Fem l’entrevista a la plaça Rovira de Barcelona. Hi és vivint el “distingit somni barceloní”?
Sí, sí. Per això en puc parlar en propietat, en certa manera. Tinc 36 anys i en fa 18 que en tenia 18 i vaig venir aquí. Realment, sempre he tingut un peu a l’Empordà, quan va néixer Fetus tenia clar que ho volia ubicar allà i a mitjà termini em veig vivint allà. Però, sí, gaudeixo del distingit somni barceloní i és un tema que, entre colauistes i collbonis, no acaba de caducar mai. És un càntic ben vàlid, al final. Vam llançar el tema i va coincidir amb la campanya de les municipals de 2019 i hi ha consignes que trobo que continuen sent vigents. Els creueristes es queixen que Barcelona està massa massificada. Que és com…
D’on ve Fetus, el grup, quan neix, té un tarannà prou diferent de l'actual…
Ve de les acaballes de l’anterior projecte. De cop, vaig veure que amb Sanjay’s el projecte estava molt a les acaballes i jo tenia cançons més guitarreres que em venia de gust fer-les. I, fer-les en un projecte en català, que em sentís més propi. L’anterior grup era en anglès i jo no feia les lletres, però sí cançons i no m’hi acabava de sentir còmode. El 2016 vaig fer la majoria de cançons del primer disc. Tenia certes cançons i pel que fa a les lletres estava, realment, a l’epicentre d’un fangar per qüestions personals, i em va brollar de manera molt orgànica. Segurament és el disc més introspectiu que hem fet mai. Vaig estar provant gent perquè era com jo sol parint un fetus que tenia dins i no sabia qui em podia acompanyar per educar i fer créixer aquest fetus. Vaig provar molta gent de per allà de l’Empordà i finalment vaig coincidir amb dos il·lustres de Palafrugell, vinculats a la Bòbila, on sempre hi ha hagut molts grups de garatge i punk rock i em va anar molt bé. Jo venia d’un món més indie-pop, i ells em van ajudar molt a anar més cap al punk. Per circumstàncies, per un nivell de voluntat personal de fer més concerts, vaig conèixer en Telm Terrades que es va incorporar a la banda i ells van baixar del vaixell, tot i que venen a col·laborar de tant en tant. També vam acabar agafant l’Adrià Giménez. Amb ells vam fer Terra Cuita. Després d’aquests discos ens venia de gust oxigenar.
Què és el que els fa interessar per incorporar uns sons més tradicionals al punk?
En aquells dos discos ja teníem certes cançons de taverna i certs paral·lelismes. Però, no havíem fet mai una immersió tradicional. Hi entrem a través de Jaume Arnella. Vam començar fent una versió de Les rondes del vi. Recordo que vam decidir fer això perquè deia que necessitava trobar altres vies compositives. Un dia, anàvem a tocar a Lleida, i estàvem escoltant un recopilatori de l’Òscar Dalmau de música ié-ié i va sonar la Timba de les cartes de Jaume Arnella. Vam començar fent versions. Ens va enganxar en plena pandèmia que tocàvem moltes cançons de Jaume Arnella i vam decidir fer un disc homenatge. Vam fer arribar la seva música a altres públics, però, a la vegada, nosaltres vam arribar a altres músiques i vam aprendre altres maneres de fer històries i música. Al final, passem les seves cançons pel nostre sedàs i això ens va refrescar molt.
Què és el que els captiva de Jaume Arnella…
Al punk rock, l’esquema clàssic dels Ramones, per exemple, és A-B-A-B… Com a molt, hi ha algun solo, però amb Ramones ni això. Amb en Jaume Arnella aprens a fer cançons sense tornada, per exemple. Com el Romanço d'en Quico Sabaté que és una cançó de sis minuts, en el nostre cas, i el seu pot durar el que vulguis, amb interludis parlats pel mig. Aprenem a reivindicar molt més melodies tradicionals i la influència tradicional. I ens impregna molt, també amb les lletres per parlar d’històries, de llegendes, de personatges. Aprens que hi ha moltes històries que poden ser musicades malgrat que no les visquis de manera directa. Això obre un horitzó.
Ara parlava del Romanço d'en Quico Sabaté, que el van agafar una mica com a single del disc Sota Cavall i Rei. Què els interessa d’aquesta figura…
És una reivindicació d’un personatge combatiu. És l’últim viatge del Quico Sabaté, estrofa rere estrofa, amb milers de topònims entrellaçats i un final tràgic. Ell primer la tocava amb La Galana i eren dues cançons separades. Recordo que vam veure el documental de L’últim joglar, que me’l va enviar en Jaume, que encara no el coneixíem, i en un moment la tocava. Recordo que ja l’havia sentit i la vam estar tocant, aprenent, adaptant-la… Del romanço ens impregna la manera d’explicar una història, sense tornada, que pot ser molt punk i molt frenètic. I, després, hi ha una reivindicació combativa. Fetus, amb el pas dels discs, s’ha polititzat molt. Ja ho érem, però, a mesura que passen discos, de manera més explícita.
Se senten romancers?
Sí, sí. Després d’això, el resultat és La Serra dels Perduts, que és això. No vol dir que hagi de ser sempre així Fetus. Però, és un tipus de cançó al que no volem renunciar. És divertit i agraït explicar les coses a les cançons. Hem fet alguns concerts en format teatre, que no és el nostre fort, però està bé explicar la llegenda del Mariner de Sant Pau, tant com l’explicava Verdaguer a gent asseguda. Hi ha coses que val la pena explicar i gravar en un disc. Al directe acabes apostant més per les cançons més tavernàries. Aquesta és una altra de les maneres en què ens ha influenciat Jaume Arnella, amb la música de taverna. Si ja en fèiem, ell ho fa d’una manera… Aquest hooliganisme, el lololo, tothom aixecant la gerra… Ja érem així, i ens hi sentim molt còmodes, però ell ho ha accentuat.
Al disc La Serra dels Perduts, hi ha una cançó, Estel Roig que comença amb la melodia de Dirty Old Town, un clàssic de la cançó de taverna irlandesa. Fins a quin punt les referències irlandeses influeixen en aquest mirar més cap a la música popular?
Paral·lelament a Jaume Arnella, jo ja era molt fan de The Pogues. Certa premsa ens hi va començar a relacionar. No crec que fos per la premsa. Hi havia comparacions. Però, crec que a Sota, cavall i rei no hi ha una mescla. Som nosaltres, tal com érem, tocant cançons de Jaume Arnella. A la Serra dels Perduts ja fem un pas més. A Sota, cavall i rei, en Carles Belda ens va passar el contacte de Jaume Arnella. Quan vam gravar-lo, durant el confinament, al Montnegre, a l’estudi d’en Joan Colomo, ell tenia un acordió rebotit i jo l’estirava i en Guille ficava els dits. Vam fer coses cutres, vam emular un flabiol amb un teclat… Hi ha flautes molt puntuals i al Romanço un clarinet del pare d’en Telm que havia tocat en una orquestra i feia 20 anys que no tocava. En aquest disc, vam decidir trucar a en Carles Belda i fer un pas més per accentuar-ho. No sé si ens n’hem sortit perquè tenim una vena power-pop, punk, molt present i The Pogues són més folk. Però, són un grup insigne per mi, un referent. Aquesta cançó, l’Estel Roig, estava feta però hi trobava a faltar una part instrumental i hi vaig posar això, que, de fet, no és de The Pogues.
Com han fet el treball d’entrar en l’univers de la música popular catalana? Ja els venia de casa?
Ho teníem dins relativament. De corrandes i glossa més o menys n’hem fet. I les cançons de cau… Però, realment va anar molt bé parlar amb en Carles Belda i que ens presentés en Ricard Ros que ve sempre als concerts a tocar whistles, sacs de gemecs i de tot… Quan ja està tot una mica muntat, venen als assajos, s’hi sumen i acaba sent transcendental. Ha estat una immersió. El resultat és que anem tocant a llocs en contextos més folk i seguim fent altres contextos. Una mica de punk, al folk, li va bé. Però, Jaume Arnella és el més punk. Sempre ha anat a contracorrent. S’ha autoeditat, si vols un disc seu te’l dona ell… Si ser punk és anar a contracorrent, Jaume Arnella ho és més que qualsevol. Nosaltres, al final, és un tema més estilístic.
Ara estrenen un nou EP, Històries de la carn i la sang. A Rabassa morta diuen: “Heus aquí la quinta forca de la Serra dels Perduts…”. Per què aquesta referència al disc anterior?
Era com una continuïtat. Eren unes cançons que teníem a mig fer i vam acabar decidint que no entressin al disc. Aquest any les hem acabat. Aquesta cançó podia haver anat a La Serra dels Perduts. Però, mira… No deixa de ser un epíleg del disc.
Han volgut també seguir amb la idea d’explicar històries populars. Amb toc més actual, potser?
Sí. Bé, Rabassa morta és una mica més críptica també. És una cançó molt punk d’un minut i mig. Parla de la frase popular “a rabassa morta ja vindràs”. En aquest sentit, és menys de llegendes i menys literari. Potser és un híbrid entre La Serra dels Perduts i Terra Cuita. Parlem del Senglar Atropellat Scooter Club, també.
És real?
Sí. També els Numeraris del tendrum, és un grup d’amics que es diuen així i fan moltes entauladades. I, quina més hi ha?
Snack i mat?
Aquí parlem de la història d’un crim sense resoldre. Me’l vaig llegir i també llegia Històries de la carn i de la sang, d’Agustí Escalasans, i vaig pensar que era una història com les que explicava ell. Per això vam acabar posant aquest nom a l’EP.
Al disc hi destaca un tema, La Gran Xefla. El van fer amb motiu d’un concert ple de col·laboradors de mitjans de juny. Quin significat tenia per a vosaltres fer una posada en escena així…
Va ser una proposta del festival Ítaca. Teníem la cançó ja feta i la vam avançar. Primer, perquè la tornada és tan coral i tan hooligan, i es repeteix tantes vegades… Quan la van gravar vam fer capes i capes de veu perquè sonés tavernària. Ens van dir, del festival, que podríem convidar gent. Se’ns va escapar una mica de les mans i va venir molta gent. La cançó és molt bàsica, però, de seguida, la gent sap la cançó, la canta i és això, una gran xefla.
A la cançó hi dieu “és difícil bastir mites, sense haver-los derrocat”. Què vols dir amb això?
Aquesta frase la va escriure en Telm. Ell explica que tota l’estrofa en si és un plany per la gent que no pren partit. Que cal foc nou. Els nostres ideals no són persones amb noms i cognoms. Mitificaríem algú que tingués una taca d’all i oli a la samarreta.
Per què heu decidit fer un homenatge als àpats comunitaris amb Numeraris del tendrum?
Era en context de confinament i suposo que ho trobàvem a faltar una mica. La Serra dels Perduts també ve d’un moment d’estar molt tancat a casa i llegir molt. Jo vaig passar el període més llarg de la meva vida a Barcelona, sense sortir-ne. Van ser dos mesos i enyores moltes coses. Per això vaig acabar fent un disc així. Aquesta no deixa de ser una cançó de taverna i un cant a la germanor de les sobretaules llargues.
Me’ls podria imaginar a ca la Pilar fent un bon menú. Sou de bon menjar?
Moltíssim. Vam acabar dient de frenar una mica el tema perquè teníem molts videoclips de taverna. Al primer disc ja hi ha dos vídeos fets a bars. Però, després de fer un disc de llegendes, tendrum!
En aquest treball, igual que l’anterior, hi és molt present una geografia molt concreta, és ple de topònims…
Són històries que s’emmarquen en certs contextos, però no vol dir que no siguin transversals i vigents. La revolta de Rabioses, per exemple, que passa en un veïnat de Cruïlles, al costat de la Bisbal, explica com un grup de pubilles que vivien a les terres del marquès es van amotinar per evitar que aquest exercís el dret a cuixa. El van matar, de fet. Es va abolir el dret a cuixa. Pot semblar una història ultralocal, però és ben vàlida. De fet, hi ha altres zones dels Països Catalans, per allà Alacant, on hi ha històries similars. Això mostra que és el poble contra el poder. El rebombori del pa és el mateix, en aquest cas passa a Barcelona. Són històries que es poden traslladar a avui dia. I els topònims, al final som d’allà. Potser ens ve més de Jaume Arnella. Després de fer una cançó com el Romanço de Quico Sabater on tots els versos, gairebé, són topònims… Quan la cantes visualitzes la ruta. Hi ha una cançó, Riu d’Or, a La Serra dels Perduts, on expliquem la ruta des d’on neix el Daró fins que mor a la gola del Ter. És un símptoma de l’arrelament. Som un grup eminentment arrelat.
La Serra dels Perduts és un lloc real?
Sí. La llegenda diu que la gent que vivia als masos d’aquella zona tancaven a dormir molt tard. Sortien i tornaven tard, i per això en diuen la Serra dels Perduts. La serra va de Sant Pol, un poble dins el municipi de la Bisbal fins a Calonge. És una carena i el camí passa per sobre la carena. Era una antiga via romana. Sant Pol, antigament, es deia villare perductus. Es diu Serra dels Perduts i ve de perductus, que vol dir “per dur”. Un camí que és “per dur-te a un altre costat”. M’agradava el joc de parlar d’històries perdudes però que ens poden dur a un context actual.
Què hi passa a la Bisbal que en sortiu tants grups. Un company, en un reportatge, la va anomenar la Liverpool d’Empordà…
Hi ha un punt generacional. Una generació impregna una altra. Ara, ja no sé fins a quin punt hi ha continuïtat. Jo ja no soc jovent. Però, en el meu cas, de petit hi havia els Komando Moriles que era un grup mític del boom skatalític. Hi havia la Tabacalera, que era una sala mítica, on hi havien anat molts grups. També el Teatret, que ara és un restaurant, on havia vist Desmod Dekker, The Skatalites, Laurel Aitken. Era molt skatalític. Però, a la vegada, la generació posterior, del Mazoni, el Miquel Abras… ja era més pop. Després hi ha la Principal de la Bisbal, l’escola de Cobla. Jo vaig començar a tocar la tenora, però després de dos mesos vaig veure que no era lo meu. Llavors vaig anar a veure el meu veí, que era en Sanjosex, en Carles, vaja, i em va començar a fer classes. Quan va plegar, em va presentar un tal Jaume Pla, en Mazoni, que em va fer classes. Després el Miquel Abras i després ja vaig venir al Taller de músics. És la mida justa de poble on algú de la colla sempre té un garatge on assajar i acabes muntant el local. Potser és relativament fàcil. Amb el primer grup que vaig tenir, es va crear una associació de tothom que tenia grups per fer una nit d’ska. Ara sí que sé que hi ha gent jove que fa drill o trap, però no crec que sigui una influència directa d’això. És una gent que, en molts casos, no busca gaire fer concerts. Hi ha l’estudi de l’Emili Bosch, el local d’assaig d’en Toni Molina, l’Aleix Bou que era alumne d’en Toni que s’ha muntat un estudi. Tota la vida he fet concerts i hi estàs enganxat. Això de fer discs enganxa.
En la voluntat d’explicar històries populars, el lèxic és també important per vosaltres, oi? Fa la sensació que algunes paraules estan molt pensades…
Sí, molt. A La Serra dels Perduts, concretament, hem musicat, a La sega, un poema del Ramon Masifern que és un poeta de finals del XIX que va ser un èxit de vendes i estava molt influenciat per Verdaguer i a la Bisbal ningú el coneix. En aquest cas, en Telm, que és filòleg, em va preguntar si ho adaptàvem a un català més actual, però, al final, és una cosa que s’ha perdut, perquè ja no es va a segar amb la falç. Ho vam deixar així. No busquem paraules complicades, però sí que som persones compromeses amb la llengua. Ens agrada la llengua. Podem semblar una mica arcaics. Al monòleg de Manel Vidal a la Gran Xefla, deia que érem un grup de punk medieval. Deia que a mi em falta poc per cantar en llatí. Però, també tenim cançons més putaespanyistes i més terrenals. Però, m’agraden molt els refranys i en dic molts. Això m’acaba donant molt joc molts cops. No és el mateix dir que “a cada porc li arriba el seu Sant Martí” que dir una cosa més literal. Podem dir ‘puta Espanya’ i no passa res. I no és un refrany. Encara.
Crec que a l’última persona a qui havia sentit dir ‘puta Espanya’ en una cançó era en Josep Maria Cantimplora…
Hi ha els Filibusters, que vam tocar amb ells a la Festa de la castanya contra Espanya. No hem inventat res. A La Sotana també ho diuen molt. La gent ho diu molt això.
Per què creu que ha guanyat pes aquest clam?
És com el màxim moment d’agermanament del moviment independentista? On tothom està d’acord? M’he trobat gent qüestionant-me si ho he de fer. Dir “puta Espanya” és una manera d’extreure l’emprenyamenta, tal com està el pati.
És part del procés de desacomplexar la vostra veu política?
Sí, és la culminació. Cada cop anem més cap aquí. Al final, està bé fer servir la música per fer certes proclames. Ho hauríem de fer més.
De La Serra dels Perduts, és interessant que opten per incorporar també formes de la cançó oral com Isabel Cinc Hores…
Aquesta cançó l’he tret del Càntut. Era una tornada i vam fer la part instrumental. La lletra no és nostra. Va ser l’última que vam fer. La hi cantava a la meva filla per adormir-la. La Isabel Vilà va fer la caminada des de Llagostera fins a la Bisbal per les Gavarres. Qui sap si va passar per la Serra dels Perduts. Diria que no. Cada any es fa la caminada, surt una columna de la Bisbal, una de Llagostera i una de Calonge i es troben al Puig d’Arques. Jo la tenia al cap.