La Bisbal d’Empordà, 1991. Quatre alumnes de vuitè d’EGB del col·legi Cor de Maria, tots quatre de 14 anys, han quedat després de classe per un tema de vital importància. Sembla una bajanada de somiatruites, quedar per fer un grup de música a 14 anys, però la reunió serà cabdal per a tres d’ells.
En Toni arriba l’últim. Els altres tres —en Jaume, en Carlus i en Pau— se’l miren amb cara de circumstàncies. “Només queda un instrument... T’ha tocat la bateria”, li anuncia el Jaume.
En Toni, que ho recorda per a EL TEMPS 26 anys després, no s’ho va prendre malament: “Ah, val, com anava això?”. El problema seria convèncer els seus pares que li compressin un instrument sorollós i incòmode que ni tan sols havia elegit. Ara ja no se’n penedeixen: en Toni Molina és el bateria d’Adrià Puntí, Miquel Abras i Guillamino i fundador i peça clau de The Gruixut’s, La puça diatònica, El Último Veneno o Coi els Montgrons, entre més grups.
Els altres tres protagonistes d’aquella reunió eren Jaume Pla, l’ànima i el cos de Mazoni —un dels grups de referència del panorama musical català dels darrers 15 anys—; en Carlus Ramió, baix de Miquel Abras, i en Pau, l’únic que deixaria l’aventura musical al cap d’un any de llançar-s’hi. El guitarra que el substituiria també havia nascut el 1977 a la Bisbal. Era Carles Sanjosé, ara més conegut com Sanjosex, amb cinc discos a l’esquena i una de les propostes més originals de la geografia musical. El grup es diria Enderrock —la revista musical del mateix nom no naixeria fins el 1993.
“Primer —explica Toni Molina— anàvem a assajar a Corçà, un poble que és aquí al costat, perquè allà vivia un dels guitarristes que havia de formar part d’Enderrock, en Pau. Vam estar un estiu anant en bici de la Bisbal a Corçà cada dos o tres dies... Jo tenia la bateria allà sempre i hi anava de tant en tant a passar la tarda o tot el dia. Fins que aquell noi va dir que no tenia ganes de seguir endavant amb la música i jo vaig haver de convèncer els meus pares que portaria la bateria i assajaríem aquí mateix”.
El local d’en Toni era un garatge que els seus pares tenien davant de casa, amb sostre d’uralita i una mica d’hort a l’entrada. Passats 25 anys, encara funciona. I tots els nous grups bisbalencs han sortit d’aquí. Ho diu fins i tot en Miquel Abras, també de la Bisbal, que va començar en un local propi, però hi va acabar fent cap. Com tots: “Evidentment el local d’en Toni Molina és el centre neuràlgic. Tot ha nascut allà. Tots els projectes, tots, des de Mazoni, Sanjosex, Miquel Abras fins als actuals. Si no haguéssim tingut aquest local, n’hauríem tingut un altre —és clar—, però allà és on s’ha cuinat tota la música bisbalenca”.
I dues generacions de músics bisbalencs han suat la cansalada en aquest local: “Ara —compara Abras— l’estudi té un sostre, però abans era uralita directament i, a l’estiu, suàvem la gana. I, paradoxalment, assajàvem per no haver de tocar mai en públic; ara tenim molts concerts i no assagem gairebé mai —només uns dies abans de començar la gira. En canvi, en aquell temps, tres cops la setmana assajàvem... i no teníem cap concert! Era la il·lusió, la il·lusió de tocar i passar-ho bé”.
El bateria Toni Molina davant del local d'assaig on tot començà.
Toni Molina explica que el terra era de ciment, es van haver de comprar oueres per aïllar mínimament i tot era difícil i emocionant: “Eren unes condicions molt precàries al començament, però també és maco perquè de mica en mica t’anaves adonant de les necessitats i resolent les coses. El primer pal de micro que vam tenir els Enderrock va ser un pal d’escombra enganxat al micro amb cinta aïllant”.
A les fotos del primitiu Enderrock (cedides per a aquest reportatge per Toni Molina) els joves apareixen davant d’una paret empaperada amb pòsters dels seus herois: Dire Straits i, especialment, el seu guitarrista Mark Knopfler, l’autor de “Sultans of Swing”, el responsable d’un doble en directe que, en aquella època, feia tremolar d’emoció els adolescents de la Bisbal —i d’arreu del món: Alchemy. Molts li deien el guitarrista més lleig del món, però en Jaume, en Carles, en Carlus i, fins i tot, el bateria, en Toni, somiaven de moure els dits com ell: “Jo, a 12 anys, des de l’habitació d’aquí al davant, ja m’agafava la raqueta de tenis i imitava la guitarra de Dire Straits. Com si toqués. Els nostres ideals, els dels Enderrock, eren The Beatles i Dire Straits. També alguna cosa dels The Rolling Stones però sobretot Dire Straits i The Beatles”.
De bon començament, la idea boja de fer una banda de rock, als quatre bisbalencs els va semblar la cosa més divertida del món, : “El naixement de tot —diu Jaume Pla— va ser més social que musical. Aquí hi havia un grup, els Komando Moriles, un grup de ska que ens agradava. Però el que ens flipava era veure que la gent gran tenia una banda i que això molava molt”.
L’avorriment —la tranquil·litat que irradia un poble com la Bisbal— potser hi va tenir alguna cosa a veure: “Aquí, a la Bisbal —diu el líder de Mazoni—, costa que passin coses, perquè és un poble molt normal —i ara hi ha cine, però en aquell moment tampoc n’hi havia— i la cosa era bastant avorrida. La música era una via d’escapament. Poder muntar un grup amb els amics i passar-t’ho bé. El camí més ràpid. Era més això que no pas que tots vinguéssim d’una escola musical. Perquè, de tocar, no en sabíem”.
Jaume Pla i Toni Molina parlen d’aprendre música per pura il·lusió i a força d’assaigs com si fossin BB King des del seu Mississipí natal. Com si res. En Toni Molina ho presenta com una filosofia de vida, gairebé : “La veritat és a fora, com deien en Expedient X. No tot s’aprèn a l’escola. Nosaltres vam tenir durant catorze anys una educació molt religiosa i, quan vam sortir d’allà, ens van cardar una hòstia a tots. Veníem del Cor de Maria i et penses que la vida és d’una manera i després, no. Hi ha moltes coses que s’aprenen al carrer i això és el més maco”.
En Jaume Pla reconeix que en Sanjo —així li deien al Carles Sanjosé— era l’únic que sabia solfeig, però tots se’n van sortir. “En Carles era l’únic que en sabia, perquè el seu pare ja tocava i sí que havia anat a classes des de molt petit. Ell sí que tenia un nivell més alt, però jo i en Toni, o en Carlus tot just començàvem amb l’instrument: jo, amb la guitarra; Toni, amb la bateria; en Ramió, el baix i el Carles Sanjosé, la guitarra elèctrica. Jo feia la guitarra rítmica i ell feia de solista”.
Els testos s’assemblen a les olles
A en Carles Sanjosé la música li corria per les venes. “El meu pare en aquell moment tocava a El Faristol, però abans havia tocat al Blue Star. Tots dos feien versions però d’estils diferents: els Blue Star era més de The Beatles i grups dels seixanta i El Faristol feia de tot: molt centrat en Bob Dylan, pel meu pare, i en Dire Straits, però també feien salsa”.
Sanjosex havia estudiat guitarra i solfeig i volia, com els altres, tenir una banda. Per l’avorriment. Ell que, fins i tot, ho ha cantat a Les mitgeres al descobert (“Aquest és un poble ben avorrit, / però m’agrada; de vegades pot ser divertit”), ho explica amb detall: “El fet que la Bisbal tingui unes dimensions de poble gran i que la joventut, quan no té cotxe, no tingui activitats de cap altra mena, fa que la música pugui ser una activitat important i estigues hores amb els amics tocant”. A l’avorriment, s’hi suma l’exemple de persones i grups propers. Per a tots, Komando Moriles és l’exemple del grup que animava a fer grups. Però també Club Moriarty i Pixamandúrries.
Els Enderrock van poder enregistrar una maqueta amb sis cançons: “La primera maqueta, la vam fer un any i mig després que en Carles entrés al grup. Vam estar un any i mig assajant sempre divendres tarda, quan sortíem de l’institut, i dissabte matí. Durant aquest temps vam fer sempre aquests horaris i la maqueta la vam gravar el 1992 o 1993. Tenia sis cançons, totes en català, de les quals cinc eren d’en Jaume i la sisena, d’en Sanjo”.
Al cap de 25 anys, Sanjosé reconeix que potser, en aquell moment, s’ho mirava un pèl més fredament que els seus companys: “Recordo que, com el meu pare havia fet música i s’hi havia dedicat, jo ho vivia d’una manera una mica més passota que la d’en Jaume, en Toni o en Carlus Ramió. Ells volien triomfar. Jo, en aquell moment, tampoc no ho veia clar. Després, ho he parlat amb ells. I entenc que, en certa manera, aquesta visió era un avantatge per a mi, però, vist amb perspectiva, com que després ho vam deixar, penses que et sap greu, que potser no hi has posat tant el coll com els altres. Que sí que l’hi posava, però d’una manera diferent. El primer que em ve al cap és aquella sensació que, pel fet de conèixer aquest món de la música, m’ho agafava amb més tranquil·litat. I això que era molt divertit tot el que envoltava el grup. Els fans i les fans; amics, el dissabte d’anar a assajar...”.
Poc després d’enregistrar la maqueta, Sanjosé va deixar el grup. “Quan en Carles Sanjosé marxa, arriba en Miquel Abras i fem un grup que es diu Red Orange —recorda Jaume Pla—. En els assaigs d’aquest grup és quan van començar a venir en Xavier Riembau i en Marçal Lladó, que venien com a fans. Els molava la música i venien a veure què passava. Llavors vam fer un tercer grup, Holland Park, i ells van fer una discogràfica per treure el disc que ningú no ens volia publicar”.
Els fans desocupats
En Marçal Lladó i en Xavier Riembau serien els fundadors de la discogràfica Bankrobber, un segell amb D.O. Bisbal d’Empordà que ha acabat traslladant-se a Barcelona, ampliant-se a altres socis i donant vida comercial a les creacions dels bisbalencs Mazoni, Sanjosex, The Gruixut’s, Sanjays, Gramophone Allstars Big Band i molts altres sense gens bisbalencs (Guillamino, The Surfing Sirles, El petit de Cal Eril o Renaldo & Clara).
Lladó s’hi trasllada mentalment, al reescalfat local d’en Toni, en aquells anys 90: “Tot va començar amb molta naturalitat. A la colla hi havia uns que tocaven i uns altres que escoltàvem. Els dissabtes a la tarda quedàvem al local d’assaig i uns miràvem mentre altres tocàvem. Al final els que miràvem som els que ens vam espavilar a fer unes altres coses i explicar què feien aquests grups. Això ens va portar a diferents nivells d’implicació: primer vam estar molt implicats amb l’emissora municipal del poble, després, quan vam venir a Barcelona, un va començar a buscar concerts i un altre a escriure al MondoSonoro... I arribà un moment que els grups que ens agradaven —Holland Park— havia de treure un disc, no trobaven la manera de fer-ho i els que estàvem al voltant vam buscar la forma d’editar-lo”.
Miquel Abras ha estat pràcticament l’únic bisbalenc que ha fet una carrera independent dels Bankrobber. Tot i això la seva carrera s’ha creuat sovint amb les dels enderrockers originals.
“Quan es va trencar Red Orange —explica Abras a EL TEMPS— m’hi vaig bolcar amb els Wonderful Baby Dolls —on també hi havia en Carles Sanjosé— i vam passar de ser un grup de patxanga i versions a fer dos treballs discogràfics. En una discogràfica que ja no existeix, Ariadna Records, vam publicar un maxi-CD i després un disc. Als Wonderful també hi havia en Toni Molina a la bateria, va haver-hi en Carlus Ramió, i, fins i tot l’Eduard Font, que havia estat a Sopa de Cabra i als Lax’n’Busto. Érem una bona colla d’amics que ens ho vam passar molt bé”.
A partir d’aquests inicis precipitats, suats d’il·lusions adolescents i amarats de lletres i ritmes, els rius de l’escena bisbalenca es creuen i aiguabarregen contínuament.
La generació següent a aquella gran collita del 77 també ha donat fruits: el líder dels Gramophone Allstars, el saxofonista Genís Bou; el seu germà Aleix, bateria de Mazoni, i també els Sanjays, que lidera l’Adrià Cortadellas.
La història musical de Genís Bou té un argument conegut: “Recordo —explica a EL TEMPS— que als estius, pertot arreu sempre tocaven grups de la Bisbal: els Wonderful Baby Dolls, on tocaven el Miquel Abras, el Carles Sanjosé, en Carlus Ramió, en Toni Molina... No paraves de veure grups i era fàcil veure aquell ambient i pensar que tu també podies tenir un grup”. I el següent pas va ser entrar a formar part d’una banda: “El meu germà i uns amics estaven muntant una banda i els faltava la secció de vent, perquè a la banda només hi havia un trompetista. Això devia ser a finals dels noranta; jo potser tenia 13 o 14 anys. El grup, que es deia Degenerats i després va passar a dir-se Delighters, es va anar consolidant”. Després, col·laboraria amb Mazoni (a L’Esgarrapada i Com si els dits fossin xilòfons), coneixeria Guillamino, els Amics de les Arts i molts altres, fins que se centraria en un projecte personal: Gramophone Allstars que, és clar, publica amb Bankrobber.
També l’Adrià Cortadellas va entrar a tocar a Degenerats de molt jove i va passar a Delighters, abans de formar Sanjays. Cortadellas va ser alumne de guitarra dels tres mestres del 77: “Jo sóc del 1987. Tant en Miquel com en Jaume com en Sanjosé m’han fet de profe de guitarra. En Carles Sanjosé era el meu veí, me’n vaig anar a parlar amb ell, em va fer classes, i després ell mateix em va presentar un tal Jaume Pla...”. I posteriorment Jaume Pla produirà dos dels discos de la banda de Cortadellas, Sanjays. Una generació transmet coneixements a la següent. I uns i altres es troben en nous projectes musicals i creen coses diferents. És pràcticament una definició de cultura en viu. És la cultura enxampada en el seu moment més íntim, com dues feres copulant en un documental.
Els somnis adolescents
La història musical bisbalenca dels últims 20 anys ha tingut un fantàstic final feliç, al capdavall. “Hem crescut junts —conclou Carles Sanjosé— en molts sentits. Si no hagués tingut uns amics que van voler dedicar-se realment a la música i uns amics que van voler fer una discogràfica, jo mai no hauria tret el primer disc. Però també és veritat que, si jo no hagués tingut un bon nivell en la guitarra al principi, potser els Enderrock tampoc no hauríem funcionat tan bé. Cadascú, en el seu moment, va fer un pas perquè tots, finalment, fem un camí. Això és el més bonic. Tot aquest conjunt de gent —Bankrobber, Mazoni, jo, etc.— vam ser emprenedors perquè ens ho vam muntar nosaltres. L’èxit també és això”.
L’èxit, vist amb distància, és que aquells quatre adolescents que assajaven dia sí dia no en un modest local d’assaig han fet realitat els seus somnis. Sigui amb la guitarra elèctrica o amb la bateria. •