reacció de l'Estat mai no ha estat de voluntat de comprensió. I sempre ha fet ús electoral d'aquest menyspreu. El tripartit del 2003 es va trencar tres anys després per discrepàncies en el text del que havia de ser el nou Estatut d'Autonomia. Amb un referèndum previst, Esquerra Republicana va demanar el 'no' a aquell Estatut, el que va suposar la destitució dels consellers i la celebració d'uns nous comicis l'any 2006 als quals no es va presentar Pasqual Maragall. El seu substitut, José Montilla, va ser l'artífex d'un nou tripartit que va durar fins 2010.

Aquesta legislatura va ser clau en tot el que s'ha esdevingut posteriorment. L'Estatut estava qüestionat pel llavors líder de l'oposició a l'Estat espanyol, Mariano Rajoy, qui es va encarregar de dur-lo al Tribunal Constitucional perquè l'anul·lara finalment l'any 2010. Aquella ferida mai no va ser curada. En els darrers discursos, Carles Puigdemont no s'ha estat d'esmentar els greuges que generà aquella anul·lació. Després que l'aprovara una àmplia majoria del Parlament de Catalunya i després de ser ratificat pel Congrés espanyol, el TC el va desfer. És per això que en la Nit de l'Empresari organitzada per la patronal Cecot el darrer dilluns, Puigdemont va justificar la via unilateral de la proclamació de la independència. Perquè el camí de la legalitat no va servir per consolidar l'Estatut de l'encaix, malgrat tot.

Hi ha, però, una anècdota encara més transcendent. Fa ara deu anys, l'ex-president José Montilla -que ahir marxà del Senat per no votar a favor de l'aplicació del 155- va alertar que hi havia una desafecció in crescendo de la societat catalana cap a l'Estat. El motiu: la crisi dels rodalies, la manca d'infraestructures i, en definitiva, els clams catalans no escoltats per l'Estat. Que n'eren molts.

La resta de la història és ben actual i no cal esmentar-la. El pas donat ahir, divendres 27 d'octubre, era el que faltava per formalitzar tot allò que s'ha anat generant durant els darrers anys. Era el pas necessari, perquè la societat ja ha parlat i en parlarà moltes vegades més. Els diputats han complit amb el seu mandat. La següent pantalla serà, potser, més complicada. Però molts no haurien dit que s'arribaria a aquest punt.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.